BARÇA- MÁLAGA 2-1
Benvinguts a la jornada 24. Més Que Un Club suma la seva dinovena victòria que, afegida a l’empat fora de casa a l’anada de la Champions, situa un any més el Barça de Cruyff, Laporta, Txiki i Guardiola en la posició que li pertoca a principis del mes de Març: amb opcions a guanyar tots els títols rellevants. Fins aquí els fets. A partir d’ara, catalanetisme.
Els analfabets funcionals de la premsa esportiva barcelonina especulen que no paren amb el mal moment barcelonista. La setmana passada, els oligofrènics de RAC1 encadenaven tertúlies en què es buscava l’anhelat QI<70. La llista de jugadors assenyalats és gairebé tan llarga com la llista de malaties mentals que caracteritza la premsa esportiva indígena. Cap cas tan evident com el d'Ibrahimovic, que segons els mateixos cretins havia fet oblidar Eto'o a la jornada 4 i després de clavar-li un gol al Madrid disputava la pilota d'Or a Messi i a Ronaldo, el deliri a les redaccions. Com no podia ser d’una altra manera, el sossi no s’ha volgut escaquejar de la seva cita amb la premsa mónguer, i va aprofitar un partit anivellat en què calia recolzar un equip més nerviós del compte i amb símptomes de precipitació i desesperació dels seus elements més immadurs -veure el marcatge al paio que ens va clavar el gol per part de Xavi, que si l’hagués fet Txigrinski tindríem a dos milions d’anormals omplint les redaccions d’e-mails cabrejats, la manera com Messi va fer el llepa a la primera part o la manera com Guardiola, en el que és una cruyffada, va carregar contra Henry a la sala de premsa- per, sí, xiular Ibrahimovic. El Rival Petit està en condicions d’assegurar que cinc de cada cinc socis que van xiular Ibrahimovic xiulaven Eto’o. Sí, tots sabem que Eto’o va donar un rendiment tal que si dos davanters ens el donen en un 90% en els propers vint anys tots signem amb els ulls clucs. Ja ho sabíem quan els pericos d’EMD li llençaven merda i protegien Mister Sauna. Però ja no hi és, i ara n’hi ha un altre. Per decisió única, personal i intransferible de Guardiola, al que no tenen valentia per criticar donat que, en la seva -la dels periodistes- política d’encimbellar i enfonsar el personal per donar sortida a múltiples transtorns bipolars mal curats, ara mateix és Déu. Ibrahimovic no defensa com Eto’o, ni ho farà. Però va fer el golet que va tombar el Madrid, i va fer el golet al camp de l’Stutgart, i ha fet quinze golets tot i patir dues lesions. No és la pera -no, no és Eto’o-, però el seu rendiment és més que acceptable. Francament, que se’l critiqui per fallar els gols que falla quan el seu antecessor, que ens va donar dues Champions dues, s’atipava de fallar u contra uns davant els porters, per no parlar dels penals, és perquè la Junta agafi la responsabilitat i comenci a netejar d’escòria el Camp Nou.
Al final, tres punts. Amb els seus errors, sí. I amb els seus peròs. Com una consulta sobiranista que segueix marcant el camí, amb una participació quatre cops superior a la que van aplegar els sindicats la darrera setmana a la capital de Xarneguistan pel regal aquest que ens vol fer el compañero Corbacho de retardar l’edat de jubilació. Però, ep, sense catalanetismes.
VALLADOLID- MALLORCA 1-2
El Mallorca s’acosta al seu somni europeu acostant el Valladolid al seu malson africà mentre uns assumptes consubstancials al concepte “Unió” posen fi a la MUnarquia balear, esperem que per sempre més.
RACING- ALMERÍA 0-2
Racing i Almería, 90 minuts, resum: tothom esperant que hi hagués un terratrèmol que evités un avorriment suprem.
SEVILLA- ATHLETIC 0-0
Empat a res entre un Sevilla que segueix acreditant les seves aspiracions i un Athletic mediocre i comformista que ni contra 10 es va atrevir a atacar tot i la pallissa de la passada setmana.
VILA-REAL- DEPORTIVO 1-0
Poc a res dels Germans de la Pampa, un cop alliberats de les seves obligacions europees, contra un Depor que segueix fent més figa que el tripartit tot i els seus inicis espernçadors.
GETAFE- ZARAGOZA 1-2
Un Getafe-Zaragoza tan apassionant com un Mas-Montilla o un Pilar Rahola- Cristina Almeida acaba amb una victòria visitant que ni li interessa a ningú, ni té cap conseqüència de cap tipus ni, en fi, res de res.
XEREZ- ESPAÑOL 1-1
Empat a poc entre un equip que és carn de segona i l’Apañó, que segueix incapaç de sortir fora de casa i fer un paper mínimament digne -per alguna cosa el seu president és germà d’un dels nostres més assenyalats negociadors a Madrid, i des de fa una pila d’anys en ambdós casos-.
SPORTING- OSASUNA 3-2
Partit indignant amb gols, dues remuntades, futbol ofensiu, equips que busquen la victòria i demés coses indesitjables a la lliga de les estrelles, on hom prefereix els blocs sòlids i difícils de batre, pletòrics d’esperit d’auto-empatació i que, en fi, llegeixen La Vanguardia.
AT.MADRID- VALENCIA 4-1
Marchena fa de les seves i enfonsa les opcions del Blavència al Calderón contra un Pateti que va aprofitar per golejar per si de cas, ja que els blavencians figuren ara mateix just per darrera el Madrid a la classificació.
TENERIFE- MADRID 1-5
El Millor Equip de l’Univers apallissa el Tenerife amb un gol de l’ídol d’idols de la redacció del Rival Petit, el Siete, el Que Siempre Aparece, el Que Tira del Carro, el Ferrari i mitja dotzena més de noms ideats pels brunètics per tal d’encimbellar l’home que, sí amics, mereix a l’unison la Titularitat, la Renovació i, com no, la Selecció. Tanmateix, la victòria del Barça allunya, almenys per una setmana, l’inminent lideratge dels blancs, preludi del doblet, el Mundial i les Olimpíades de Madrid dos-mil lo-que-els-toqui-ara.
