Chelsea-Barça 1-1
Hi ha una considerable quantitat de -siguem generosos- persones que cobren per -siguem-ho de nou- escriure sobre futbol. No és el nostre cas. Per això, en absència d’altres gratificacions, ens hem de conformar amb petites victòries morals. Com el Chelsea l’altre dia, vaja. La nostra petita victòria consisteix en poder presentar-nos davant dels nostres distingits lectors donant-nos cops al pit i cridant com un tertulià ibèric, voluptuosament inflada la vena del coll, allò de: “Veieu com tenia raó!? eh?! EH?!!”.
Havíem posat per escrit, aquí, en aquesta la nostra casa de tots que Hiddink havia reeixit en el seu tacticisme exacerbat durant el partit d’anada, però que potser el que havia errat era l’estratègia global. Que els apologetes del resultadisme cínic, sovint acaben exhibint cara de tonto i parlant d’àrbitres a crits davant del primer micròfon que li posen davant. I teníem raó. De fet teníem molta més raó de la que ens pensàvem, perquè el gir poètic per arribar a la moralina final és d’una complexitat dostoyevskiana.
Perquè el fet és que el cinisme del Chelsea no va ser derrotat pel bon joc del Barça, tal i com hagués volgut l’ideal culé, més donat a l’estètica que a l’èpica. Tot i estar en part determinades per les circumstàncies, totes les intuïcions tàctiques de Guardiola es van revelar errònies: Touré com a central va ser un suplici que en determinats moments va fer semblar Anelka un davanter ràpid i perillós, el mig del camp Xavi-Keita-Busquets va ser envestit pel tsunami de negritud del migcamp anglès i va ser incapaç de crear una jugada digna d’aquest nom i, com a conseqüència, la davantera va passar-se 93 minuts fent llufa.
Arribats a aquest punt, un guionista mediocre diria: “Ja ho tinc, que els bons guanyin sent encara més cínics que els cínics”. Plausible, però tampoc és això. Perquè no hi va haver ombra de cinisme en el joc del Barça, perquè el cinisme pressuposa cert grau de malícia i el Barça només va saber oferir impotència i minuts de possessió estèril mentre el Chelsea llançava ràfegues de contraatacs que amb prou feines aconseguien aturar entre dos autèntics titans, potser els més grans de la nit: Valdés i l’àrbitre (per cert, des d’aquesta nostra modesta tribuna voldríem proposar l’insigne Henning Örvejandemor com a candidat a suplir la pròxima vacant que es produeixi al Tribunal Constucional, tant li fa si dins la majoria “progresista” o la “conservadora”, estem segurs que ningú notarà la diferència).
El fet és que el Chelsea no va ser derrotat pel Barça, sinó per la falta d’ambició del seu pájaro en mano cínic i realista, que es va traduir en una renúncia a esclafar un rival que tenien contra les cordes i en inferioritat numèrica. Amb un sol gol d’avantatge, un canvi com el Drogba-Belletti volia dir posar-se a especular amb els imponderables. Minuts més tard Iniesta els ensenyaria que els imponderables, com el seu nom indica, són més putes que les gallines.
Signat: el de la 13 en mode serveis mínims.
