Un ZP que porta més d’un any esperant veure si floreix algun brot verd a l’economia espanyola i que ara pretén treure a Europa de la crisis. Delirant pretensió des d’un càrrec que té més d’honorífic que no pas una altra cosa, com molt bé saben els reporters de Rival Petit que, en una enquesta d’urgència feta a la sortida del partit Barça – Vilareal, no han trobat cap aficionat que contestés correctament a la pregunta sobre si sabien qui havia estat el president europeu del semestre anterior, ni a la pregunta sobre si sabien qui serà el president del semestre següent. I és que, a la que surts del Durao Barroso, s’acaben les referències.
De la mateixa manera que a RP tenim molt clar que la Generalitat acabarà (anticipadament o no) la present legislatura sense aprovar la llei electoral ni la llei de vegueries, també tenim molt clar que la presidència europea del ZP passarà amb més pena que glòria. Ni reconeixement del català a Europa, ni corredor ferroviari mediterrani, ni res de res. I pel que fa a les crisis econòmiques, ja se sap que van i venen, responen a la teoria dels recurrents cicles econòmics i aviat toca la fase recuperativa. Així doncs, em permeto recomanar no encaparrar-se amb la crisis. N’he viscut unes quantes i el món continua i continuarà girant.
La manca d’autoritat moral i la poca credibilitat que desprèn la presidència d’en Zapatero ens fa témer el pitjor, és a dir, que davant la impossibilitat de liderar la recuperació econòmica, es dediqui en cos i ànima a implorar dels diversos estaments europeus que facin mans i mànigues per tal que el Maligne de l’influent Ser Superior pugui jugar la final de la Champions al Santiago Bernabeu i així poder cloure el semestre amb -almenys- un trofeu per exhibir.
I que té de dolent -em preguntareu- si és el Barça qui jugarà i guanyarà la final? I que té de dolent -m’insistireu- si el Zapatero és del Barça? Doncs aquí és on volia arribar: és del Barça en Zapatero? Segueixo mantenint la teoria de que en Zapatero no és del Barça, i que a diferència del reguitzell de mentides que la realitat s’ha encarregat de desmuntar, la del seu suposat barcelonisme seria la gran mentida que encara falta per desemmascarar. Zapatero només és del Barça per imperatiu legal o dit d’una altra manera: por el bien del fútbol español. I no tinc inconvenient en admetre i confessar que fins entrada una bona part de l’anterior legislatura espanyola, vaig exercir d’advocat del diable del -ara- gran mentider Zapatero. Un Zapatero que no dubto s’apuntarà al carro de la catalanofòbia quan ho necessiti per salvar-se políticament.
I no sembla una casualitat que hagi coincidit el començament de la presidència europea amb una nova versió -corregida i augmentada- del recurs al Villarato. Tots els mitjans brunètics denunciant com una sola veu el tracte arbitral a favor del Barça i l’exigència de que se li xiulés algun penal. Dit i fet o millor dit: ordeno y mando: dos arbitratges per començar l’any que ni les millors èpoques de los hijos de Plaza. El Pérez Borrull rememorant aquelles lligues en que el bon jan Abelardo Fernández era víctima dels seus penals i l’odiat Luis Figo víctima de les seves expulsions. El túnel del temps, vaja! Tot just ha començat el semestre i lo que te rondaré morena. La Brunete no es pot permetre abaixar la guàrdia. La lliga galàctica i la final de Champions al Bernabeu són molt llamineres. Ja cal que ens calcem!
I mentrestant, el president Montilla enviant cartes d’agraïment a les entitats que s’han solidaritzat amb l’editorial conjunt en defensa de l’estatut. Agraïment que també ha rebut el Barça per haver barrejat política i esport tal com marquen els cànons d’allò políticament correcte i de l’estatus quo imperant. Els que no hem rebut cap carta som els de Rival Petit, que ni compartim l’editorial, ni apostem per un estatut que ja està mort i enterrat abans de nàixer. I no solament per l’actitud dels impresentables del Tribunal –juezyparte– Constitucional, sinó que també pels propis impulsors de l’editorial, que sense rubor ni vergonya estan boicotejant el desenvolupament d’un dels grans eixos del nou estatut: la llei de vegueries. El que dèiem: un estatut mort i enterrat. Una LOFCA que condiciona el finançament, unes diputacions que condicionen les vegueries, etc. etc. ….
A Rival Petit ho tenim clar: cap estatut ens farà lliures!
O dit d’una altra manera: l’autonomia que ens cal és la de Portugal!
I pel que fa a la portada de la setmana, aquest cop la volem dedicar a tots aquells cules que un cop més -i no ens cansarem de denunciar-ho- s’instal·len en un compartiment infantil i un pessimisme propi d’èpoques feliçment superades. A tots ells els dediquem aquesta portada de Marca on de ben segur s’hi trobaran emmirallats. Aquells culés que s’identifiquin amb aquesta impresentable portada els condemnem a llegir cinc vegades cinc, l’extraordinari article de Johan Cruyff: ‘Txigrinski es mereix paciència’ del Periódico d’aquest dilluns. Aviam si es curen i queden immunitzats d’una punyetera vegada.
Cinc lectures i tres avemaries.
Signat: Urdin-Gorria
