El terror ha estat sempre un recurs habitual contra la memòria. Pinochet va decidir que els ignominiosos i insuportables anys del socialisme d’Allende, en què les condicions de vida de la classe treballadora varen millorar al mateix ritme que la productivitat a les fàbriques, havien de ser arrencats d’arrel de la memòria col·lectiva dels xilens mitjançant grans dosis de violència perquè restessin genèticament incapacitats per ni tan sols pensar en tornar-hi. De la mateixa manera, el Conducator Jozep-Lluiz assetjat per l’allargassada ombra de Déu, va resoldre d’aplicar una solució semblant per reconduir dins la cleda del costat fosc una massa culé perillosament alliberada del seu control políticosocial i cultural per la revolució cruyffista-leninista. L’executor, el botxí, l’anticruyff, el Darth Vader que havia de restituir l’imperi del revers tenebrós dins tota la galàxia culé mitjançant l’extermini de tota resta química de cruyffisme fou … Darth Van GAL.
El primer intent amb Sir Bobby Robson havia resultat fallit, ja que ni Recopa, Copa del Generalísimo i Supercopa espanyola varen satisfer la voracitat d’un poble en el qual el verí cruyffista havia sigut inoculat en tal quantitat que ni la pluja de títols no li feia tolerable el 4-2-3-1 amb un doble pívot amb Popescu jugant per davant de Guardiola sota la mirada atònita de propis i estranys i per a desesperació d’una generació educada en la Fe veritable,fins al punt que no dubtava a escridassar l’equip tot i guanyar 8-0, cas únic al futbol mundial. Així, sense més ni més Robson es va convertir en el primer entrenador de la història a ser acomiadat després de guanyar tres títols, restant per a la memòria el gest mig foteta mig incrèdul del tècnic en la roda de premsa de comiat, fent ben palès que era aliè a la guerra civil que havia esclatat al seu voltant.
El Conducator i la seva cort d’adul·ladors varen capir de seguida que la solució anticruyff no era l’antifutbol, tot i que de bona gana haurien portat Clemente per acabar de passar comptes. Així varen prescindir de la simpatia, bonhomia i modals anglesos (de Westminster, no de Lloret o Eivissa) de Sir Bobby, ancorat als esquemes futbolístics pre-Heysel, i varen apostar pel retorn dels extrems, la possessió i el futbol d’atac, si bé inspirat en uns ideals més propers a la santificació del dolor encarnada per Josep-Lluís Núñez, molt més còmode, realitzat i satisfet com a cofrare major adorat per una immensa massa de penitents que anava acumulant a la pell crems, estigmes, sangtraïts i ferides supurants.
Així, el futbol de Coffee Shop barrejat amb la creativitat llatina, la confiança en les facultats humanes, les concesions al lliure albir i a la fantasia, l’expressió sobre el terreny de joc del millor del geni humà, varen deixar pas a la rigidesa moral presbiteriana, a la santificació del treball, a la malfiança i el pessimisme envers l’home portats fins a l’extrem, a l’aplicació en el futbol de la doctrina calvinista, per a la qual no hi ha un bri de bondat en l’home, que és naturalment dolent, corrupte i viciós de cap a peus i si res té de bo ho deu a Déu (el fals, no cal dir-ho). D’aital manera havia de veure Van Gaal Òscar García quan sense gota de misericòrdia li cridava davant les càmeres “tu no tienes ghitmo!”.
Per al catolicisme, les bones obres contribueixen a la salvació, mentre que per al calvinisme no serveixen per res, car igual que els independentistes bascos per a la llei de partits espanyola, l’home neix condemnat faci el que faci i és només el seu déu qui decideix qui se salva i qui no. Així, insignes deixebles del Déu únic i veritable varen anar sent expulsats del paradís i malmenats a vagar per l’inframón: Amor, Ferrer, De la Peña, Celades, Roger, Òscar … acarnissant-se amb aquest darrer i enfonsant un jugador que amb Déu va rendir com a lliure, mig centre, interior, mitjapunta i davanter centre. Ferrer seria posteriorment el millor estranger de la Premier. Amor va ser deportat a la Florentina per anunciar el malaurat adveniment de Xavi; Celades acabaria guanyant la Champions amb l’enemic i De la Peña revenjant-se de Van Gal en la pell de tot el barcelonisme amb una criminal passada a Ta-Mudo.
La irrupció de Van Gaal dins l’univers culé va representar un espectacular xoc de civilitzacions que no va trigar a aixecar bombolles en la meridional i mediterrània pell culé. El mateix Brian Laudrup, més intel·ligent, se’n va adonar d’hora i després del seu breu periple per Itàlia va dir públicament que ja n’havia tingut prou de llatins i que travessava el Limes per unir-se als seus germans protestants dels Glasgow Rangers. Van Gaal però, desemparat pels intermediadors culturals, es va deixar anar generant epidodis molt recordats com el que us reproduïm avui. Observeu la conya marinera que en fan els mateixos periodistes holandesos. De fet, un holandès clarivident ja em va explicar que el problema de Van Gaal era que era un calvinista del nord i que a ells, als del sud, els deien que eren salvatges perquè celebraven els carnavals. Bé, ara feu comptes com es podia sentir aquest home entre nosaltres.
Dins Van Gaal convivien en pugna ferotge l’holandès i el calvinista, l’agosarament futbolístic del joc d’atac i la repressió sexual de la intransigència fanàtica. L’impossible matrimoni entre futbol espectacle i repressió sexual va finalitzar amb un dolorós coitus interruptus, o si voleu, en una tragèdia grega en diferents actes que tots coneixem i que es va allargar fins a l’adveniment del Fill de Déu.
