Després d’haver de sentir durant anys que l’independentisme es desinflava, que el suflé baixava i que l’interès dels catalans pel Procés s’enfonsava, ara resulta que els partits que defensen la independència de Catalunya han obtingut un triomf espectacular en las eleccions del 14 de febrer. Són tres convocatòries seguides guanyant a les urnes i aquesta última amb 74 diputats (4 més que en els anteriors comicis). A més, el còmput de vot inequívocament partidari de la República Catalana frega el 52%, cosa que obre noves perspectives a la projecció internacional de las nostres demandes. Només anàlisis esbiaixades o elaborades amb mala intenció poden defensar que tot això es irrellevant, que aquí no ha canviat res. Per contra, pensem que les coordenades del Procés han variat notablement i que aquests resultats electorals ens deixen a la rampa de sortida per donar l’impuls definitiu cap a l’autodeterminació i la independència.
Aquest triomf, però, no ens pot fer oblidar que 600.000 votants independentistes que el desembre de 2017 van anar a votar, aquest cop s’han quedat a casa. Hi ha alguns motius que en part expliquen aquesta abstenció i en primer lloc la pandèmia. Cal fer constar que aquesta va ser la causa fonamental per la qual els comicis celebrats els últims mesos a Euskadi, Galícia i Portugal van sofrir percentatges d’abstenció notablement superiors als de Catalunya. Però cal reconèixer que la Covid-19 no ha estat l’única causa. No podem afirmar que l’evolució de la política des d’octubre de 2.017 hagi generat massa perspectives optimistes. Alguns sector van caure en un cert desencís i no és un consol que l’abstenció del vot unionista hagi estat encara més gran. És probable que la violència sistemàtica i planificada protagonitzada per les institucions repressives de l’Estat Espanyol contra les persones i les reivindicacions catalanes hagin generat por en alguns grups. Cal dir també que les continues dissensions en el si del Govern de coalició han estat motiu d’emprenyament.
Algunes errades dels partits independentistes també han estat manifestes i sens dubte caldrà que les superin per agafar l’embranzida que necessitem en aquests moments de rellançament. Creiem que la carrera protagonitzada per JUNTS en els últims mesos ha estat imparable. Tot i que aquest partit i els seus líders han estat el principal objectiu dels enemics del Procés (en especial mitjans de comunicació, aparell judicial i empreses demoscòpiques) i encara que a penes havien tingut temps de consolidar la nova organització, JUNTS va entrar en la recta final del procés electoral amb moltes possibilitats de victòria. Va pagar, però, dos errors importants: el primer va ser la forma inexplicable i sobtada amb què van eliminar la Crida, la formació preexistent a l’actual JUNTS i que aportava al nou partit un impuls fortíssim i un esperit de renovació amb transversalitat ideològica i política feta des de la base que els dirigents de Junts, van malbaratar. Aquesta insensibilitat la van compensar després amb unes eleccions primàries fetes amb solvència democràtica tot i la pandèmia, però no van esvair el dubtes sobre si en el partit hi ha una vertadera connexió entre les bases i la cúpula a prova de cooptacions.
L’altre error ha estat la manca d’habilitat per neutralitzar les ambicions del grup residual de dirigents del PDECat que en veure’s fora de l’equació van tirar pel dret fins al lamentable resultat final que tots coneixem. En el costat positiu cal assenyalar que ara ja ningú podrà relacionar honestament el pujolisme o Convergència amb Junts per Catalunya. Però segurament el preu ha esta massa alt.
ERC ha estat el partit independentista més votat i és al que li toca formar govern. Ha estat positiu que tant JUNTS com la CUP li hagin atorgat la iniciativa sense cap problema. Però ha d’anar amb compte perquè per aconseguir aquest objectiu haurà de superar paranys de tota mena. Seria bo que els dirigents d’ERC es preguntessin com és que tots els enemics del Procés desitjaven que ells fossin el partit independentista més votat. Seria bo també que reconeguessin que la taula de diàleg amb el Govern Espanyol ha estat una enganyifa i que les contrapartides per haver donat suport als pressupostos de l’Estat han estat insignificants. Esquerra també ha de prendre consciència que, en aquest moment, patrocinar un govern tripartit en que s’excloguessin forces independentistes o capficar-se en què els Comuns entrin a formar part, a qualsevol preu, del govern presidit per Pere Aragonès, podria provocar la seva implosió.
Pel que fa a la CUP, la major part del món independentista pensa que, superats alguns errors estratègics dels últims anys, li ha arribat l’hora d’assumir responsabilitats de govern. Els punts presentats per Dolors Sabater centrats en l’amnistia, l’autodeterminació, la fi de la repressió, el rescat econòmic i social i el canvi climàtic han estat considerats com un bon punt de partida per iniciar les converses amb les forces que defensen el Procés.
Tot i aquestes contradiccions i entrebancs que en la present anàlisi no hem volgut defugir, les eleccions al Parlament del 14 de febrer han deixat palesa la voluntat de la ciutadania catalana que amb el seu vot ha apostat amb força per la continuïtat del Procés cap l’autodeterminació i la independència. Els partits han de llegir bé els resultats. Com ha escrit aquests dies Vicent Partal “Ja no és temps de simulacions”. Amb l’intent de retirada del tercer grau als presos, l’abstenció de Podemos i el vot en contra del PSOE per a la celebració d’un nou referèndum acordat, l’exclusió del Govern Català de la gestió dels fons europeus per a la recuperació econòmica i l’alineament a Europa de PSOE, PP i Ciutadans contra tot el que interessa a Catalunya, queda clar que des de Madrid seguiran posant tots els pals a les rodes per evitar la formació d’un Govern de Concentració Nacional amb la participació d’ERC, JUNTS i la CUP. Però també queda palès que un acord de Govern dels tres partits aconseguirà el suport actiu de la societat civil catalana, que ja ha demostrat que no deixa espai al desànim i que si els objectius són clars seguirà mobilitzada, penetrant en les estructures, fent-se forta en el territori, fent el seguiment dels treballs del Govern i del Parlament i reivindicant el paper de protagonista. Nosaltres també hi serem.
EXIGENTS
Pere-Oriol Costa, Lluís de Carreras, Joan Carles Roca, Ricard Domingo, Joan Guarch, Enric de Vilalta, Jaume Marfany, Rosa Ma. Quintana, Miriea Juanola, Josep Lluís Fernández, Virgili Delgado, Joan Contijoch, Rosa Ma. Dumenjó, Marius Calvet, Miquel Strubell, Jordi Manyà i Josep Ferrer