Arràn de l’anterior text on us feia cinc cèntims sobre el funcionament dels bancs de semen, es va fer palesa en un parell de comentaris la importància que té el tema de l’anonimat en les donacions de gàmetes entre la opinió pública.
En aquesta ocasió doncs, m’agradaria fer una sèrie de reflexions sobre aquest tema, si bé en cap moment es tracta d’un espai destinat a temes legals i jo mateix sóc profà en la matèria. Tampoc entraré en les consideracions ètiques que aquest tema em pugui suggerir, perquè la ètica és quelcom molt personal i no crec que el meu parè en aquest tema tingui més importancia. Vagi doncs per endavant que la meva intenció és explicar de la manera més entenedora possible la situació legal al voltant d’aquest tema.
Primer de tot es fa necessari distingir dos conceptes legals que sovint es confonen en parlar d’aquestes assumptes: per una banda el de l’anonimat de les donacions i per altre el de la filiació legal.
Al nostre país, les donacions de gàmetes es duen a terme per Llei de manera anònima i és responsabilitat dels Centres de Reproducció assistida que la donació es dugui a terme en el més estricte secret. En el moment de publicar-se aquesta Llei (35/1988) va haver d’afrontar un recurs d’anticonstitucionalitat precisament pel tema de l’anonimat dels donants de gàmetes, que va ésser desestimat pel Tribunal Constitucional.
Existeixen d’altres països on la donació era anònima i es va decidir canviar-ho per Llei a un sistema de donacions on el donant ha d’ésser per força conegut, com per exemple el Regne Unit. El resultat ha estat la pràctica desaparició de donants de gàmetes, amb el conseqüent problema per a les potencials usuàries de les tècniques.
Això ens porta a pensar que sovint es cau en una falsa dicotomia en parlar sobre aquest assumpte, quan es planteja si cal preservar el dret del nascut a conèixer els seus orígens o el del donant al seu anonimat: sabem per les experiències que s’han dut a terme que si la donació no fos anònima no existirien pràcticament donacions, i per tant no caldria plantejar-se aquest problema, senzillament perquè no hi hauria nascuts per aquesta tècnica.
No és impossible que en el nostre país algun dia es decideixi que les donacions de gàmetes siguin de donants coneguts, el que sí que no seria viable seria que aquest canvi tingués efecte retroactiu: de les donacions que es fan actualment mai podrà revelar-se la identitat del donant (existeix una excepció legal en la que un jutge podria demanar dades personals del donant, però sempre serien dades de caràcter mèdic, amb una causa justificada i que mai es farien públiques).
Un altre assumpte molt diferent és el de la filiació legal: fa uns mesos va irrompre a la premsa una notícia en la que un donant suec havia estat condemnat a pagar pensió alimentícia al fill nascut de la seva donació. No sé si el periodista estava desinformat o simplement buscava un titular sensacionalista: el que és clar es que no era un donant, simplement una parella lesbiana va buscar un home perquè deixés embarassada a una d’elles i en separar-se, la que havia estat mare va demanar la pensió al pare biològic.
En cap cas, tant si la donació és anònima com en aquells països en la que no ho és, la donació pot comportar una filiació legal, i per tant no existirà de cap de les maneres una relació legal.
Josep Oliveras
Biòleg. Màster en tècniques de reproducció assistida
