Divendres, 19 d'agost de 2022 - Edició 1485
La República

Puig Antich, Gustau Muñoz i la Llei de Memòria

Una ampliació  trampa, però,  perquè  es limita (mig segle més tard de la mort del dictador!) al compromís de designar una comissió tècnica que haurà d’elaborar un estudi sobre hipotètics casos de vulneració de drets perquè assenyali possibles vies de reconeixement

Joan Tardà 10/07/2022
Salvador Puig Antich

Fa tan sols uns dies el Parlament de Catalunya aprovà instar el govern a personar-se  com a acusació en la causa oberta a l’administració de  justícia argentina per les víctimes de la Dictadura i a incorporar-hi   Gustau Muñoz, jove militant de setze anys del PCE (i)  assassinat pels trets de la policia  al carrer Ferran de Barcelona l’11 de setembre de 1978. En paral·lel, també es reclamà al govern espanyol que investigui la responsabilitat de l’ex-ministre Martín Villa en la comissió de crims durant els anys en què ocupà càrrecs de responsabilitat. Aquesta presa de posició de la cambra catalana coincidí amb l’aprovació en la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats de la Llei de Memòria Democràtica que substitueix l’anomenada popularment com Llei de la Memòria Històrica de l’any 2007 promoguda pel govern de Rodríguez Zapatero.

En aquell primer text legislatiu, al qual el republicanisme català votà negativament, el reconeixement de les víctimes de la dictadura estava condicionat per dues dates. La primera  1968. En funció que la víctima hagués mort abans o després d’aquesta data rebia una reparació econòmica distinta,  la qual cosa era absurd i arbitrari. I injust. ¿Per quina raó els familiars de Julián Grimau, executat l’any 1963 a Madrid eren menys víctimes del Franquisme i menys lluitador per les llibertats que els advocats assassinats l’any 1975 a Madrid a mans de la ultradreta? Val a dir que l’explicació estava, tanmateix, carregada d’intencionalitat política en la mesura que la data de 1968 es corresponia amb la primera víctima mortal d’ETA. Es a dir, existia interès a donar menor importància a les víctimes dels primer Franquisme, etapa  coincident amb  el moment  que la dictadura havia estat  exclosa del concert internacional democràtic i alhora  a fer coincidir el reconeixement de les víctimes del darrer Franquisme amb les del terrorisme. Amb tot l’article 10 de la llei de 2007 donava peu que víctimes com ara Salvador Puig Antich, executat l’any 1974 arran d’un judici dut a terme sense cap garantia processal i fent servir proves falses, poguessin acollir-s’hi a través dels seus familiars. Es per això, després d’un any de vigència de la llei, en 2008, el govern de Rodríguez Zapatero va tenir cura d’aprovar un Real Decret que reduïa l’abast del mateix article i en deixava fora les persones que havien pertangut a una organització  armada. Per la porta del darrere van retallar la llei aprovada pel Congrés dels Diputats. En els anys en què les generacions joves de catalans descobrien  la crueltat de la dictadura  a través de la pel·lícula de Manuel Huerga  Salvador, el govern socialista s’atrevia a excloure’l del reconeixement i la reparació. Perversitat que anava acompanyada del vergonyant relat emès pel Tribunal Suprem en resposta a la Comissió de Drets Humans del Col·legi d’Advocats de Barcelona quan aquests presentaren un recurs contra el reconeixement i les reparacions concedides a Melitón Manzanas, funcionari que al llarg de molts anys practicà tota mena de tortures que havia après de la Gestapo. En la resolució del Tribunal Suprem, els magistrats argumentaren que no tenia per què pressuposar-se que, si el policia Manzanas no hagués estat mort per ETA, una vegada advingudes les llibertats no s’hagués comportat com un funcionari respectuós amb els drets democràtics. Es evident que aquesta lògica no fou aplicada a Salvador Puig Antich a qui no es te per què pressuposar que hagués continuat pertanyent a l’organització MIL una vegada assolides les llibertats democràtiques. En tot cas, amb la nova Llei de Memòria Democràtica, el que havia estat reconegut en la Llei de 2007 ara es converteix en una estricta possibilitat de reparació. Perquè el text aprovat es limita a comprometre que en el termini d’un any una comissió tècnica elaborarà un estudi perquè faci recomanacions i elabori conclusions sobre els dèficits a esmenar.

Convé de recordar, alhora, que la Llei de 2007 reconeixia les víctimes fins a desembre de 1977. Es a dir no incloïa l’any el període fins a l’aprovació en referèndum de la Constitució Espanyola, data fundacional de l’Estat espanyol democràtic actual. Aquest fet, havia comportat   l’exclusió, entre altres moltes víctimes, de Gustau Muñoz, la qual cosa afegí, conjuntament amb el no reconeixement de les víctimes a partir de 1979, arguments a votar  en contra de la llei de 2007 per part d’Esquerra Republicana. Amb la nova llei, que s’aprovarà aquest dijous en el plenari del Congrés dels Diputats, s’amplia el període fins al mes de desembre de 1983.  Una ampliació  trampa, però,  perquè  es limita (mig segle més tard de la mort del dictador!) al compromís de designar una comissió tècnica que haurà d’elaborar un estudi sobre hipotètics casos de vulneració de drets perquè assenyali possibles vies de reconeixement.

Puig Antich i Gustau Muñoz, dos exemples de com el Règim del 78 ha sabut adequar la impunitat als nous temps per tal continuar derrotant la Veritat, la Justícia i la Reparació, bo i comptant amb el rèdits de la desmemòria  i l’avenç del relativisme històric entre els fins ara irreductibles del memorialisme  antifeixista.