Dijous, 22 d'abril de 2021 - Edició 1001
La República

Sense rumb

Si has d’aconseguir que el grup parlamentari clau passi de l’abstenció al sí per poder ser investit (i governar), i si encara tens un marge de temps folgat per aconseguir-ho, adopta una posició de serenor i de seducció, i no la contrària

Aleix Clarió
Aleix Clarió 27/03/2021
Pere Aragonès, de perfil, durant el seu discurs al ple d'investidura.

Anit el Parlament de Catalunya va tombar la primera sessió d’investidura de Pere Aragonès, el presidenciable d’ERC, que només ha obtingut el suport del seu grup i de les CUP. Mirant les dades, és el candidat que, en primera volta, menys vots a favor ha obtingut des de la transició. Podria semblar una dada anecdòtica, però crec que és simptomàtic. No és la meva intenció fer un repàs exhaustiu a la llarga sessió d’avui, sinó fer quatre apunts que crec que valen la pena:

En clau econòmica i social, el candidat ha fet un discurs que, sumat als acords que va assumir amb les CUP (plasmats en 16 pàgines) vindrien a ser una espècie de carta als reis mags o un brindis al sol. Només per llistar algunes de les mesures, el candidat ha proposat la gratuïtat de l’ensenyament de 0-3 anys; la gratuïtat dels articles d’higiene femenina; 1.000 milions en habitatge o 700 milions en un pla de rescat dins els primers 100 dies de govern*. Això, sumat –com deia- als acords assolits amb les CUP, com són, entre d’altres, la creació d’un banc i una elèctrica pública. Tot són mesures que, la majoria de la població –jo mateix- hi estarà més que d’acord, però la pregunta pertinent és d’on surten els diners per pagar tot això. És una incògnita. En quasi una hora i mitja de discurs, el candidat ha fet una llista extensa de les despeses, però cap dels ingressos. Dit d’una altra manera: ha fet una llista de promeses al nivell d’un Estat sense tenir les eines d’un Estat propi i mentre formem part d’una autonomia a qui li manlleven anualment 16.000 milions (un dèficit fiscal, per cert, absent en el seu discurs). Algú es podria preguntar com s’ho farà per fer realitat tot això si no tenim prou diners per compensar els autònoms que s’han vist afectats per les restriccions de la covid19. Un altre fet remarcable del seu discurs (per absència) és que no ha destinat ni un mot a la revolució digital. No deixa de ser una paradoxa que el primer candidat millennial a la presidència de la Generalitat hagi obviat una de les tres grans prioritats de la UE pels pròxims anys.

*Un apunt sobre la promesa de destinar un fons de 700 milions d’euros per pal·liar els efectes de la crisi de la covid19 dins els 100 primers dies de govern: actualment, a diferència de fa 3 anys, quan la Generalitat estava intervinguda pel 155, hi ha un govern en funcions i, per tant, una mesura d’aquestes característiques es pot aprovar igualment. Algú es podria preguntar per què el candidat, que alhora és vicepresident – president accidental en funcions – conseller d’economia, no ho aprova immediatament i, per contra, ho lliga a la viabilitat de la seva investidura. És un punt important a donar conèixer a la ciutadania, no fos cas que algun malpensat creiés que s’està fent xantatge amb un rescat econòmic per a les famílies.

