MADRID – LIVERPOOL 0-1
Doncs es veu que els anglesos, a diferencia de les llumeneres que pensen i aproven la publicitat de Cruzcampo, sí que saben de què anava la història de l’Armada Invencible. L’enèsim Gaspart madridista, Boluda II, en la més hispànica tradició del “Vamos a jubilar a Zidane”, enviava a sus naves “a chorrear” al Livepool (és millor que continuem ignorant el significat exacte d’aquest terme utilitzat en el camp semàntic futbolístic) quedant, es clar, amb el cul a l’aire davant de la derrota del Millor Equip de l’Univers (Pels Segles Dels Segles Amén), del tot previsible per qualsevol persona amb un xic de criteri i incapaç, per tant, de pronunciar sense riure la frase “La nuestra es la mejor Liga del Mundo”.
SPORTING DE LISBOA – BAYERN 0-5
Alemanya ja no és el que era si han de ser un francès escarransit i marcat, i un italià d’aquells que fa 30 anys haurien pogut, com a molt, passar vuit hores al dia muntant Volkswagens en una cadena de muntatge de Wolfburg, els que resolguin les eliminatòries del Bayern a Europa. Portugal, en canvi, continua sent en l’àmbit futbolístic, si fa o no fa, el que ha estat gairebé sempre.
CHELSEA – JUVENTUS 1-0
El clàssic partit que, de no trobar-se en hores baixes, s’hagués endut la Juventus amb un gol en fora de joc al minut 92.Un xut entre els tres pals en tot el partit, més òsties al mig camp que en un congrés de Ciutadans i estratègies ofensives basades, per part dels dos equips, en mantenir constantment alta la pressió dels davanters (concretament dels seus colzes) sobre el clatell dels defensors. Resultat final: poc a res al final dels 90 minuts i, sorprenentment, cap carrera compromesa per un lesió esfereïdora.
VILA-REAL – PANATHINAIKOS 1-1
Empat a poc dels Germans de la Pampa contra l’equip de Henk Ten Cate, l’entrenador de l’última Champions del Barça. El més vistós del partit va ser la nota de fantasia aportada pel col•legiat, que presumiblement havia anat de cacera el dia abans amb, com a mínim, el paio que li passa l’àcid, assenyalant penal a un pobre grec que, passant per allà, va rebre un empenta. Literalment. Armada Invencible per un tubo.
INTER – MANCHESTER 0-0
En un país on la màfia és la primera empresa en facturat i amb regions senceres on la criminalitat no es considera un problema sinó una tradició, el govern Berlusconi acaba de llançar un paquet de lleis destinat a defensar els indígenes italians de la gent sospitosament morena. El paquet en qüestió conté mesures “per contrastar la inseguretat” com ara introduir una taxa de fins a 200 euros per renovar el permís de residència o la possibilitat que els metges puguin denunciar els immigrants il•legals que vagin a curar-se a urgències, a més de permetre la formació de milícies de rambos de barri, mesura de regust retro que encantarà als amants de la moda dels gloriosos anys 30. En aquest context la situació de l’Inter comença a ser desesperada: a Europa, si no canvia molt el seu joc, el Manchester no tardarà a repatriar-lo i al Campionat italià, amb la quantitat de morenos que té, pot acabar jugant els partits de casa al Centre de Detenció d’Immigrants de Lampedusa.
ARSENAL – ROMA 1-0
Com en els altres enfrontaments directes, més xarop d’Almirall Nelson dels equips de la Premier als de l’Europa subdesenvolupada mediterrània. Esperem que el partit de tornada no ens decebi i tant la policia com els aficionats italians ens permetin gaudir d’aquell savoir faire que solen mostrar en totes i cadascuna de les ocasions en que un equip anglès visita l’Olímpic de Roma.
ATLETICO – OPORTO 2-2
Els resultats no s’han fet esperar un cop la premsa nacional de la nació de Madrid ha aconseguit el cap d’Aguirre, considerat, no se sap ben bé per què, origen de tots els mals d’un equip amb un historial més ple de fracassos que la filmografia de Coque Malla. Un Pateti particularment caòtic, va estar a punt de ser apallissat a domicili per un Oporto qualsevol, tot i que amb ajuda d’alguna força (que no intel•ligència) superior va aconseguir salvar els mobles i conservar, per desgràcia del pobre Platini, alguna possibilitat de superar la ronda. Força més del que es mereix el “Mejor Público de España”.
OLYMPIQUE DE LYON – BARÇA 1-1
Ser culer és, perdoneu-me la franquesa, una merda. No perquè el teu equip sigui objectivament matèria fecal, com seria el cas de -per posar un exemple a l’atzar- l’Apañó. És una merda per la vergonya que gairebé tots “els teus”, amb les quals comparteixes com a mínim l’apel•latiu “culers”, et fan passar cada cop que obren boca. Guanyi, perdi o empati l’equip. Podria ser optimista i dir que almenys aquestes 0 victòries en els últims 3 partits serviran per acabar amb aquella eufòria nècia de fa un parell setmanes, però sóc conscient que en realitat només serviran perquè algun idiota decideixi lliurar-se a pontificacions de barra de bar sobre l’inexorable fracàs del projecte d’equip de Guardiola, els soliloquis d’Etoo a la sala de premsa o per sentir entonar el reaccionari i falaç “con Sandro vivíamos mejor”. Al Gulag tots ells.
