En la darrera Conferència nacional del PP, a Madrid, el cap de setmana del 24 i 25 de gener, es va “carregar fort” contra el procés d’alliberament nacional de Catalunya. En aquest acte, profundament electoralista -de gran exaltació del nacionalisme espanyol- s’hi van escoltar dos discursos diferents, però complementaris; per una banda, unes propostes radicals propulsades per l’expresident del govern espanyol JM Aznar, en que –sense embuts- es va demanar una gran mobilització contra l’independentisme, i per l’altra banda, unes proposicions –teòricament més moderades- en què el Sr. Rajoy va argumentar, en oposició a Aznar, que no cal fer escarafalls amb la qüestió catalana, i el que s’ha de fer és aplicar la Constitució. En el fons, aquests dos discursos són les dues cares de la mateixa moneda: un atac ferotge al 27-S, és a dir, a unes eleccions plebiscitàries que, de fet, no són més que la configuració d’un mandat democràtic. Un mandat democràtic que s’ha de portar a terme, a través d’unes eleccions, perquè el govern espanyol, a diferència del govern britànic, no permet fer un referèndum clar i diàfan.
No hi ha dubte que desprès de l’acord de mínims entre Mas, Junqueres i les associacions de la societat civil, ens trobem en un moment clau de la nostra nació catalana . A hores d’ara hem de ser conscients que ens cal un esforç suplementari de consciència nacional (també hi incloc la qüestió social) per tal de superar l’examen del 27-S amb nota. En aquest sentit, caldria tenir claríssim que a partir d’aquest moment tots aquells que plantegen menysprear i bandejar la voluntat democràtica del poble català (el mandat democràtic) intentaran manipular tota mena de dades socials i estadístiques per tal de pretendre escindir la qüestió social de la qüestió nacional catalana. No hem de caure en el parany, ja que actualment “social i nacional” és el mateix combat, és el mateix procés de regeneració, dignitat i llibertat nacional. Sense cap mena de dubtes, el problema de debò és que l’statu quo actual implica, pel 100% dels ciutadans de Catalunya, la precarietat més absoluta. Ara i aquí, ens cal unitat (en la lògica diversitat) i determinació, per tal de tornar a fer rebrotar una potent mobilització popular catalana, per fer possible, davant d’Europa i el món sencer, la validació definitiva del mandat democràtic. Ha arribat l’hora de preparar-nos de debò. Ara ja no podem cometre més errors: ens juguem la democràcia i el nostre avenir col•lectiu.
