Aquest autèntic pas endavant, aquest compromís polític nacional del 7-M, d’un grup d’agosarats ciutadans catalans que volen expressar – amb pels i senyals – la nostra problemàtica nacional ( social ) actual , és un exemple diàfan, és la constatació del malestar que viu la nostra nació catalana; la qual pateix , dia rere dia, les retallades de competències del nostre – ja migrat – autogovern , i els ferotges atacs contra la nostre llengua i cultura pròpies . Tot això posa en perill , més que mai, la nostra supervivència com a nació ( política, econòmica i cultural ) en una Europa, en què , malgrat tot, els estats ( massa vegades rabiosament jacobins ) són els que tallen el bacallà .
Deu mil a Brussel•les per l’autodeterminació de la nació catalana és quelcom molt encertat. Aquesta marxa cívica a la capital Europea és quelcom de sentit comú. Representa el fet d’intentar irradiar el fet nacional català , és a dir, maldar, de la millor forma possible , per tal d’internacionalitzar la qüestió catalana. I tot això , és quelcom, just i sobretot vital, per tal de poder continuar bategant amb normalitat com a un poble europeu , lliure i sobirà, amb un desenvolupament de la qüestió social amb plena normalitat nacional .
