Dimecres, 6 de juliol de 2022 - Edició 1441
La República

Irresponsables i Pagafantes

Hem preguntat al Gobierno si les multes que imposen a les centrals de grans hidràuliques, que fan frau obrint comportes quan el mercat no ho requereix, són realment coercitives

Pilar Calvo 17/06/2022

L’oligopoli ha tornat a convertir la presumpta victòria de la Ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, en un vist i no vist. Aquesta es va avançar en el marcador gràcies al gol que li va centrar la UE amb el topall del gas, en l’anomenada “excepció ibèrica”, però ha provocat una ofensiva de l’oligopoli que ha acabat, com sempre, en golejada.

Vaig a intentar explicar de manera planera què ha passat, sabent que el mercat elèctric sembla el misteri de la Santíssima Trinitat.

El Gobierno va demanar a la Unió Europea que Espanya i Portugal, aïllats energèticament de la resta, fossin una excepció i poguessin posar un topall al preu del gas de producció d’electricitat, el que es fa servir en les tèrmiques de cicle combinat. D’aquesta manera, calculaven que es podria reduir la factura un 15% ja que, recordem-ho, el gas acostuma a ser la tecnologia que marca el preu de tota l’electricitat que es produeix. És el pecat del mercat marginalista que fa servir la UE, que és un bon invent en els països on hi ha molta renovable i molt distribuïda, ja que normalment es cobreix la demanda sense haver de fer servir el gas, però a Espanya no funciona. La dependència del gas per cobrir la demanda la paguem molt cara.

La setmana passada es va aprovar via reial decret el mecanisme per compensar la diferència entre el que les tèrmiques paguen pel gas que fan servir, que pot oscil·lar entre 90-110 € MWh, i el topall validat per la UE -de 40€ ara i que anirà pujant fins als 70€ al llarg de 12 mesos-. Dèiem que imposar aquest topall no evitaria que entressin en joc les hidràuliques marcant el preu de cassació que volguessin per acabar de cobrir la demanda. I això és,  exactament, el que ha passat.

Un dia després de la posada en marxa del topall, el mercat elèctric ens oferia una fotografia insultant i escandalosa: les centrals hidràuliques obrint comportes. En un sol dia, 15 de les 24 hores de demanda, el triple que en el dia anterior, s’havien cobert amb la hidràulica, per tant era aquesta la tecnologia que fixava preu, i no la dels cicles combinats. Un nou tripijoc de l’oligopoli que no només és indignant de cara als consumidors, demanant preus desorbitats per una electricitat generada en instal·lacions que estan amortitzades des de fa dècades, sinó que, a més, deixa anar a caprici l’aigua de tots. Aquesta darrera circumstància,  enmig d’una situació de temperatures extremes, inusuals per l’època, i d’incendis, és d’una greu irresponsabilitat.  A nivell estatal, estem amb gairebé un 15% menys d’aigua ara fa un any, un 30% menys si prenem com a referència els últims 10 anys.

A més, us preguntareu quina és la raó que tirin de l’aigua quan tenen subvencionat el gas, ja que reben les compensacions del mecanisme d’ajustament que paguem els altres, perquè les grans empreses de l’oligopoli s’han lliurat en gran mesura de fer aquesta compensació, com denunciàvem al Congrés quan qüestionàvem el mecanisme d’ajustament del preu del gas. Molt fàcil: tiren d’aigua perquè encara fan més negoci venent electricitat d’origen hidràulic. Com va dir l’estratega de Bill Clinton, James Carville, “it’s the economy, stupid”. És cert que Carville el que pretenia és que tinguéssin sempre presents en la campanya electoral les preocupacions reals de la ciutadania, però la famosa frase serveix, perfectament, per explicar l’actitud i l’objectiu dels gegants energètics que determinen la nostra factura i, de pas, el futur de moltes empreses.

Ve al cas recordar la dita “A riu brut de torrentada, el peix hi fa xalada”, ja saben, allò que els castellans diuen de “ a río revuelto…”. Perquè és cert que enmig de la torrentada també s’afavoreixen, pels beneficis caiguts del cel, els productors de renovables. Però, al menys, aquests no contaminen l’aire o malbaraten l’aigua.

Al marge, és clar,  de l’escàndol que suposa que la hidràulica, una de les tecnologies més barata de produir, marqui preu a 160 MWh, un 30-40% més que el cicle combinat. Ho tornem a dir: s’ha de posar topall també a l’aigua, per evitar una barbaritat producte de l’ambició desmesurada i del fet incontestable que ens tracten, un cop més, com a estúpids. De fet recordem que Ignacio Galán, President d’Iberdrola,  va arribar a dir “tontos” als consumidors amb tarifa regulada de la llum. I la veritat és que, a vegades, es fa difícil contrarestar-ho. Des del topall del gas ha augmentat l’exportació d’electricitat a França: comprar en el mercat espanyol, amb el gas subvencionat, els surt més econòmic i, a més, sense haver de pagar, com fan els “ibèrics”, el cost del mecanisme de compensació. Com a molt, els nous compradors de l’electricitat espanyola, hauran de passar per la subhasta que han hagut d’organitzar davant l’allau de demanda més enllà dels Pirineus. El sobrepreu que generi la subhast, com diu el RD de la Ministra Ribera, les rendes de congestió amb França, no suposen un fre més enllà dels Pirineus. Allà tenen clar que, un cop més, entre els encerts del Gobierno  i el business is business de l’oligopoli, acabem fent de “pagafantes”.

I és que per molts canvis que facin a la factura perquè s’entengui millor la “dolorosa”, no es soluciona el problema de fons: estem en mans de quatre, que decideixen a quin preu paguem la llum i, darrerament, a quin nivell deixen els pantans i embassaments. A més de posar mencions al canvi climàtic a les campanyes de responsabilitat social, aquestes grans empreses farien bé en donar exemple que se’l creuen. No pot ser que quan la calor amenaça amb un estiu de desforestació, quan els pagesos han de fer front als costos extra dels combustibles, hi hagi quatre que juguin amb l’aigua de tots.

Hem preguntat al Gobierno si les multes que imposen a les centrals de grans hidràuliques, que fan frau obrint comportes quan el mercat no ho requereix, són realment coercitives. Perquè sovint passa que els surt més a compte pagar la multa que deixar de cometre el frau.

Aquesta setmana s’ha celebrat el Dia Mundial de la Lluita contra la Desertificació i la Sequera, promogut per la Secretaria de la Convenció de les Nacions Unides de Lluita contra la Desertificació (UNCCD). S’ha fet a Madrid, on hi ha la majoria de les seus centrals d’aquestes grans companyies. Em pregunto si hauran fet acte de presència. Segurament és una pregunta estúpida. Perquè ser irresponsables amb l’aigua de tots i seguir, a més, buscant maneres de mantenir els beneficis caiguts del cel sembla que no és incompatible. La resta mirem al cel, esperant la pluja…i reclamant la #sobiraniaenergètica de Catalunya, sense la qual es fa encara més difícil aconseguir la independència.

Pilar Calvo i Gómez