Divendres, 22 d'octubre de 2021 - Edició 1184
La República

L’exili i la repressió que no s’ha d’oblidar

Potser d’una xarxa de moviment de solidaritat antirepressiva es pot generar un nou moviment capaç de fer trontollar l’Estat espanyol

Carles Herèdia
Carles Herèdia 13/10/2021

La política catalana, almenys la convencional, s’ha convertit en un autèntic sedant de masses. La Taula de Diàleg actua com a Diazepam nostrat, i dic nostre, perquè més enllà dels catalans que s’empassen la seva constant propaganda als mitjans de comunicació, ningú més hi creu. Ni a Madrid ni, com reconeixen quan no tenen càmeres a davant, al carrer Calàbria.

De fet, el pitjor de la Taula de Diàleg no és la seva inviabilitat, sinó que els seus promotors, tot i saber-ho, menteixen i juguen amb les il·lusions dels seus votants per a poder guanyar temps per a reforçar el seu projecte i interessos partidistes. Ja veureu la ràbia que farà a tothom, fins i tot als menys descreguts, quan d’aquí a uns anys en Rufián, ja com a presentador de La Sexta o en un partit d’àmbit i obediència espanyola, i ves que no ho sigui llavors el seu partit actual, se’n foti de com van desmobilitzar a tot un moviment capaç d’ocupar un aeroport, desbordar als antiavalots de tot l’Estat durant una setmana o tallar la principal via terrestre que connecta amb Europa a canvi d’una trobadeta entre governs i un «diàleg» on es pot parlar de tot, excepte, clar, de l’autodeterminació i l’amnistia.

I mentre tot això passa, mentre de portes endins es reparteixen càrrecs, sous i directors generals, milers de catalans s’enfronten a la repressió espanyola, altres viuen exiliats sense poder tornar a casa seva i en Pablo Hasél dorm a presó. Ah, i també uns anarquistes dels qui ningú no se’n recorda, tot i ser represaliats en unes mobilitzacions que seguien les petjades del període d’enfrontament amb l’Estat que es viu a Catalunya.

Amb aquest bagatge, el passat 7 d’octubre un grup de joves i represaliats catalans ens vam dirigir a Estrasburg per a aprofitar qualsevol escletxa, en aquest cas l’European Youth Event, per a fer arribar el missatge que la repressió espanyola continua més vigent i dura que mai i que no hi pot haver normalitat a les institucions europees mentre no hi hagi democràcia ni justícia en un Estat membre. Un viatge que també ens va servir per a conèixer la realitat de l’exili de la mà de la Clara Ponsatí, qui va permetre’ns la possibilitat de fer-hi arribar la nostra, i la seva, veu. I també, perquè no dir-ho, d’agafar una glopada d’aire fresc. Perquè mentre a Catalunya la política és soporífera i desmotivant, i alhora blanqueja internacionalment al Règim del 78 mitjançat la normalitat autonòmica i enganys com la Taula de Diàleg, l’exili i l’acció exterior fan totalment el contrari. La mediàtica detenció de Puigdemont a Sardenya o la simple existència d’exiliats i represaliats torna a visibilitzar la causa catalana a Europa i fa entendre a la societat europea que el conflicte ni s’ha resolt ni està en vies de fer-ho.

En tres dies vam poder teixir complicitats amb molts assistents, rebre el suport d’eurodiputats bascos, portuguesos i d’anticapitalistes de l’Estat espanyol i poder colar el nostre missatge, de la mà d’en Marcel Vivet, enmig de l’ovació del públic en el debat sobre repressió i autoritarisme. Un debat on només estava previst parlar-ne si aquesta era a desenes de milers de quilómetres o fora de les fronteres de la UE, no sigui cas que es trenqués la falsa imatge de «la Europa de les llibertats i els drets humans». I sobretot vam deixar clar que mentre milers de joves europeus gaudien de plenaris, conferències, debats i activitats sobre una Unió Europea «superguai», perfecta i democràtica, la principal preocupació de centenars de joves catalans és si en els pròxims anys entraran o no a la presó per les causes que tenen obertes per manifestar-se.

Tot això trenca el relat de l’Estat espanyol, i també dels qui, des d’un suposat independentisme, volen viure còmodes en la normalitat autonòmica. I ens recorda que malgrat l’actual apatia generalitzada, aquell sentiment de llibertat de l’1 d’octubre o de les setmanes de revolta, un cop tastat, no s’oblida fàcilment. Un petit canvi en el context estatal o internacional, molt possible en l’actual situació socioeconòmica, o nous joves dels quals seran jutjats en els propers mesos entrant a presó, no només poden encendre els carrers i fer saltar pels aires la Taula de Diàleg, sinó també fer caure als que la sustenten i se n’aprofiten d’ella. I això darrer és absolutament necessari, ja que de l’actual atzucac només hi sortirem amb foc nou, noves eines i nous lideratges.

Mentrestant, es poden fer moltes coses, però sobretot el més important és no deixar sols als represaliats ni als exiliats, participar en els seus actes i mobilitzacions de suport, organitzar-se per donar-los suport en les desenes de grups de suport repartits per tot el territori i preparar la resposta. Perquè, qui sap, potser d’una xarxa i un moviment ampli de solidaritat antirepressiva es pot generar de nou un moviment il·lusionador i guanyador capaç de tornar a fer trontollar a tot un Estat espanyol.