Dos de maig, diada nacional.

La Brunete encarava la setmana del clàssic amb eufòria desbordada. La victòria del dolents a Sevilla, afegida a l’empat del Barça a València, feia aflorar les repetides i gastades consignes – a la goebbeliana manera- del seu tronat repertori per tal d’auto enganyar-se una mica més a la recerca de l’objectiu impossible d’aconseguir la lliga. Conscients que només els quedava una remota oportunitat, tota l’artilleria pesada de la Caverna es mobilitzava al servei de la Gran Remontada pretenent liquidar definitivament la lliga en un dia tan assenyalat com el de la festa nacional de Madrid (distrito federal). La èpica del Madrid, espiritu juanito mediante, i la èpica dels Daoiz y Velarde, units pels capricis del calendari a la reconquesta del torneig de la regularitat. No es podien imaginar però, que seria el Barça, a manera d’exèrcit napoleònic, qui acabaria d’enfonsar –i de quina manera- les mínimes esperances merengues.

Al crit de guerra de Raulazo “y embalados hacia titulo”, continuaven les delirants portades del Carca (*) amb perles com ara: “canguelo hasta en las encuestas” o “hay que ganar sí o sí” (Raul) o la bel·licosa arenga del Capello, ” Messi solo se le para con una escopeta”,  o les no menys delirants portades de l’As(co) com ara, “el Barça acusa el cansancio” (Metzelder) o “si yo fuera del Barça tendria mucho miedo” (Marcelo) o “el Bernabeu nos llevarà en volandas ante el Barça” (Raul).

I el Roncero a la càrrega recuperant “la Cofradia del Clavo Ardiendo” de Toñín el Torero i companyia. Els eufòrics cofrades rebien una forta injecció de moral amb l’empat a zero del Barça –Chelsea de champions i la bogeria començava a desfermar-se. “Los cofrades saben que el sábado dormirán a un punto. Y eso merece un respeto”. I a 24 hores del clàssic es despenja el Relaño amb un article farcit de cinisme o hipocresia o les dues coses a la vegada, “un borrón en vísperas del gran clásico”,  on es queixa del fondo de “la cochambre que hay en nuestro futbol” i es lamenta de “lo impropio, arcaico y bárbaro que todavía te expongas a que te peguen por la calle sólo por ser de otro equipo”. Vaja, com si la cosa no anés amb ell. Ell, que es passa la temporada inventant conxorxes, conspiracions i atiant sense escrúpols al personal, exercint a darrera hora de piròman bomber. O de bomber piròman.
 

I els de la “cuatro” apuntant-se a la festa i presentant un videomuntatge amb el Pep conduint un cotxe, molt nerviós i patint les envestides d’un camió d’enormes dimensions amb l’escut del Madrid inclòs. Camió que acabaria estimbant-se i anant pel pedregar, com ja és ben sabut per tothom. Fotomuntatge, sigui dit de passada, amb una estètica cutre i salsitxera que no la superen ni els programes arúsbasura de les teles de Can Godotis.
 

I comença el partit. La inquietant presència del PePe Bono a la llotja feia témer el pitjor. Per sort, la cosa no va passar d’un petit miratge, i amb quinze minuts s’havia esbandit el perill i començava una de les més humiliants exhibicions de la història del futbol. La elegància i la intel·ligència al servei d’un futbol espectacle quasi perfecte en contraposició al “patada a seguir” i a la èpica del món taurí. I parlant de món taurí, a destacar la “faena” i el maltractament inhumà a que va sotmetre un Henry majestuós al pobre aprenent de torero el “folklòric” Sergio Ramos. I no era la primera vegada. El “quillo” Ramos ja va patir un altre maltractament igual o superior i d’una estètica immillorable. Gaudiu del vídeo de la humiliació: Madrid-Arsenal temporada 2005-2006, on el toreig de l’Henry al Ramos va ser espectacular i rubricat amb un gol extraordinari (3:42). Una “faena” per sortir per “la puerta grande” amb dues orelles i el “rabo”.
 

A partir del 2-4 i amb el partit sentenciat, la màquina blaugrana continuava fent un futbol excels que acabaria amb dos gols més i amb l’àrbitre i el públic demanant l’hora. Pùblic que, tot i abandonar l’estadi abans d’hora, havia pogut deixar constància del seu comportament exquisit a l’hora de proferir càntics i insults racistes a l’Henry, Eto’o i companyia, com molt bé han reflectit tots els mitjans informatius de la capital.

Malgrat quedin pocs partits del vigent sistema de pagament, Canal plus es mantenia fidel a la seva línia i continuava retransmetent sota el principi de la imparcialitat i l’objectivitat més delicada per obra i gràcia del comentarista -d’estètica goyesca- l’inefable Manuel Martínez. A destacar la precissió en que va descriure el moment en que l‘Iniesta era objecte d’un claríssim penal: “se complicó Iniesta”. Desconeixem els detalls del nous sistema de pagament per veure futbol, però si el canvi ha de representar un pas més en la imparable decadència de l’imperi Prisa-Sogecable i la seva cursa cap a la fallida financera, puc avançar solemnement que la redacció de Rival Petit no ho lamentarà.

La Brunete, sentenciada la Lliga i enterrats el canguelo i el Villarato, es disposa, un cop ajornat el trasllat de la Cibeles i aparcada la campanya Raul Seleccion, a la lapidació pública del gomina Mijatovic i a l’entronització del “Ser Superior”, també conegut com Florentino Pérez que, un cop guanyades les eleccions a la Casa Blanca, arrivarà disposat a pagar la clàusula de rescissió de tota la plantilla del Barça, Hleb i Cáceres inclosos. Ja cal que estiguem al loro!

Última hora:  fons properes al tripartit consultades per la redacció de Rival Petit , confirmen l’interès del Govern en plantejar el dos de maig com a diada nacional alternativa,  tot recollint el desig d’una part de la societat catalana cansada de commemorar derrotes com ara l’onze de setembre. Seguirem informant.

Signat: Urdin-Gorria