Després d’haver-nos despatxat a pler amb l’accidentada i celebrada visita dels Tercios a Anfield Road, seguirem ara ajustant comptes amb altres vells coneguts oportunament damnificats d’aquella gratificant jornada europea, car el II meganaufragi nacionalcatòlic en territori anglicà va eclipsar altres fets gloriosos que tots els amants de la justícia universal per damunt de colors i nacionalitats han de rebre amb satisfacció indissimulada: l’enèssima desfeta francesa a Catalunya i l’expulsió via rectal del torneig europeu d’altres cossos infectes que hi són no només sobrers sinó altament perniciosos: Sporting de Portugal, Panathinaikòs, Pateti, l’Inter i Mourinho.
La màxima aspiració que seriosament pot considerar l’Sporting Clube de Portugal és la de promoure una lliga gallega amb Boavista, Braga, Depor, Celta, Compostela, Racing Ferrol i altres restes de txapapote i podria ser que algun any fes campió. No és segur, tanmateix.
Sobre el Panathinaikòs, per bé que el deute per l’assassinat de Roger de Flor i els seus oficials a càrrec dels mateixos grecs als que havien salvat dels turcs va ser saldat amb interessos al seu moment, els fets de París ’96 i l’amistat dels seguidors panatenencs amb els turcs de ponent (llegeixi’s, Mandril) els segueix fent permanentment culpables i per tant susceptibles de rebre alguna visita de càstic com la que els varen fer els xiquets de la Plana. Sant Jordi! firam firam!
Fa mesos un amic meu madrileny del Pateti em va pronosticar el balanç de la temporada dels matalassers, essent fidels a la seva identitat: “Ganaremos la Champions y bajaremos a 2ª. Eso es el Atleti”. Bé, de moment han estat eliminats de la Champions sense perdre cap partit, cas insòlit a l’abast de ben pocs. La segona part del pronòstic encara no és matemàticament descartable, per bé que les dues places de descens que encara resten en litigi estan d’allò més disputades.
De l’Inter només direm que com a equip de l’aristocràcia milanesa i dels carabinieri i feixistes en general de la capital llombarda i com a responsables davant la humanitat de la invenció del catenaccio, la seva eliminació és un imperatiu higiènic de primer ordre siguin quines en siguin les circumstàncies. Si les circumstàncies són les presents, és a dir, entrenats per Jose Mourinho, trombons celestials saludaran l’ejecció de l’íncub macarrilla vers el seu avern originari, ço és, la infausta Serie A, d’on caldria que no s’aturés fins a la serie C.
L’essència més pregona, la naturalesa més íntima de Darth Mourinho resideix inequívocament en la seva antiestètica, i la seva antiètica, el seu anti tot allò que eleva l’esperit humà. La quinta essència del costat més fosc de la persona, la negació de qualsevol alt valor, la susbstanciació de l’entropia, la depredació de tot bri de bon gust. Es cruspeix tot el futbol que hi ha en un equip i el degluteix com una gavina en forma d’un Porto, un Chelsea o un Inter. Els seus equips serien als equips de futbol el que una caldereta de llagosta és a un vòmit. No sé si m’explico. El cas és que per tot plegat és que era el candidat nunyista a la banqueta del Barça. Del calvinisme a l’obscurantisme buscaraons. De la barbàrie nunyista no podíem esperar res altre. Ni Sandro no hauria arribat tan lluny, al màxim que s’hauria atrevit és a Scolari, tot i que també déu n’hi do.
La principal capacitat que hagi demostrat mai Darth Mourinho ha estat la de desposseir sàdicament el futbol de tot allò que té de bell, d’artístic, d’engrescador i de suggerent fins a convertir-lo en una pràctica abominable que només es pot comparar a la política catalana. Igual que mai ningú no sabrà reconèixer als serbis la seva lluita secular protegint Europa de l’Imperi Otomà, tampoc mai ningú no sabrà reconèixer prou a Rijkaard-Ten Cate el seu mèrit de deslliurar Europa d’aquella banda de delinqüents vencent-los dins el seu propi camp d’arròs prèviament llaurat amb bous, inundat a consciència i sembrat de mines antitanc anomenades Carvalho, Terry o Del Horno. Messi va viure les seves Falklands War particular i podrà dir als seus fills que en va sortir viu i amb el cap de Del Horno.
