Edició 2129

Els Països Catalans al teu abast

Dissabte, 25 de maig del 2024
Edició 2129

Els Països Catalans al teu abast

Dissabte, 25 de maig del 2024

Una enorme claveguera anomenada “Estat”

-Publicitat-

Una més de les formes de subordinació de l’independentisme al marc ideològic de l’espanyolisme, és la que consisteix en comprar-li el relat  sobre com opera l’Estat. Segons aquest relat els múltiples atemptats contra la panòplia de llibertats i drets bàsics que constitueixen una democràcia, son obra del deep State. És a dir, existeix un seguit de personatges foscos que des l’ombra, amb més o menys autonomia i imbuïts d’una ideologia reaccionària o feixista, executen operacions delictives emparant-se en les estructures opaques del mateix Estat. Aprofiten aquesta opacitat, per espiar, encobrir la corrupció, difamar mitjançant els periodistes a sou, falsificar proves per als judicis o filtrar converses personals. Anteriorment, van crear grups terroristes o unitats policials per executar bascs o torturar-los. Actualment, fabriquen proves per processar membres dels CDR com a terroristes, graven les comunicacions privades  dels dirigents independentistes per desacreditar-los o escampen notícies falses per presentar-los com uns eixelebrats perillosos.

Per tant, aquest deep State (o estat profund) estaria format per grups de personatges tèrbols encastats dins de la carcassa administrativa, que actuarien amb una mentalitat de patriota espanyolista fanàtic i alhora de sicari, que vol salvar Espanya. Actuarien així per pròpia convicció i amb un caràcter extraoficial i, si s’aconseguís desemmascarar-los, se’ls podria depurar. Serien, doncs, només un element podrit dins d’un cos en conjunt sa, que encara es pot regenerar.

-Continua després de la publicitat -

Si el Reino de España, en lloc de ser un híbrid putrefacte de dictadura i democràcia (una autèntica demodura) fos una democràcia de debò, la versió del deep State potser seria creïble. En les democràcies consolidades i genuïnes existeix un règim de contrapoders, de mecanismes de regeneració interns, de divisió de poders sòlida, de premsa lliure i plural i d’instruments diversos per controlar els abusos del govern. Quan algú espia o assetja la dissidència, encobreix la corrupció d’un partit o d’un dirigent o intenta manipular l’opinió pública i es descobert, acaba havent de dimitir. Sovint la dimissió es l’etapa final d’un autèntic calvari:  escarni públic, investigació parlamentària severa, obertura de diligències judicials i condemna inapel·lable de  l’electorat.

Al Reino de España, per contra, qui pugna per aniquilar la dissidència (sobretot si es catalana) o preservar els privilegis de la trama de poder econòmica, política i funcionaral que ha usurpat l’Estat, no ha de dimitir mai. Alhora es palesa que no existeix cap mena de contrapoder, ni de mecanisme de depuració, ni d’instrument de control per destapar la conculcació sistèmica dels drets i llibertats bàsiques. Premsa, policia, judicatura, cambres parlamentàries i oligarquies econòmiques conjuminen esforços per esclafar la dissidència, difamant-la socialment, arraulint-la parlamentàriament, castigant-la judicialment i escanyant-la econòmicament.

