Una setmana més i els brunètics cada cop més histèrics. La setmana passada els deixàvem immersos en una barreja de sentiments contraposats; la desil·lusió d’haver malgastat el cartutx de Chelsea per culpa de lo puto crack, la indissimulada satisfacció de veure com el mateix puto crack es perdia la final de Copa i la malaltissa obsessió per mantenir esperances de completar la Gran Remontada. Objectiu, sigui dit de passada, a l’abast dels dolents: tan sols es tractaria de que el Barça perdés els tres partits que quedaven i que el Madrid els guanyés. Així de senzill. Cap problema.
El Madrid, descansant i preparant l’assalt final a la Lliga (grans riallades) i el Barça i l’Athletic preparant la final de la ex Copa del Generalísimo i actual Copa del Rey. Preparatius que provocarien un miracle mai vist a la Península Ibèrica: milions de seguidors de l’Athletic sorgien arreu de tot l’estat i els de la Brunete s’afanyaven, tot passant per davant del friker jimenez, a capitanejar i liderar aquest estrany fenomen paranormal de conversió sobtada i que ha desfermat la inscripció massiva a cursets d’èuscara, l’aprenentatge del Eusko Gudariak i a practicar (tres cops al dia) l’himne de l’Athletic Club de Bilbao. I pel que fa a txapeles i ikurriñes: exhaurides les existències. (Aquí podeu escoltar una versió de l’himne de l’Athletic que posa la pell de gallina)
I el dimecres arribava la tan esperada final i –tal com ja avançàvem la setmana passada- el conflicte estava servit. No exactament tal com preveiem, doncs no es va sentir ni el paquito el chocolatero, ni tampoc la Marcha Real, doncs un error humà de tota la plantilla de RTVE va impedir que poguéssim escoltar l’educada, cívica i valenta reacció dels aficionats bascos i catalans xiulant –només- l’entrada del rei i la posterior emissió de l’himne. Rei i himne, la legitimitat dels quals comparteix el mateix origen: la imposició via decret per part de la dictadura franquista. L’any 1937, en plena guerra civil, Franco decreta que la Marcha de Granaderos s’anomeni “Himno Nacional” i l’equipara a altres càntics de guerra com ara els himnes de la Falange (“Cara al sol”) i de la Legion (“Soy valiente y leal legionario”). Ras i curt: l’himne, la bandera i el monarca, fills i hereus de la dictadura franquista.
Tornant al partit, i mentre preparo tota la logística per fer-ne el seguiment simultani per ràdio i televisió, observo, amb sorpresa, que un dels patrocinadors del partit és embutidos y jamones España i em temo que potser els del pirulí han preparat alguna martingala per fer front a la gran xiulada. Entre zapping i zapping em perdo l’inici del partit, però no tardaria gaire en saber tots els detalls de la barroera actuació de la no-do televisió. La nota de disculpes i la repetició de l’himne –prèviament maquillat- a la mitja part del partit, era l’inici d’un seguit de despropòsits que ni les mesures anticrisi presentades pel gran mentider al recent debat del Estado de la Nación.
Que si el partit s’hauria de jugar a porta tancada, que si s’hauria d’expulsar el Barça i l’Athletic de la competició copera, que sí “nos jode que piten el himno, para que nos vamos a engañar”, com clamaven a la SER. I la Rosa Díez, criticant al Gobierno per “no imponer el respeto a los símbolos del orden constitucional”. Confiem no ens arribi la moda romana de fer nominatives les entrades i els assistents a les properes finals hagin de patir represàlies, mobbings o directament consells de guerra sumaríssims. Ja veig a la Diez de España exigint habilitar l’estadi Bernabeu com a centre de detenció per confinar-hi tot el públic desafecte a la manera de la dictadura pinochetista amb l’Estadi Nacional de Santiago de Xile.
La final d’aquest any s’ha salvat pels pèls de patir possibles mesures d’excepció; la plana major del Poder Judicial estava enfeinada analitzant els diferents graus de contaminació de les candidatures a les eleccions europees. Sense respectar ni la festivitat madrilenya de San Isidro, el Tribunal Suprem, superant-se a sí mateix, ha decretat l’anulació d’una candidatura de Valladolid d’àmbit estatal encapçalada per Alfonso Sastre. Sembla ser que s’han trobat indicis evidents que al prestigiós i reconegut dramaturg madrileny li agraden les kokotxes al pil pil i que sovint utilitza un tipus de boina amb una certa retirada a la popular i tradicional txapela basca. Evidentment i sense cap mena de dubte, claríssims motius d’il legalització. Com a mínim.
Publicitat
La redacció de Rival Petit donaria per bona la tupinada en el repartiment de les entrades (la variant basca del Villarato) si la proporció clarament majoritària de seguidors de l’Athletic servis d’exemple per reeducar –encara que fos mínimament- a la massa de seguidors culés que sovint cauen en horterades com la ola, o càntics a l’espanyolíssima i mal educada manera com ara l’insofrible olé, olé o l’odiós i repelent campeones, campeones. Tupinada en el repartiment que –lògicament- comporta l’inevitable infiltració de membres del GAL futbolístic, estratègicament col·locats per cantar l’himne espanyol o per llençar llaunes de cervesa al cap dels jugadors blaugrana. Això sí, llaunes buides i arrugades dirigides a jugadors propensos al teatre, com molt bé s’han encarregat de recordar-nos –repetidament- el locutors no-nacionalistes de la Cadena Ser. No hi ha dades, encara, de quin percentatge de la xiulada correspon als compañeros López y Montilla i tampoc s’ha comentat res de quantes hectàrees de bandera espanyola han fet falta per poder confeccionar les cintes de les medalles lliurades als jugadors de l’Athletic Club.
Sentenciada matemàticament la lliga, ja podem solemnitzar, com era totalment previsible, la defunció i enterrament definitiu de la Gran Remontada i totes les variants del cangueli. La Brunete però, no descansa, i ja ha començat a bombardejar-nos amb els dos serials estrella de les properes setmanes: eleccions a la Casa Blanca i el retorn del Ser Superior. Estarem preparats.
Una setmana més i els brunètics cada cop més histèrics. La setmana passada els deixàvem immersos en una barreja de sentiments contraposats; la desil·lusió d’haver malgastat el cartutx de Chelsea per culpa de lo puto crack, la indissimulada satisfacció de veure com el mateix puto crack es perdia la final de Copa i la malaltissa obsessió per mantenir esperances de completar la Gran Remontada. Objectiu, sigui dit de passada, a l’abast dels dolents: tan sols es tractaria de que el Barça perdés els tres partits que quedaven i que el Madrid els guanyés. Així de senzill. Cap problema.
