Divendres, 12 d'agost de 2022 - Edició 1478
La República

Estopa, la Catalunya mestissa i les creus de Sant Jordi

Alhora, els prego que facin honor al guardó i parlin en català en públic  més sovint (ja no goso instar-los a què l’incorporin al seu repertori, com va fer Miguel Poveda)

Miquel Àngel Estradé i Palau 20/07/2022

He volgut deixar passar una dies i rumiar bé les paraules abans d’endinsar-me en un debat com aquest, candidat a trepitjar ulls de poll i a aixecar polseguera, perquè poden contaminar-lo tota mena de prejudicis.

Atès que les creus de Sant Jordi es poden atorgar a creadors catalans de prestigi i amb notable projecció, al marge de la llengua que emprin habitualment, Estopa se la mereixen prou. Són ben catalans i les seves cançons revelen talent creatiu i gaudeixen de gran acceptació, dins i fora de Catalunya. Per tant, no tinc res a retraure’ls-hi com a guardonats, ni tampoc a la Generalitat per concedir-los-hi.

Vaig veure, agradablement sorprès, que a l’acte de lliurament els nois d’Estopa van usar, ja era hora, el català. Espero que per tal que el tornin a usar en públic no calgui atorgar-los-hi cap altre guardó semblant, perquè sinó cada frase en català seva ens costarà un censal. Com també desitjo que la immersió hagi tingut, amb la resta de membres de la seva generació, més èxit que amb ells a l’hora d’afavorir l’ús i el domini de la llengua catalana amb una certa naturalitat i assiduïtat.

Malgrat aquestes consideracions, tinc clar que els nois d’Estopa estimen Catalunya, no volen cap mal al català, mai no els he sentit parlar malament de la immersió i mai no han reproduït els discursos incendiaris que han propagat Ciutadans, el PP i VOX (etnicisme espanyolista en estat pur) proclamant que el castellà es una llengua proscrita a Catalunya i  que els qui el parlen habitualment son perseguits i marginats coactivament. No, Estopa no combrega pas amb aquest ideari fastigós i fins em consta que, encara que sigui amb no gaire èmfasi, han manifestat que Catalunya hauria de poder decidir lliurement el seu futur. És a dir, es consideren plenament catalans i alhora radicalment demòcrates. Jo, també els n’hi considero, sense cap mena de dubte.

Ara bé, aquestes conviccions esmentades no els impedeixen sentir-se també nacionalment espanyols, contribuir decisivament a enaltir i prestigiar la música espanyola i formar part de la cultura espanyola en majúscules. Per la meva banda, com a català nacional que no se sent espanyol en absolut i a qui les cançons d’Estopa deixen més aviat indiferent, no solament respecto la seva adscripció nacional i la seva aportació substancial a la cultura espanyola (aliena a la meva i fins i tot enemiga quan vol esclafar la catalana) sinó que vull manifestar expressament que hi tenen tot el dret. El mateix dret, en tot cas, que tinc jo a manifestar que el substrat i la cosmogonia de les seves lletres i les seves melodies, ni em diu res ni m’hi sento identificat en cap sentit. I aquest distanciament no és un obstacle per tal que reconegui la seva vàlua com a compositors i intèrprets i, per tant, com a músics complets i excel·lents.

Sé, doncs, que tot i que la seva catalanitat resta subordinada al seu sentiment espanyol (perquè un català demòcrata que vol la unitat d’Espanya, tot i voler-ho  sense imposicions, coincideix amb l’ideari espanyolista) i que pertanyem a identitats nacionals diferents, podem sentir-nos lligats per l’estimació a Catalunya. Jo vull que esdevingui una república sobirana i ells que romangui com una regió espanyola dotada d’un autogovern més o menys ampli. Sé, també, que mentre jo perseveri en lluitar per assolir aquesta república, els tindré d’adversaris, perquè ells maldaran per a què Catalunya segueixi dins del Regne d’Espanya, fins i tot si persisteix, com ara, en espoliar-nos econòmicament, dessagnar-nos lingüísticament i apallissar-nos si acudim a les urnes a decidir quin futur desitgem.

No puc tractar-los de compatriotes (perquè ens identifiquem amb pàtries diferents) però si que puc considerar-los conciutadans amb els quals conviure civilitzadament i compartir moltes coses. A mi, quan assolim la república que tants catalans anhelem, m’agradaria seguir tenint-los com a conciutadans, encara que s’haguessin oposat democràticament a la seva fundació, i si volen com a compatriotes. És més, crec que un cop sobirans algunes de les seves adscripcions actuals, en l’àmbit polític, cultural i artístic, ben legítimes, potser evolucionarien, perquè l’ecosistema mediàtic/artístic espanyol té una gran capacitat d’abducció i penalitza severament la dissidència.

En tot cas, desitjo de to cor a Estopa que gaudeixi de la Creu de Sant Jordi i que segueixi triomfant musicalment. Per cert, constituiria un detall per part seva que, quan s’enorgulleixen de la Catalunya mestissa en les emissores espanyoles, esmentessin l’Espanya plurilingüe on tants col·legues seus que canten en català gairebé mai no hi son entrevistats ni programats.  Alhora, els prego que facin honor al guardó i parlin en català en públic  més sovint (ja no goso instar-los a què l’incorporin al seu repertori, com va fer Miguel Poveda) perquè també és la seva llengua, malgrat que de vegades no ho sembli. El seu exemple ajudaria a que fos vista com una llengua amb vocació i capacitat de ser la comuna de tots els catalans, incloent-hi els qui, poc o molt, també se senten espanyols.