Pel que fa a l’apartat nacional, el resum és encara més breu: sense rumb. Aragonès basa el seu full de ruta a voluntats que no depenen d’ell i condicions que tampoc controla. Amnistia i referèndum pactat. Si el govern d’esquerres espanyol ja t’ha dit per activa i per passiva que ni Amnistia (que no han deixat ni debatre al Congrés) ni referèndum pactat, proposar-ho com un dels teus principals eixos programàtics és poc menys que surrealista. Seria diferent si no sabéssim la resposta de l’interlocutor, però la tenim. La pregunta pertinent és: com ho pensa fer el candidat per forçar un canvi copernicà en els postulats espanyols? Quina és l’as a la màniga que provoqui a l’Estat espanyol la necessitat de canviar d’opinió, perquè, siguem clars, ara mateix no en té cap necessitat, i l’únic mal de cap que li queda per resoldre resideix a l’exili i la tasca d’eliminar-lo políticament ja l’estan executant des de Catalunya. Si la resposta és que no té cap as a la màniga, sinó la raó democràtica i l’esperança en una taula de diàleg que no durà enlloc (menys encara si hi ha un canvi de govern a Espanya, que ja veurem), llavors com pensa complir la promesa d’un nou referèndum? El farà unilateral? I si és així, per fer què exactament? Perquè l’1 d’octubre no és que es pugui repetir així com així, i les conseqüències han sigut prou dures per repetir-ho una sola vegada més, sempre que les conseqüències post referèndum siguin diferents. Si és així, significa que el candidat es compromet a tenir les estructures d’Estat preparades? I si tot és un sí rotund, exactament com ho pensa fer per declarar la independència i mantenir-la en el temps? Són preguntes incòmodes que, moltes d’elles, s’han de reservar dins de l’estratègia, però segur que seria interessant de compartir amb els aliats, sobretot si és un camí que es vol compartir amb ells.

El fet és que després de quasi 12 hores de debat parlamentari, tinc la sensació d’haver assistit a un acte de precampanya i no a una sessió d’investidura. La lògica diu que si no tens els vots suficients per ser investit president, però hi ha un grup parlamentari que ho pot fer possible, dediquis tots els teus esforços a arrossegar-los de l’abstenció anunciada al sí esperat. Però m’ha fet la sensació que s’han esforçat per fer tot el contrari, amb exigències, amb pressions i amb crítiques al llarg de la jornada. Avui, encara que alguns no ho vegin, no s’acaba res sinó que comença tot. Hi ha temps, si es vol aprofitar clar. Dos mesos concretament. De fet, Junts li ha tirat un cable al candidat d’ERC, dient-li que no forci la maquinària i dimarts vinent, segona sessió d’investidura, no es presenti i que no ho faci fins a tancar un acord sòlid entre tots els grups independentistes. Un candidat en la seva posició hauria estat hàbil i, en la resposta, hauria dit “gràcies per l’oferta, ho avaluarem quan acabi la sessió”. Però no ha estat així. El candidat ho ha rebutjat en menys de 5 minuts. És per això, repeteixo, que fa la sensació que no es busca un acord sinó un culpable del no acord. Intueixo, però, que el mal inicial és un altre: ERC vol que Junts li doni els seus vots mentre li imposa les seves condicions i, fins i tot, partint de l’acord que prèviament ja han assolit ERC i les CUP (fet inconcebible a qualsevol país del món), però no s’ha adonat que no són ells els qui fixen les condicions de l’acord sinó que ho fan els seus futurs socis (com ja han fet les CUP), perquè no és Junts qui necessita a ERC sinó a la inversa. Si les CUP, amb 9 diputats, pot fer exigències de la mida de 16 pàgines, imagineu què pot fer Junts amb 32. Però tampoc es tracta d’això sinó de fer un pacte entre iguals, de compartir què anem a fer aquesta legislatura i com ho farem. Si la voluntat és recuperar un aliat i no doblegar un enemic, l’acord és més que factible.

Una recomanació per les pròximes hores, dies i setmanes: si has d’aconseguir que el grup parlamentari clau passi de l’abstenció al sí per poder ser investit (i governar), i si encara tens un marge de temps folgat per aconseguir-ho, adopta una posició de serenor i de seducció, i no la contrària. Perquè l’agror d’allò que es diu en calent pot fer descarrilar allò que s’ha de forjar amb calculada fredor. Sobretot si l’adversari és l’Estat espanyol. Només el temps dirà si els responsables són capaços de fer un pacte estratègic de país i de república amb sentit d’Estat, o s’imposa la lògica de partit i per tant ens veiem de nou a les urnes aquest estiu.