Qui no tenia tan clares les coses era la premsa brunètica que -com era previsible- feia un tractament del mundialito amb manca d'entusiasme i evidents mostres d'estar preparant munició per utilitzar davant una hipotètica i eventual derrota blaugrana. Entusiasme que no falta quan es tracta de carregar contra el feroz independentista Laporta o de seguir insistint amb l'absurd argument de contra qui jugaríem la lliga en una Catalunya independent: El común de los ciudadanos de Cataluña prefiere, muy razonablemente, disfrutar con un Barça en la Liga española capaz de aplastar al Madrid que seguir a estos 'somiatruites' que no les podrían acarrear otra cosa que antipatías entre los vecinos. Relaño dixit. I parlant d'independència aprofitem per enllaçar un interessant i didàctic article: El apoyo a la independència es superior a lo que dicen las cifras del 13-D
Per a disgust de la Brunete, el Barça s'acabava imposant -no sense problemes- davant l'Estudiantes argentí. I com si d'un homenatge a l'obra iniciada per J.C. es tractés, el gol de Messi arribava just al minut 111 igual com l'inoblidable gol de Ronald Koeman a la final de Wembley com mot bé ens recorda el camarada Popota en el post anterior “més cruyffing” i que m'ha recordat la teoria del camarada Ròdia segons la qual la història és una mena de circuit tancat, un bucle, en el qual els episodis es reediten en diferents formats que no traeixen el relat inicial, com ens explicava en aquest l'extraordinari post. A Wembley vam enterrar una asignatura pendent -la primera Copa d'Europa– però molts culés també vam enterrar per sempre més aquell esperit pusilànime, perdedor i derrotista que ens acompanyava des de la infància. En JC posava les bases d'aquest Barça modèlic i guanyador i els seus hereus han completat el cicle. Llarga vida per en Johan, en Txiki, en Jan i en Pep que han fet del Barça el millor club de la història i un orgull per a tots els catalans.
La setmana també ha portat feina extra per a tota la premsa brunètica. La ILP presentada al Parlament de Catalunya per a la supressió dels toros, aquesta secular tradició -com les ablacions- que alguns antiespanyols s'entesten en abolir i que ha estat acceptada a tràmit pels diputats catalans. Mitja plantilla del diarin monàrquic i protaurí del grup Godotis publicant articles defensant l'indefensable a base de peregrins i ridículs arguments, el més grotesc dels quals seria el de l'independentisme dels abolicionistes. Un parell d'interessants enllaços, 6 mentiras 6 a Escolar.net i Futbol y toros al diari Gara amb un espectacular final d'article: Lo del fútbol es otra cosa. Es más complicado, pero les resulta inadmisible que un equipo que lleva la senyera en su indumentaria sea campeón del mundo. Les duele más que el Estatut. Y más que los toros.
I mentre la cimera pel canvi climàtic acabava com el rosari de l'aurora, un espectacular temporal de fred i neu paralitzava Europa occidental i Amèrica del Nord. Un inesperat i estrany fenomen que alguns ja atribueixen a la ma de les potències contaminats i no pas als capricis de la natura. I per temporal el que segueix caient a Can Polanco. Si fa dies era Telefònica qui s'emportava un bon paquet de Sogecable gairebé a meitat de preu, aquesta setmana ha estat il Cavalieri el que via Telecinco s'ha fet amb el control de Cuatro, aquell canal en obert de Prisa que aixopluga els elements més recalcitrants de la Brunete, els insofribles Manolos. I com molt bé saben els nostre lectors, a Rival Petit no ens sap gens de greu veure la decadència i agonia de l'imperi Prisa-Sogecable, imperi que ha passat de tenir el monopilo del futbol de pagament, a tenir més deutes que el president de la patronal.
I pel que fa a la portada de la setmana, la dediquem als dos petits fragments de les portades d'As i Marca del diumenge, que és tot el que han estat capaços de publicar a primera plana i de mala gana sobre l'extraordinari èxit blaugrana, a diferència de tota la premsa mundial que ha destacat, com era lògic i natural, el títol del mundial de clubs i la culminació de la millor temporada de la història.
Signat: Urdin-Gorria
