Un cop més la part de la redacció del Rival Petit que tira del carro en els moments difícils agafa les armes després de les preceptives esses pels carrers de la República de Gràcia amb inici al mític bar Elephanta -que aquest dissabte celebra un any, birres a euro, al loro, a Torrent d’en Vidalet- per, picant fort a la barra i amb la veu ronca, dir veritat sobre l’èpica gesta del Barça a Stanford Bridge.
Val a dir que jo no ho veia gens clar. Una tornada en un camp anglès, contra un equip fortíssim, amb la defensa feta un nyap i amb l’afegit de la crucial baixa d’Henry, no era com per ésser optimista. Tanmateix, i en un excercici que combinava fe i alta política a parts iguals, m’ho he combinat per enviar la txati a un concert del Calamaro a l’Auditori amb una amiga, quedant com un autèntic gentleman -sí amics, he pagat jo- a més de poder veure el matx amb les forces vives. Incís: en plè concert del Calamaro, quan Iniesta la clavat a l’escaire, hi ha hagut la ovació de la nit, i els crits de Andrés, Andrés han pujat de decibels a partir del -la paraula és- cruyffing.
Doctrina. Hi ha qui erròniament creu que el cruyffisme consisteix en fer moltes passades de tacó, en guanyar tots els partits per cinc gols de diferència i, en fi, la resta de mentides dels analfabets funcionals de la premsa esportiva. Però no. El cruyffisme és també guanyar lligues a l’últim segon, salvar eliminatòries a l’últim sospir i, en fi, mantenir la tensió competitiva necessària per, quan el vent no bufa de cara, tenir recursos. La èpica s’ha de guardar per ocasions especials, com és el cas. Així ho ensenyà Déu i així s’ha fet realitat al camp del Chelsea amb el gol estratosfèric que, a passada de Messi després d’una errada defensiva provocada per la pressió d’Eto’o, ha fet Iniesta rememorant el que va fer Bakero a Alemanya. Els analfabets funcionals parlaran de sort, com ahir parlaven del “jardí” que tenia Déu, però la realitat és ben altra, i és que les lleis de Déu són, per bé que escapin a la lògica humana -ja no direm dels carajilleros de la premsa esportiva-, inexorables, implacables i infalibles.
Deixo pel de la 13 la crònica del partit. No debades és l’expert del RP en Champions, ha analitzat minuciosament tots els partits de la temporada, ha llegit cròniques de tots els diaris europeus, té informadors a tots els estadis del Vell Continent i fins i tot una txati i un probable fill, tot i que ell ho negui, amb una infermera del camp de l’Anorthosis Famagusta. Ja parlarà ell de quin ha de ser el mitjà de transport que cal emprar per enviar a Sibèria els heretges que van dubtar de Valdés i determinarà el mètode d’execució dels qui van maldaven per veure Mourinho assegut a la banqueta blaugrana. També del contra-sentit de queixar-se dels cinc penals -Visca Noruega!- quan has llençat tot el partit a les escombreries amb un equipàs que, d’haver-se proposat jugar a futbol en comptes de fer punxots com si fossin un equip de regional, potser a hores d’ara seria a la final.
Per últim, i degut al fet que el de la 13, com a asquerós anti-espanyol que és a més d’inmigrant, no ho ha fet en tota la temporada, aprofito per denunciar un fet gravíssim relacionat amb l’himne de la Champions. Sí, aquest himne atòmic capaç de fer que se t’injectin els ulls amb sang mentre el cor et bombeja a dos-cents per hora. La qüestió, amics, és que l’himne conté estrofes en anglès, en francès i en alemany. És a dir, no hi ha estrofes en “bilingüe”, també anomenat “idioma de todos”, “cristiano” o, per la ciència, castellà. Una cosa és que en un excercici de la clàssica enveja dels europeus cap al reino de España com a suma de les millors virtuts de tots els estats europeus -el passat feixista alemany, la sanitat britànica, el xovinisme francès, l’atur letó, la corrupció italiana i un llarg etcètera- no citin el Mito Raúl a l’himne, però que obviïn l’idioma universal per excel·lència és prou motiu com per ilegalitzar la UEFA, per no parlar dels cinc anys que porten els nostres enemics menjant-se els mocs als vuitens de final rivalitzant amb els equips grecs.
