Divendres, 19 d'agost de 2022 - Edició 1485
La República

Qui vol aquest marró?

L’Estat recentralitzador ha imposat la seva “harmonització” i hem perdut el caràcter finalista de l’impost

Pilar Calvo 11/07/2022
El president espanyol, Pedro Sánchez, durant la seva intervenció a l'inici de la cimera de l'OTAN a Madrid. L'OTAN ha posat al revés l'escut a la bandera espanyola. Data de publicació: dimecres 29 de juny del 2022, 12:35 Localització: Madrid Autor: OTAN

Als vols del 2010, mentre Catalunya feia anys que aplicava el cànon de residus,  la Unió Europea reclamava a Espanya que fes canvis radicals en pro de l’economia circular i Jose Luis Rodríguez Zapatero,  aleshores president espanyol, mirava cap a un altre costat. Una dècada després, la Unió Europea, farta de tanta deixadesa,  s’ha posat dura amb els països incomplidors de les directives que ordenen el tractament o la incineració dels milers de tones de residus que generen. Per aquesta raó, Espanya, de nou amb els socialistes en el poder, ha hagut de córrer per endreçar, legislativament, un abocador ple de discursos de sostenibilitat i buit de polítiques efectives per complir-los.

Si heu seguit l’actualitat política del Congrés en els últims mesos, des de Catalunya hem defensat el cànon de residus català i ens hem oposat a nou cànon espanyol. Catalunya porta molts anys implementant, amb èxit, polítiques de reciclatge i tractament de residus, malgrat el desgast que això comporta localment, ja que, al cap i a la fi, ho apliquen els ajuntaments. Els catalans no hem defugit el compromís amb el planeta i hem desenvolupat un model reconegut internacionalment.

Gairebé 18 anys després del naixement d’aquell cànon, i quan Catalunya arribarà a recaptar gairebé 120 milions d’euros el 2022, el Gobierno ens ha arrabassat  la seva titularitat en la nova “Llei de Residus i Sols contaminats per una economia circular”. El cànon català és ara un tribut de la Hisenda espanyola que, a partir de l’aprovació, fa uns dies, de la modificació de la Llei Orgànica de Finançament Autonòmic, ens n’ha cedit la gestió i la recaptació a partir de l’1 de gener de 2023.

Catalunya i Balears, que també es va sumar a la lluita contra els residus amb el seu cànon recent,  de ben segur seguiran donant exemple…o intentant-ho. Perquè ara resulta que, tal i com havíem advertit des del faristol, l’entramat del cànon, amb 19 modalitats diferents i alguna exempció, representa una complexitat que pot suposar que es perdi capacitat recaptatòria. Si l’estat ens hagués mantingut la titularitat del cànon, modificant la LOFCA en aquest sentit, com nosaltres demanàvem,  ara no tindríem problemes de gestió. Però no, l’Estat recentralitzador ha imposat la seva “harmonització” i hem perdut el caràcter finalista de l’impost.

A Catalunya, sabíem que, d’entrada, tindríem menys recursos per fer girar l’economia circular. La raó és que el cànon català era pel 2023 de 65€/Tn, 25 euros més del que exigeix el nou tribut de l’estat, de 40€/Tn. Podríem haver caigut en la temptació de rebaixar l’impost, però hauria estat un pas enrere. La penalització dels abocaments és mandat europeu, com a eina vital per no malbaratar recursos.

La modificació de la LOFCA contempla que Catalunya pugui variar el tribut a l’alça en un futur, de fet és l’únic que ens deixen modificar i és urgent que així sigui. Els catalans volem aguantar el tipus (impositiu) que tenim a Catalunya i la planificació que incrementa el tipus fins als 72€/Tn, des d’ara fins el 2024. Si no s’aconseguís,  el diferencial entre el que cobra Catalunya i el que imposarà Espanya, i que pot arribar a ser de 20 Milions €/any, hauria de ser compensat per l’Estat a través dels Pressupostos Generals. I tocaria creuar els dits, perquè ja sabem que aquest Gobierno és molt mal pagador.

Què hi diu la resta? Si la comunitat pionera i que ha donat exemple de bona praxi pot tenir problemes en la implementació del cànon espanyol, què no pot passar amb les altres comunitats autònomes? Com han reaccionat davant de la creació del nou cànon de residus estatal?

Doncs bé, segons sembla, només València afronta amb bona disposició la nova obligació tributària. La resta no en vol saber res del “marró”. No, a menys d’un any d’eleccions municipals i, en alguns casos, d’eleccions autonòmiques.

A quin alcalde o alcaldessa li ve de gust demanar 40€ a les indústries o empreses per cada tona que, a partir d’ara, hagi d’anar a l’abocador o a la incineradora? Els governs autonòmics no volen aquesta competència. No volen enfrontar-se als ajuntaments: “Que ho faci l’estat”.

A diferència d’aquelles comunitats com Catalunya o Balears, que ja cobraven el tribut, no tenen estructura per aplicar el cànon. Així que li diuen al Gobierno que, si vol obligar als ajuntaments a gestionar residus, ja poden espavilar a l’hora de crear  l’estructura necessària per dissenyar polítiques, fer campanyes, formar els tècnics dels ajuntaments, crear una xarxa per recaptar, establir els mecanismes per perseguir el compliment del tribut …Sí, un “marró”.

També hi ha un altre element a tenir en compte: la desconfiança.  Amb la trajectòria trufada d’incompliments que porta el govern de Pedro Sánchez, qui es creu que els diners recaptats del cànon es destinaran, realment, al tractament i la incineració de residus? No és un impost finalista , així que no se’n refien. I fan bé de no fer-ho. Perquè no seria estrany que aquests diners acabessin “reciclats” en altres usos.

Algú podria caure en la temptació de pensar que els catalans tampoc no hauríem de fer-nos càrrec d’aquest marró. Seria una errada, ja que, a més de ser una directiu europea que ens comanda, ens hi va el futur del territori. Hem de cuidar el paisatge, hem de tenir cura de l’aigua, hem de protegir la salut dels catalans davant la contaminació creixent…

Amb el vostre permís, deixeu-me acabar explicant una anècdota que il·lustra l’actitud que hem de tenir davant d’aquesta situació. Fa uns deu anys, treballant en el sector de les renovables, mentre anava en cotxe amb un empresari que es dedicava a muntar plantes de biogàs a partir de les deixalles orgàniques de l’agricultura o la ramaderia, li vaig dir: “qui m’havia de dir  que estaria treballant en un negoci de merda!”. Em va contestar: “sempre serà millor que fer-ho en una merda de negoci”.

Per tant, toca aguantar el tipus i no defugir el marró.

Pilar Calvo