Prou d’incivisme!

Amics, companys, el de la 13:
El RP fa un breu parèntesi en la preceptiva, obligada i satisfactòria inactivitat estiuenca per tocar un clàssic de la premsa per aquestes dates: el creixent problema de l’incivisme. El monàrquic, nacionalista, nobiliari i protaurí Grupo Godó encapçala, com cada any, la croada contra el turisme de borratxera, els que fan renou a la via pública, els rastafaris de la República de Gràcia o els bevedors impenitents de substàncies psicoactives que pertorben la tranquilitat de les famílies espanyoles.
Val a dir que calen mesures dràstiques contra tan hortera desparensiu. Tanmateix, la llarga mà reguladora dels poders públics no s’hauria d’aturar un cop agafada l’embranzida necessària per fer-nos d’una vegada per totes un país de primera o, com a mínim, un en què Màrius Carol, Salvador Sostres i Fancesc-Marc Álvaro puguin passejar tranquilament pels carrers juntament amb la bona gent monàrquica, pro-taurina i d’ordre. Calen, doncs, dues propostes,absolutament complementàries elles, per redreçar l’estat dels nostres carrers.
En primer lloc, urgeix retirar dels carrers aquests energúmens que redueixen la seva vestimenta a un insuficient banyador, amb llur excessiva tendència a compartir olors corporals, emissions incontrolades de gasos i demés contaminació acústica, per no parlar dels barrets mexicans. Aquestes accions hauran de ser secundades per la clausura dels locals característics on aquests bípeds s’omplen de sangria i cervesa. Caldrà també extendre l’ordenança de civisme a una altra tribu urbana que es caracteritza per llur capacitat per danyar l’entorn, la societat i la resta de persones. Em refereixo, òbviament, a la claca del trajo i corbata que ens ha introduït pel recte la crisi més forta des de, com a mínim, 1950. Caldrà també prendre mesures contra els llocs de reunió, d’aquests desparensius clausurant el Círculo Ecuestre, el Cercle del Liceu i, per què no?, retornant la propietat de l’edifici de la patronal catalana als seus legítims, llibertaris i encomiables propietaris expropiats per l’Ejpaña nacional.
En segon lloc, cal infondre a la ciutadania un escrupulós respecte envers el mobiliari públic. Ja n’hi ha prou de vàndals cremant containers, embrutant parets i, en general, aprofitant les propietats d’altri per al seu gaudi. En aquest sentit, una mesura fortament exemplificadora seria iniciar accions legals en contra d’uns indesitjables que, amb tota la barra del món, van sortir fa pocs dies a la nostra televisió fardant d’haver atemptat contra el patrimoni comú.
Em refereixo, evidentment, a l’Apañó, els gestors del qual van robar una petita parcel·la de gespa de l’Estadi Lluís Companys, pertanyent a tots els habitants de la capital de Txarneguistan, i sobre el qual no tenien cap dret de propietat, en ocupar tal espai públic únicament en condició del pagament d’un lloguer que, de cap de les maneres, els donava dret a disposar a la babalà dels béns posats a la seva disposició de forma transitòria i sempre en el ben entès de que cuidarien degudament les instalacions. Ja sabem de la tradicional tendència dels pericos a assaltar impunement els béns públics -només cal recordar la trajectòria vital d’un dels més insignes, el bò d’en Samaranch-, però ha arribat el moment que l’Ajuntament barceloní digui prou i exigeixi el retorn de la parcel·la de gespa de l’Olímpic robada i replantada, amb tot el morro i les càmeres al davant, al camp de Cornellà, sota amenaça de la incoació d’un expedient sancionador.