Dissabte, 24 d'octubre de 2020 - Edició 821
La República

La soledat del President

“Jo sí que tinc la soledat de l’independentista, abandonat al mig del carrer pels que van jurar protegir-me, i em trobo amb una sensació que ens esteu prenent el pèl”

Sara Sànchez
Sara Sànchez 29/09/2020
Primer pla del president de la Generalitat, Quim Torra, assegut al banc dels acusats el 18 de novembre del 2019 a l'inici del judici contra ell per desobediència. (Horitzontal)

Estic sentint de tot al voltant de la inhabilitació del MHP Quim Torra. Són molts els que diuen que “el President està sol i no ha pogut fer res”. D’altres, però van dient que el President Torra mai no va voler ser president i que des del principi s’ha buscat una inhabilitació, una manera de deixar el càrrec fent-se el màrtir per no quedar marcat als llibres d’història com a traïdor o covard.

Altres teories que m’han explicat són que, des del principi ha estat un president més proper a ERC que no pas a JuntsxCat i que el rotllo de la pancarta no li va agradar gens ni mica al president Puigdemont, que només ho ha acabat acceptant amb resignació quan han trobat una manera perquè aquest ridícul afer intern pugui arribar al Tribunal de drets humans i projectar a Europa un altre error d’Espanya.

També he sentit a dir que això que els partits estiguin tot al dia discutint no és sinó una manera de fer creure a l’adversari que estem afeblits perquè així sigui més eficaç demostrar la causa justa. Mentrestant, a Europa ens diuen insistentment que tenim un problema intern i que ho resolguem com bonament puguem.

Avui ha estat un dia d’infart, com si estiguéssim pujats al Dragon Khan, on a estones ens hem trobat dalt de tot, intuint que el President Torra havia de prendre la decisió de no sortir de Palau i nosaltres anar-hi a defensar-lo a ell i a les nostres institucions.

Llavors, però, comença la baixada i veiem per TV a un president nerviós, descentrat, amb un govern desigual, desconnectats entre ells, sense rumb, mentre escoltem com ens diuen que estiguem preparats i que empenyem… Per fer què, President? Si entre vosaltres sou la contradicció en estat pur!

Deixeu-me exposar, no opinions sinó fets:
– No hi haurà taula de diàleg.
– Tenim més repressió que mai.
– El govern efectiu ha estat una fal·làcia.
– Els jutges controlen fins i tot el govern espanyol.
Conclusió: l’autonomia és morta i potser cal fer-ne immediatament la vetlla i llençar les cendres al vent. En acabat, eixugar-nos les llàgrimes per mirar a l’horitzó i decidir què fem.

Potser és a vosaltres a qui us haurem de preguntar: “què volen aquesta gent, que ens emprenyen a cada campanya?” “Preparem-nos!”, ens diuen… Però si fa anys que n’estem, de preparats! Davant meu, només hi veig uns partits incapaços de dir-nos que no saben com seguir, que potser no estan disposats a jugar-se-la, que el que se’ls demana és massa…, però, alerta!, amb l’egoisme de no perdre les cadires que els permeten viure almenys quatre anys més de puta mare, mentre a molts de nosaltres se’ns obre un món incert de fam i desnonaments.

De veritat que us vull donar suport, però jo sí que em trobo sola! Tinc la soledat de l’independentista, abandonat al mig del carrer pels que van jurar protegir-me, i em trobo amb una sensació que ens esteu prenent el pèl. No puc estar buscant excuses contínuament per tantes coses que no entenc i que no m’expliqueu.

Crec que individualment molts de vosaltres voldríeu donar-ho tot pel país, però que esteu lligats de peus i mans dins de partits, que us obliguen a fer el contrari del que de veritat voleu fer. Estic segura que molts de vosaltres avui teniu la sensació de frustració, però això no em serveix. Si no podeu, o no en sabeu, deixeu la plaça per a algú altre que compleixi efectivament el mandat del poble!

No vull haver de votar la vostra candidatura només perquè mai no votaria ni Comuns, ni PSC, C’S o el PP, però, sobretot, no puc permetre que em feu xantatge dient-me que no tinc altra opció.

I tanco els ulls, miro dins meu i em dic que la nostra causa és justa, que tot està encaminat per arribar al lloc adequat i en el moment idoni i que, tot i que el camí es fa llarg, això no és el que em preocupa sinó la incertesa i la decepció que potser no portem els líders adequats per a aquest viatge. Si us plau, que algú em digui que m’equivoco, que tot això només és un malson i que demà ens despertarem, seguirem sent JuntsxSi i que ho podem tot!

Relacionats