Per què li diuen futbol? Anar al cul del món a fer partits absurds perquè la FIFA s’ompli les butxaques té delicte. Més encara quan el camp està en unes condicions lamentables i els jugadors arriben rebentats pels viatges i són incapaços de rendir amb un mínim decor en trobar-se encara en període d’adaptació. Això és el que s’ha vist aquesta tarda a les semi-finals del Mundial de Clubs, una competició encara més absurda que les supercopes tot i que no tant com aquestes patxangues ultra-nacionalistes que són mundials i europeus i que, any rera any, ens impedeixen veure futbol.
Tanmateix, fins i tot de les coses més irrellevants es poden extreure lliçons profitoses pels yahoos de les nostres escoles i per la catalanitat. La lliçó del partit és senzilla, i la plantegem a mode de problema matemàtic: si un borbó té el coeficient que té, és aquest superior, inferior o igual al del coeficient intel·lectual mitjà de la colla de patidors, iaies i altres gents de mal viure que, quan un bon Atlante es va avançar en el marcador als primers minuts del partit, van començar a aletejar amb els braços tot xisclant un gallinaci “cooooc, cooooc, cococococooooooo”? Hi ha entre nosaltres un gran nombre de bípeds disposats a esquinçar-se les vestidures cada volta que alguna cosa no surt com a ells els hi abelleix. Davant d’això res millor que mostrar caràcter o, com a mínim, actuar com si en poguessis treure beneficis.
Veiem-ne un exemple. Fa 17 mesos Ferran Soriano va fugir cames ajudeu-me de la directiva blaugrana després d’un vot de censura fent honor a la seva condició de catalanet, que ha tornat a posar de manifest en una entrevista amb l’anti-periodista Manuel Trallero. Tanmateix, Soriano no és un senyor que s’amilani per qualsevol cosa. De fet, si veieu la situació econòmico-financera d’aquest autèntic zombie anomenat -en una decisió de marketing que no hagués estat de més consultar als que hem posat els calers, el poble, perquè es fes l’operació- Spanair, us agafaria un fort dolor al pit només de pensar que poguessiu ser responsables de tal companyia. Tanmateix, en Soriano aguanta perquè és un paio murri, i els calers i els contactes que va aconseguint amb la brometa li serveixen per evitar una conducta escagarrinada.
Aquesta és la lliçó, companys. Incentius i coses a guanyar front a por i safareig de iaies i vellards. És una lliçó que ha estat repetida un cop rera l’altre durant l’últim any i mig a Can Barça gràcies a la bona feina, no exempta de tensions, discussions i escandalets d’aquests fabricats per mitjans que afortunadament estan a la vora de la fallida, de l’equip directiu, l’equip executiu, l’equip tècnic i els jugadors. I que és d’aplicació, cal dir-ho?, a tots els que han tingut pensaments gallinacis després de l’imprescindible debat sobre les consultes –i les lliçons que cal extreure’n a partir del Dilluns. El que vulgui unanimitats i demés merchandising de la subnormalitat democràtica espanyola, que s’apunti al PPSOE.
Ara queda la final, que pot convertir el Barça de Cruyff, Laporta, Txiki i Guardiola en un equip la trajectòria del qual en un any serà impossible de superar -almenys, fins que els premis Marca no tinguin rang de premis oficials de la FIFA-. Tanmateix,això és anecdòtic, donat que el que es juga al golf pèrsic no té res a veure amb el futbol i pot passar qualsevol cosa. En aquest sentit, són irrellevants les baixes formes d’homes clau com Iniesta, Márquez o Henry o que Alves i Valdés no estiguessin fins en el gol dels mexicans. De cara a la final, l’únic exigible és que ningú no gosi cometre el pecat de fer-se expulsar i ser així sancionat de cara als vuitens de la Champions, que és amb la lliga la competició important per Catalunya. De la resta, un cop més, KANAPRENGUIN!!!
