La lectura acurada dels Pressupostos Generals del Estat aprovats recentment amb els vots favorables del diputats i senadors d’Esquerra Republicana de Catalunya ens ha fet recordar un recent article del President a l’exili Carles Puigdemont on advertia del perill de caure en el que va qualificar com “Pactisme Màgic”. Aquesta es una qüestió que ja està present en la campanya electoral i de la qual encara se’n parlarà més. En l’article esmentat Puigdemont, apart del títol revelador, afirmava que “pretendre resoldre qüestions estructurals aprofitant una suposada feblesa parlamentaria en un moment concret, és d’una ingenuïtat perillosa”. Efectivament, un dels exemples més palesos d’aquesta ingenuïtat ha estat l’aprovació dels pressupostos espanyols per part d’Esquerra Republicana, rebent a canvi només algunes promeses conjunturals del govern de Madrid. Una cosa és que els aprovi el PNV que no té dèficit fiscal amb l’Estat Espanyol i té sempre la clau de la caixa i una altre molt diferent és que hi hagi partits catalans que els hagin beneït amb arguments que no tenen res a veure amb els canvis estructurals que necessita Catalunya.
En llegir els pressupostos aprovats es fa molt difícil no veure un escenari ben dolorós on el reprimit dona suport al repressor. Els fets han demostrat que treure al PP del govern i substituir-lo per “el Govern més progressista de la història” no va significar cap progrés en la negociació territorial ni en baixar el nivell de repressió, ans al contrari, en alguns àmbits s’ha incrementat. L’Estat Espanyol , independentment de si governa l’esquerra o la dreta, mai ha complert amb els sues compromisos amb Catalunya. Això no és discutible, perquè en aquest cas mai és mai amb rotunditat. L’endemà de l’aprovació dels pressupostos el Tribunal Suprem, una vegada més fent justícia a mida contra els independentistes, va revocar tots el permisos penitenciaris. I només van passar dos dies perquè el PSOE proclamés que l’amnistia no té cabuda en la Constitució.
ERC i el PDeCAT, que també va donar la seva aprovació als pressupostos s’han hagut de empassar molts gripaus en constituir-se en els grans garants dels Pressupostos estatals, fins el punt d’aprovar l’increment de la partida per a la Casa Reial en ½ milió d’euros i l’augment d’un 4,6 % de la despesa en Defensa que ha quedat fixat en 9.409 milions d’euros. Amb temps de pandèmies, aquestes xifres resulten colpidores.
Al PDeCAT tornar a la política del “peix al cove” potser nos se’ls fa difícil però es sorprenent en el cas d’ERC, que en temps pretèrits la criticava amb entusiasme. Els arguments que alguns esgrimien fa tres anys s’han girat com un mitjó. Només cal anar a les hemeroteques o a les videoteques per constatar aquest canvi d’objectius que defineix una política de perdedors justificada per la crisi econòmica que patim.
Però tornem a alguns dels arguments emprats per aprovar els PGE. Un d’ells és l’harmonització fiscal que també ens afectarà negativament, doncs amb l’argument de parar els peus a les polítiques fiscals avantatjistes de la Comunitat de Madrid, ens limita la possibilitat, també a Catalunya, de posar o modificar impostos i per tant també condiciona el nostre autogovern fiscal, ja de per sí prou minso. Del descomunal espoli fiscal que estem patint durant tot el regim del 78, no se’n parla, quan sense aquesta rèmora, estaríem en millor situació per combatre la crisi econòmica que tenim a sobre.
Un altre argument és que el Govern de Madrid retirarà el control dels comptes de la Generalitat. El que és significatiu és que el govern “progressista” PSOE-Podemos, poca broma, hagi mantingut aquest control que va incorporar el ministre Montoro quan el procés de Catalunya feia por al govern del PP. Una lectura que podria fer-se d’aquest acord és que per part de Madrid els negociadors catalans ja no son perillosos i ja han abandonat la via unilateral. De fet alguns dels autodeterministes catalans ja parlen de que necessitarem una generació per assolir la independència.
Fa gràcia, finalment que a la “pluja” de milions d’inversió a Catalunya se li hagi afegit una clàusula de compliment. Vol dir això que totes les promeses d’inversió que s’han fet sistemàticament des de Madrid no eren per a complir-les? Els 2.300 milions teòricament destinats a Catalunya, estan molt per sota dels incompliments i del deute històric de l’Estat amb Catalunya. Només cal recordar que si ens atenem a les xifres acumulades reals cada quatre anys la inversió del “Gobierno” a Catalunya és zero, cosa que contrasta amb l’espoli fiscal que cada any està al voltant de 16.000ME.
En aquests pressupostos no s’observen contrapartides polítiques. Aparentment no n’hi ha o no n’hi ha amb prou garanties, com l’Amnistia, la mesa de negociació o la reforma constitucional,
En l’article al qual hem fet referència al començament, Carles Puigdemont afirmava que qui vegi en els petits acords en moments concrets amb l’Estat una drecera per fer més transitable i indolora la consecució de la independència no explica la veritat. Per part nostra, és evident que creiem en una negociació seriosa amb l’Estat com a mitjà per arribar a la independència. Però aquesta negociació no es pot confondre de cap manera amb cessions com las que impliquen el pressupostos que comentem. Si les eleccions del 12 de febrer atorguen una majoria als partits que tenen com objectiu la independència, aquests partits hauran d’oferir el diàleg a Madrid en el marc d’una negociació entre iguals. A un costat de la taula hi haurà d’haver una delegació que representi la unitat de l’independentisme de Catalunya i a l’altre costat el Govern Espanyol. Tot això, amb presència de relators. Aquest és el camí dels pactes.
Exigents
