Aquest relat el vaig llegir el passat 13 de juny a Badalona, a l’acte “Dalt la Vila no calla”. En aquesta ciutat, el PSC-PSOE, Esquerra i CiU, tots tres socis de govern municipal, estan d’acord a enderrocar el barri medieval per edificar-hi.
Les imatges per força han de ser distorsionades, perquè em veig a mi mateix assegut a l’ampit de la finestra de la casa coberta d’heures, a la cantonada del popular carrer dels Morts. És el capvespre de qualsevol dia de principis dels anys setanta. Estic esperant amb la meva àvia. No sé qui esperem, i mentrestant em pregunto per què al carrer costerut que ressegueix la casa en diuen carrer dels Morts, perquè miro i miro i no hi veig cap mort. I m’aixeco i l’àvia em diu nen, estigues quiet, i jo no goso confessar-li què em neguiteja, perquè penso que si l’hi dic apareixeran tot d’una els morts i la idea no em fa cap gràcia, perquè els morts no fan mai cap gràcia i menys si ets un nen i es fa de nit. I és curiós perquè després, de gran, em fan por els vius, tant de dia com de nit.
Aquestes imatges són inexactes com el perfil d’un espectre, però estan dintre meu i s’hi estaran indelebles fins que em mori.
La meva àvia és morta, va morir fa uns mesos. Vaig ser jo qui la va veure morir, i en prendre-li el pols i comprovar que el cor no li bategava em va venir al cap com un teló que s’obre aquest breu retall de temps viscut amb ella fa més de trenta anys, i vaig pensar que encara que la dona no l’hagués recordat com jo, ella hi va participar, i això era tan real, tan cert com que ja no respirava. I vaig pensar que tampoc els homes que havien construït el carrer dels Morts ja no hi eren, però el seu carrer hi era perquè un nen com jo pogués construir un univers que li duraria per sempre. I com que veient l’àvia morta em passaven pel cap moltes coses, i si em passaven era perquè la mort és intolerable, un abisme vertiginós que irònicament només pateixen els vius, vaig concloure que els homes passen però les seves obres queden, i no només queda allò que fan; també allò que desfan. I el que queda és tan poderós que no en té prou d’ocupar l’espai físic. Es fica dins de l’ànima humana per potenciar-la des de la infantesa fins a la mort. I quan els homes moren, l’obra continua en la indiferència física, tangible, de l’espai, però també dins dels supervivents, en la seva essència intangible però tan existent com l’aire. No, no era endebades que un pensador francès deia que som allò que fem.
Estic escrivint sobre runes romanes. El meu dormitori dóna paret per paret amb les voltes de l’aqüeducte romà que van haver d’enderrocar poc abans de néixer jo per construir el vulgar edifici on visc. Ara només en queda un minso testimoni. Aleshores les voltes travessaven el carrer dels Morts.
Ja fa molts anys que no baixen els morts per aquest carrer. Els vius, ja vells, m’han explicat que els morts hi baixaven en carros des de l’església de Santa Maria per enfilar cap al cementiri. D’aquí el nom del carrer. I quan hi penetres amunt i t’endinses pel barri de Dalt la Vila veus carrers tronats i bruts pertot amb els regals dels coloms, que esquitxen de manera equitativa el barri com si burlescament es proclamessin socialistes. I parrupegen, no paren de parrupejar, inflant-te el cap, i els espantes i aletegen, però sempre són allà, com una plaga, i per més que me’ls miro de prop els veig tots iguals; uns tenen una taca a l’ala esquerra, d’altres al centre, sobre el cap, i d’altres a la dreta. Però només són taques decoratives, perquè essencialment els coloms em semblen iguals, i fins i tot quan parrupegen em sonen igual. Cap diferència notable. A més, no tenen orelles i encara em costa més distingir-los. Però això no és el pitjor. El pitjor és que en no tenir orelles hi senten però no escolten. Estan només pendents de menjar, d’inflar el seu podrit ventre amb les engrunes que una colla d’inconscients els donen perquè segueixin menjant i embrutant. La seva presència no embelleix, destrueix, i destruint aquest barri històric i ple de racons –aquest barri malaguanyat que podria ser preciós si no fos per aquestes aus–, les miserables criminals destrueixen la possibilitat que un univers es fiqui en l’ànima dels ciutadans de les futures generacions, mutilant-los de per vida, negant-los la bellesa del present que els tocarà viure, la dignitat de l’entorn que hauria de ser part de la seva pròpia dignitat. Però també, amb els anys, negant-los un record que els hauria d’haver fet homes. Persones senceres i no meres mans que donen engrunes per a la destrucció. Fet i fet, mans convertides en les engrunes que l’alimenten.
