Poques setmanes després del desastre de la Hispanitat a Catalunya, on les banderes brillaven per la seva absència, en Fernández Díaz va tornar a la càrrega, suposo que perquè ningú no li va fer cas amb el tema de les banderes. Evidentment, ell és el principal nacionalista, el que promou la bandera al balcó i, a més, vol que es promogui des de les institucions i amb diners públics. Ho sento, no vull que juguin amb els meus diners, la societat en general no ho vol i és per això que li han donat l’esquena. Però no en té prou i ara hi torna, amb el suport de tot el PP i d’alguns altres grupuscles: volen suprimir totes les lleis que fomenten el català, el seu ús i la seva normalització.
Tant me fa que ho disfressin de liberalització vs. regulació, perquè ja no s’ho creu ningú, sobretot tenint en compte que hi ha més de 500 lleis, normes i decrets que imposen l’espanyol. Què passa amb aquestes lleis? Per què no se suprimeixen? La resposta és clara, perquè no interessa. No hi ha un interès polítics darrera, un rèdit en nombre de vots i unes possibles cadires en algun parlament, segurament llunyà. Si ells volen perseverar en l’intent de muntar ghettos i ghuettisme, de crear apartheid lingüístic i de devidir les escoles (i els autobusos i les platges) catalanes en dos, que ho intentin. Si volen jugar amb la concòrdi,a la pau, l’harmonia i la unió socials, que ho facin. Però que deixin en pau la llengua catalana, que és un instrument de comunicació tan vàlid com qualsevol altre, que és la llengua de milions de persones de 3 comunitats autònomes de l’estat espanyol (sense comptar Aragó) i d’altres 3 estats europeus. Que deixin en pau el català, perquè cal ajudar la nostra llengua, la llengua feble i amb menys parlants i mitjans, la llengua d’Espriu, Brossa, Ramon Llull i Ausiàs March.
En fi, la llengua que mereix tots els respectes de tothom i que necessita que la salvem en tots els àmbits, i crec que tots els francesos i els espanyols, només que fossin una mica plurals i democràtics, ens haurien d’ajudar en aquesta tasca, haurien de sentir el català com a propi, igual que nosaltres sentim l’aranès. Igual que no pensarem mai que la normalització, l’ús i la regulació de l’aranès va en contra del català. Igual que no se’ns acudirà mai portar-lo infantilment als tribunals i, encara menys, malbaratar milions i milions d’euros per crear i mantenir (en temps de crisi) un partit polític (sic) per defensar el català a la Vall d’Aran.