-Continua després de la publicitat -

Els GAL o les tortures massives a Intxaurrondo, no es van dissenyar a cap claveguera, sinó als ministeris. L’encobriment de la corrupció de la Corona, no ha estat perpetrat des de les clavegueres, sinó des de les més altes instàncies polítiques, judicials i policials. La renúncia a processar el PP com a banda criminal organitzada, no es fruit d’algun fiscal afí o d’algun policia subornat, sinó el resultat d’un pacte per preservar el bipartidisme dinàstic segellat a les seus dels dos gran partits. Les campanyes mediàtiques per qualificar de cop d’estat les manifestacions multitudinàries i els acords del parlament català per tal d’autodeterminar-se pacíficament, es van acordar en els despatxos de les oligarquies econòmiques, no pas en la redacció d’algun periodista catalanòfob.  La fabricació de proves policials falses per condemnar per sedició els dirigents del moviment independentista català i la seva acceptació en seu judicial, no sorgí d’una conspiració sectària, sinó de la decisió  concertada des de les cúpules dels partits i de la judicatura. Les ordres de detenció internacional rebutjades pels tribunals europeus contra els polítics independentistes, no emanaren  d’algun jutge ideològicament franquista, sinó  d’una operació d’estat consensuada per les principals institucions.  L’espionatge massiu a catalans vinculats a l’independentisme, no es obra d’uns quants policies ultres desbocats, sinó de les corresponents plantilles ordinàries sota les ordres dels diferents govern.

Per tant, l’independentisme, malgrat que ha actuat escrupolosament sota els paràmetres de la política, promovent grans manifestacions multitudinàries i un repertori d’acords i lleis aprovades en seu parlamentària per una majoria electoral, sense cap mena de violència pública ni cap conspiració soterrada per intimidar o coaccionar els adversaris, ha estat tractat com un moviment criminal a reprimir penalment, policialment, políticament i mediàticament sense escrúpols.

No han estat, doncs, les clavegueres de l’Estat, ni unitats o persones que actuen des de l’ombra i de forma més o menys secreta, els qui s’han dedicat a empaitar per terra, mar, aire i el subsol a l’independentisme emprant tota mena de mitjans legals, al·legals i il·legals, sinó l’Estat en si mateix. Ha estat l’Estat en la seva expressió majestàtica i plena i vantant-se de les seves malifetes, qui ho ha fet, perquè quan l’enemic es el “separatisme” no solament els fins justifiquen els mitjans, sinó que, qui no esgoti tots els mitjans per abjectes que siguin, serà considerat un traïdor i un covard i sense prou sentit d’estat per governar.

Pel que fa a la repressió de l’independentisme, Espanya no recorre a les clavegueres, sinó que l’Estat i la nació, mitjançant les elits que controlen les institucions i la premsa ( les que dirigeixen el poder judicial, legislatiu, executiu i mediàtic) esdevenen una autèntica claveguera fastigosa que discorre a l’ample i sense avergonyir-se de res. Ens enfrontem, doncs, a una trama de poder abjecta i llesta per desafiar les condemnes del grup de detencions arbitràries de l’ONU, les resolucions del Consell d’Europa, les interlocutòries dels tribunals europeus i una eventual sentència del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. De fet, pels qui habiten en aquesta immensa claveguera, tot plegat es el preu que estan disposats a pagar per preservar la sacrosanta unitat territorial i els privilegis de l’elit més reaccionària, corrupta i cobdiciosa d’Europa. Saben que, tot i la putrefacció i la criminalitat implícites que els envolta, radicalment incompatible amb els valors democràtics i ètics més bàsics, qui s’hi empastifi serà premiat amb el reconeixement que es dispensa als qui estan disposats a fer-ho TOT per mantenir incòlume la grandesa d’Espanya.

En aquest moment Fernández Diaz, Sánchez Camacho i Jorge de Moragas, acusats d’ordir una trama ja el 2012 per aniquilar civilment l’independentisme i que van exercir d’autèntics sicaris, ocupen càrrecs ben remunerats a Les Corts o en les ambaixades. Si finalment son processats alguns dels delictes hauran prescrit i sobre altres potser diran que les proves que els acrediten es van obtenir irregularment. I si son condemnats probablement seran massa vells o xacrosos per entrar a presó o en darrer terme seran indultats de seguida. En tot cas el més probable es que si el PSOE governa torni al PP el gest que va tenir, quan va indultar els condemnats pel GAL, i indulti els seus dirigents perquè, al capdavall, son “patriotes que han vetllat per la sagrada unitat d’Espanya”

- Publicitat -

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Més opinió