Havia dormit poc, com la gran majoria de catalans aquella nit tot just ara fa un any no podia agafar el son: una mescla de nervis i il·lusió em neguitejaven la panxa. La nit anterior havia anat a l’Escola Tabor a parlar amb els voluntaris que hi feien nit per evitar que els Mossos clausuressin el col·legi. Havia parlat amb alguns d’ells i com s’havien organitzat. L’heroïcitat del poble ja feia hores que havia començat molt abans de l’1-O.
Més herois que ens deixa el procés… Això està passant ara mateix a @taborescolaob Custodiant escoles https://t.co/rrMKxOKuvM via @directe pic.twitter.com/6x7xBJ5VJp
— Gerard Sesé (@gerardsese) 29 de setembre de 2017
Vaig aixecar-me passades les quatre de la matinada i a les 5 AM ja era a l’Escola Vedruna Immaculada, on em tocava votar, i on hi passaria el dia cobrint tot el que passava. Plovia però ja estava ple de gent. Fins a 300 persones protegien el col·legi a les 6 del matí. I seguia plovent, i molt.
Per fer-ho més èpic 6:20 ara sota la pluja. Res atura la gent a @ImmaVedruna via @directe pic.twitter.com/ZF3q1hKbAT
— Gerard Sesé (@gerardsese) 1 d’octubre de 2017
Les urnes van entrar en secret, la gent feia cua, es va anunciar el vot universal, els primers talls del vot telemàtic i el dia treia fum i es preveia sense treva fins a la nit. El que no podia imaginar-me però, va ser la trucada des de la redacció: “Sesé, hi ha moguda a l’Escola Ramon Llull, hi ets a prop, vés-hi”.
Vaig agafar la moto i vaig córrer com vaig poder. Llavors, vaig començar a fer un Facebook Live que va fer la volta al món, recordo tenir desenes de milers de persones connectades. Era de les poques persones que estava oferint aquelles imatges en directe i a l’instant. Primer des de fora, al carrer. Com la policia espanyola va entrar per ambdós costats, armats fins a les dents, i com la gent no s’apartava. Crits de “votarem” i mans alçades. Malgrat que jo tot ho veia per la petita pantalla del meu telèfon, la primera garrotada em va fer tal esgarrifança que la vaig sentir al meu propi cos. Intentava narrar amb serenitat el que passava malgrat els nervis i els batecs del cor, que quasi em sortia per la boca. Però tot no feia més que començar:
Llavors, vaig veure com els policies entraven al col·legi saltant la gran reixa que tanca el pati. No m’ho vaig pensar dos cops i, tot apagant la connexió, vaig córrer cap a l’altra banda i vaig saltar. Així i tot, vaig gravar un vídeo del moment. Vaig córrer més que els policies i, entre crits i la gent, vaig aconseguir entrar dins de l’espai habilitat a la Ramon Llull per votar. I després vaig tornar a connectar el directe.
Imatges inèdites de com vaig entrar (després de saltar la valla) al @AMPARamonLlull abans de gravar el vídeo que ha fet la volta al món pic.twitter.com/9dJosPNl1r
— Gerard Sesé (@gerardsese) 4 d’octubre de 2017
És respirava una tensió molt difícil de descriure. Ens sentíem ultratjats com a poble i hi havia una unió incontestable entre tots els presents. Tots els voluntaris tenien clar que oferirien la màxima resistència pacífica. I va començar a precipitar-se la violència. Els policies, tal com es pot veure a les imatges, van intentar entrar a la força, primer arrencant un cordó humà improvisat dels que s’havien quedat fora. Després a cops de massa, van rebentar la porta. En directe tenia més de 10.000 persones veient aquelles imatges i, després, una desena de reporters internacionals em van demanar permís per a usar-les. Fins i tot van aparèixer a l’acte institucional de l’11 de Setembre celebrat el 10 a la nit. TV3 també en va fer ús (sense citar-nos, no com tots els mitjans internacionals).
Es pot veure de principi a fi l’actuació violenta de la policia i la determinació i fermesa dels voluntaris defensant les urnes. Àdhuc es pot veure com la policia m’etziba un bon cop amb la defensa mentre cridava “premsa, premsa!”. No cal oblidar que, després, hi va haver trets de pilotes de goma que, a més, van causar la pèrdua d’un ull a Roger Español.
La sensació és que aquells policies havien vingut a abusar de nosaltres. Semblaven bojos i desbocats, com uns animalots. Després vaig veure que es denunciava que alguns d’aquells energúmens possiblement actuaven sota substàncies estupefaents. Vaig viure el “a por ellos” en primera persona i va ser tan colpidor com frustrant.
En acabar, plors, crits, laments… un abatiment amb regust de fracàs que ràpidament es va convertir en ràbia, enuig i impotència. Com un dol ràpid, perquè de seguida, tothom va començar a explicar on es podia anar a votar. I va aparèixer la premsa internacional i els observadors internacionals. Els vaig mostrar aquest vídeo i quedaven esparverats:
Un any després recordar aquell dia encara barreja sentiments enfrontats. I és així perquè, malgrat que finalment va ser victoriós, aquell èxit no s’ha traduït en un triomf per la República. La gent, el poble, aquells herois anònims, ara estem desorientats. La història que ens ofereix el futur més immediat ens aclarirà els dubtes: si l’1-O va ser l’inici de la República o un pas més en una llarga història sense fi cap a la llibertat. La gent ja ha actuat i està disposada a seguir-ho fent però… i els nostres polítics? Ho estan?
