Després d’una temporada estratosfèrica, Més Que Un Club afronta la seva sisena final de la Champions League. A la presència a Itàlia del de la 13 des de l’inici de temporada, en una demostració de fe sense precedents, el RP afegeix a la final d’hui la presència del camarada Ròdia com a enviat especial amb instruccions més especials encara si es troba en Benet XVI. Amb el ferm desig de poder fer una crònica d’urgència un cop realitzades les preceptives esses per la República de Gràcia, i en el ben entès de que jo, a més d’haver apostar per l’empat a res a la porra, no tinc gaire clar que la cosa acabi bé, aquí va la prèvia del matx.
El United no és només un equipàs. Vull dir que no només és el campió de la lliga més forta del món o el defensor del títol europeu, sinó que és la cosa que més s’assembla al Barça de tot el futbol europeu. Sir Alex Ferguson, acèrrim anti-madridista com tot britànic amb conviccions democràtiques i un mínim coneixement de la senyorial i elegant història del Millor Equip de l’Univers, ha fet una tasca titànica a Manchester, agafant un equip que havia esdevingut vulgar per colocar-lo any rera any a les eliminatòries calentes de la Champions.
Dit això, un anàlisi tècnic, tàctic, físic i qualsevulla paraula buida de contingut d’aquestes que empren els opitunants de la TV dels punts a favor i en contra que tindrà el Barça en el dia de demà. Comencem amb els punts febles:
1) La defensa culé està més depauperada que el sistema financer espanyol, i no consten gaires precedents de que un equip amb una defensa trinxada per les baixes s’hagi endut una final.
2) El United no té el costum de perdre finals europees, i ha protagonitzat gestes memorables com la remuntada del Camp Nou o la relliscada de Terry a la tanda de penals de l’any passat.
3) A dia d’avui, el United és un equip amb més recursos que el Barça, ja que sap fer més coses i, en tot moment, és capaç de demostrar una fortalesa mental d’allò més útil per afrontar partits peluts.
4) Henry i Iniesta, dos jugadors que han estat fonamentals durant tota la temporada, arriben al partit sortint de sengles lesions, i de tota la vida sabem que una final de la Champions no és el millor lloc per recuperar-se d’una lesió.
5) El president del govern i secretari del braç polític dels GAL, així com el successor del Caudillo, seran a Roma.
I ara, a favor:
1) La més gran pallissa de la història de les finals de Champions la va clavar un equip que es va presentar a Atenes amb les baixes de Baresi i Costacurta.
2) Pel que sembla, el United pretén sortir a esperar el Barça. Vist el que vam veure contra el Chelsea -i el que va passar quan aquell tros d’equip es va decidir a anar a pel partit-, la prudència del United és l’única via que té el Barça d’endur-se al partit: millor un partit d’aquells avorridíssim que recordin l’era Van Gaal.
3) El Barça ha de ser fidel a llur història i, més concretament, a la part d’aquesta que el situa com a excèrcit desarmat d’un poble. Vaja, que amb l’espectacle paupèrrim que veiem dia rera dia al Parlament de Catalunya, snif, i la no menys paupèrrima caterva d’aspirants a succeïr els que allà hi ha, què menys que exigir compensacions simbòliques com aquesta.
4) Potser per les successives celebracions fallides, amb proliferació incontrolada de moments de vergonya aliena, ens hem estalviat una melé d’eufòria casposa com la que mostra la foto que encapçala l’article. I és que totes les opcions culés passen per assumir que el favorit és el tros d’equip que hi ha al davant.
5) Si Déu va intervenir a la semi-final infiltrant-se als cossos de Valdés, Iniesta i l’àrbitre, no hi ha cap motiu racional per descartar que pugui fer el mateix.
Apartat de consignes: Visca el Barça y Glory, glory ManUnited!
