Dijous, 21 de gener de 2021 - Edició 910
La República

Front ampli

Es tracta de posar fi al “campi qui pugui” en què s’ha convertit el nostre país des del 2017 i començar a traçar una estratègia unitària amb visió d’Estat. País i no partit és el que necessitem

Xavier Martinez
Xavier Martinez 08/01/2021
Joan Tardà i Gabriel Rufián, a les portes del Tribunal Suprem / ACN

Un cop passat l’1 d’octubre de 2017 es van produir dos fets paral·lels. Un, la repressió de l’estat espanyol sobre l’independentisme i, especialment, sobre tots els protagonistes polítics i socials que van fer possible el referèndum. Dos, la constatació que, més enllà del referèndum, aquests mateixos polítics no tenien cap pla per portar a la pràctica el seu resultat “sense dilacions ni excuses”. De la combinació de les dues coses va resultar un campi qui pugui que va conduir uns a l’exili i altres a la presó. Entre tant, els partits polítics afrontaven unes eleccions autonòmiques convocades per Rajoy el 21D. Ara em centraré en què ha passat a ERC des d’aleshores ja que és el meu partit. De la resta, si em permeteu, no emetré cap opinió.

Aquelles eleccions autonòmiques s’afrontaven amb una certa polèmica i amb contradiccions internes. L’independentisme va decidir participar-hi igualment per no deixar les institucions de Catalunya en mans dels unionistes. Fos com fos, l’Estat va seguir controlant la Generalitat a través d’un 155 que va ser acatat sense resistència. Les enquestes eren favorables a ERC, que el donaven com el partit guanyador. La realitat és que va ser la tercera força, darrera de Ciutadans i del partit de Puigdemont que va aglutinar molt vot gràcies a la promesa de tornar a Catalunya com a President. La sensació posterior de desorientació entre la militància diria que va durar tot el 2018. A mitjans d’aquell any, el partit va aprovar la seva Ponència Política. En aquest document (que per entendre’ns és com la brúixola que marca el camí a seguir), i mercès a les esmenes presentades per la militància, es va considerar l’1 d’octubre com el moment fundacional de la República; abandonar qualsevol pacte amb partits que van donar suport al 155; no tornar actuar com una comunitat autònoma entre altres moltes coses. La realitat, però, és que l’aparell del partit semblava anar cap a una altra direcció. La inquietud i les baixes de militants històrics anaven degotejant. Al mateix temps, l’opacitat en les deliberacions i la presa de decisions estratègiques desconcertaven molts militants i simpatitzants. En aquest context va nèixer el Col·lectiu de militants Primer d’Octubre, com a corrent partidària de complir amb el mandat de l’1 d’octubre, renúncia a pactar amb partits espanyols mentre duri la repressió i el no reconeixement al dret a l’autodeterminació. En clau interna, el col·lectiu aposta per reforçar els mecanismes assemblearis dins el partit. Sigui com sigui cap dels membres del Col·lectiu, repartits per tot el territori, forma part de l’aparell del partit.

L’estratègia de la direcció, malgrat el que digués la Ponència Política del 2018 era i és una altra. La creació de l’artefacte del Tsunami, amb la participació de tots els partits, pretenia canalitzar el moviement independentista per tal de portar-lo des d’Urquinaona fins a una taula de negociació amb l’estat colant el missatge de “sit and talk”. Entre tant, calia governar la comunitat autònoma per demostrar que els independentistes d’esquerres són bons gestors i es preocupen per la gent. D’aquesta forma els no independentistes també els votarien. Aquest era i torna a ser el pla. Això és el que ha explicat manta vegades per exemple en Tardà. En coherència amb aquest pla, s’havia de prioritzar el pacte amb les esquerres, encara que no fossin independentistes. I aquí és on entendreu perquè Rufian només tuiteja en castellà i es dirigeix amb fraternal consideració a les esquerres espanyoles, per molt unionistes que siguin. El problema d’aquest benintencionat però erroni pla és que els independentistes deixen de veure en ERC un referent. Conec molts (massa) militants històrics que han estripat el carnet. I això només és un símptoma d’allò que està passant amb els votants. Diria que aquest aspecte el tenen descomptat perquè donen per fet que, a canvi, sumaran més adhesions a l’àrea metropolitana. Però apostaria que aquest compte de la lletera no donarà un resultat positiu. Qui vulgui votar en clau esquerres de l’àrea metropolitana ja tindrà els socialistes que no ho deuen fer tan malament quan fins i tot ERC ha investit el seu president i els ha votat els pressupostos a canvi de no res. Per a remartar-ho, ens porten al seu flamant ministre de Sanitat com a candidat a la Generalitat.

La via per eixamplar la base de l’independentisme és exercir la independència. Així ho vam veure l’1 i el 3 d’octubre de 2017. Mai vam ser tants ni mai vam estar més units. I el primer pas és crear una taula de negociació i diàleg però aquest cop, només a Catalunya i només amb forces independetistes. Es tracta de posar fi al “campi qui pugui” en què s’ha convertit el nostre país des del 2017 i començar a traçar una estratègia unitària amb visió d’Estat. País i no partit és el que necessitem. L’alternativa és regalar la victòria als repressors.

 

 

Relacionats