Més Que Un Club segueix desenvolupant les sagrades escriptures que, en forma de manual, deixà al Barça Johan Cruyff quan en la seva etapa com a entrenador va posar les bases perquè el Barça esdevingués el club guanyador que és avui. En aquest cas, i amb menys imaginació que mai, va tocar apelar a la part que parlava de la flor al cul, de la tàctica Alexanko -més tard Abelardo- i, en fi, del golet salvador a l’últim minut. Després d’aquest, un gol de Messi va derrotar els argentins a la prórroga, al mateix minut exacte en el que Ronald Koeman va foradar la porteria de la Sampdoria, aconseguint pels culers el sisè títol de l’any 2009. És a dir, el barça va seguir de forma tan fidel el manual de J. C. que, per moments, semblava el President de la Generalitat traient la llibreteta per poder escriure dues línies en una dedicatòria sense posar en entredit la tasca de tot el Departament d’Educació cada cop que obre la boca.
Quines coses bones ens deixa la copa Toyota? En primer lloc, el poder de reacció de l’equip, que va ser capaç de remuntar els dos partits, especialment la final. De fet, en tota l’història només hi havia hagut una remuntada, i l’havia fet Raí amb un gol amb la tita i un altre de falta al pal de Zubi contra el Dream Team. En segon lloc, ja no existeixen títols esportius pendents. En tercer lloc, el sisè títol d’aquest any torna a deixar al seu lloc tots els mónguers de la massa social i la premsa esportiva barcelonina: vingui el que vingui més tard, la radical transformació que ha suposat el mandat del President Laporta és indiscutible.
Anem, doncs a mirar les coses negatives. Primer, dues lesions musculars en una competició absurda: Keita i, especialment, Iniesta. En segon lloc, el partidet del golf ha servit per fer ombra a l’estrena de J.C. com a seleccionador català, quelcom que està tenint un impacte devastador a la venda d’entrades anticipada pel partit contra la selecció argentina. En tercer lloc, el difícil no és arribar, sinó mantenir-se. En aquest sentit, cal dir que els títols menors que s’han guanyat fins ara no justifiquen la temporada, i que el tsunami d’eufòria que es desfermarà no ajudaran a aconseguir que Florentino Pérez torni al Madrid com el va abandonar -ni amb triplete, ni amb doblete, ni tan sols amb unete: amb un contundent ningunete-. En quart i últim lloc, el títol d’Abu Dabi suposa el tret de sortida per la campanya electoral. De fet, el directiu Albert Perrín ja ha fet públic que participarà en una candidatura pressumptament continuïsta encapçalada per Jaume Ferrer i que té vocació d’unir els diversos sectors de la junta. Si Nuñez va ser el nostre Reagan i Gaspart el nostre Bush, veure els moviments que en els darrers anys ha provocat la versió nostrada de la Sarah Palin, víctima encara de l’atac de banyes que li va provocar que Laporta optés per Txiki i no per ell per dirigir la part esportiva del club, és com per rumiar si en comptes de l’insensat projecte de remodelació del Camp Nou no serà millor pensar en construïr un Lubianka que permeti que el Barça segueixi creixent i assolint, a més de les preceptives copes d’Europa, la resta dels seus objectius fundacionals: el descens a segona -i en fallida- dels nostres enemics i la sobirania dels catalans.