Mourinho era exactament, l’entrenador que feia cent anys que esperava l’Inter. Fet a la seva imatge i semblança. Darth Mourinho va trobar la seva Estrella de la Mort. L’Inter és l’expressió suprema de la idea de futbol de Mourinho. Un club la màxima llegenda del qual és un lateral esquerre (Faccheti). Una afició que seria capaç d’apedregar o llençar pintura contra la volta de la capella sixtina si en compte de cobrir la dita capella cobrís l’estadi Giuseppe Meazza. La passió per la lletjor, la foscor i el mal gust. A Mourinho i només a Mourinho se li podia acudir de fer jugar Guardiola per darrere Popescu. El bo de Robson, Sir Bobby Robson, per l’amor de Déu, a ell no.
Mourinho està en deute amb el futbol des del seu primer crim el 2004, quan amb Deco al capdavant dels 11 del patíbul, una banda de navallers anònims reclutats a les excolònies portugueses, no va tenir pietat del Mònaco de Deschamps, un dels pocs equips que ha pagat la pena de veure els darrers deu anys.Txiki ho va veure clar i va fitxar Deco abans no ens matés de fàstic a nosaltres.
Va ser la temporada 2004-2005 quan en la seva croada planetària per la destrucció de tota resta de bon gust al futbol, el lord sith va topar amb nosaltres i va començar una llarga llista d’acumulació de comptes pendents que encara no han estat saldats en la seva totalitat com escauria. Va gosar ell, de parlar a Déu i recordar-li la immolació dels nostres herois als peus del Partenó. Va mostrar la traducció al portuguès del concepte ‘gentleman’ en la seva visita al Camp Nou i en la tornada a Atenes i finalment va deixar la Champions sense el Barça en un gol de l’infame Terry mentre un dels seus matons placava Valdés. Sortosament, el compatriota Luís García va fer justícia al barcelonisme i a la humanitat en semifinals amb un gol que mai no ho va ser però que va deixar el Chelsea fora de la final morint amb les seves armes.
Quan l’any vinent en el victoriós desembarcament d’Stamford Bridge va intentar repel·lir l’atac enviant els seus gurkas a fer filets Messi, després va gosar dir que tot era teatre com el que ens agrada als catalans. I després que en la tornada el Camp Nou l’enviés al teatre, encara es va atrevir a recordar que el Barça mai no els havia vençut amb 11 contra 11 després que Terry transformés en temps de descompte un penal tan irrellevant com inexistent.
El pinxo buscaraons va acabar de segellar el seu amor etern amb la culerada lliscant de genollons per la gespa de l’estadi per celebrar el 2-2 de Drogba de la temporada 2006-2007.
Bé, afirmem tenir prou elements de judici per proclamar que el Poble de Déu veu amb gran goig i gaubança l’acte pietós dels Red Devils, que s’han captingut com a veritables benefactors de la raça humana expulsant a l’infern de la Serie A l’íncub descregut, per a decepció tanmateix de tota la turba nunyista que es delia per veure Mourinho elminant el Barça de Guardiola, Laporta i Txiki. Serem tan sàdics i malànimes com sabem i recordarem Mourinho:
Finalment, els nostres gladiadors varen cloure brillantment tan gloriosa jornada regalant-se un segon Coll de Panissars. Després de sentir des de la premsa de la nació de Madrid que el Barça no havia eliminat mai un equip francès, l’equip de Laporta, Txiki i Guardiola va fer un muts i a la gàbia a la infatigable legió de cretins. I en van …
Efectivament, enèssim cobrament de comptes als francesos, als qui encara els cobrem interessos per l’incident del 1213 a Muret, per la Croada contra Catalunya del 1284-85, pel Rosselló, per Occitània, etc, etc. Ara sortosament per ells la Convenció de Ginebra impedeix de tornar els presoners eixorbats (sense ulls) a l’enemic (1285, derrota francesa a Catalunya) o directament llençar-los lligats de peus i mans en alta mar (1285, Batalla de les Formigues). El darrer compte pendent era el del Metz i per bé que el fantasma es degué aparèixer a la facció massoquista de la culerada (llegiu-hi, nunyisme) després del 4-2, els nostres no es varen encomanar de la descompossició psicoemocional del sossi i amb tranquil·litat i ofici va enviar els gavatxos al ja molt poblat cementiri de fantasmes del passat.
signat: Ròdia
