Dimecres, 27 de gener de 2021 - Edició 916
La República

Covid-19: la corresponsabilitat individual i social des de la bioètica

No podem posar en dubte que el potencial i el risc que suposen els nous assoliments de les biotecnologies modernes i el repte per un món sostenible ha assignat un especial estatus assessor-regulador a la bioètica

Cartes dels lectors
Cartes dels lectors 27/11/2020

No podem posar en dubte que el potencial i el risc que suposen els nous assoliments de les biotecnologies modernes i el repte per un món sostenible ha assignat un especial estatus assessor-regulador a la bioètica. Com sosté Farida Nezhmetdinova, professora a la Kazan State Agrarian University (Rússia), avui en dia podríem definir la bioètica com la ciència de buscar, avaluar i seleccionar criteris d’actitud moral envers els vius, i l’actual pandèmia de la COVID-19 no ho ha pas posat fàcil.

Per començar, la informació rebuda pels diferents mitjans de comunicació i les xarxes socials des de l’inici de la pandèmia i durant les diferents onades de la COVID-19 ha fet plantejar dubtes sobre la gestió de les dades per part de les autoritats competents. Els diferents criteris per registrar les dades com ara els casos de COVID-19, les hospitalitzacions, o les dades sobre la mortalitat per la COVID-19 és una dificultat afegida en la gestió de la pandèmia. En un recent estudi del Boston Consulting Group es va avaluar com es registraven les morts per la COVID-19 en diferents ciutats d’arreu del món com ara Moscou, Berlín, Nova York, Londres, Madrid, Estocolm, Tòquio o Pequín. De l’estudi podem concloure que en efecte no hi ha un consens en com registrar les dades, i alhora informar, sobre les morts per la COVID-19: mentre algunes ciutats només tenien en compte els casos que tenien a la COVID-19 com a principal causa de mort, d’altres, a aquest primer grup, hi afegeixen també les morts per altres causes en què la COVID-19 no era pas la principal causa tot i també estar infectats.

L’accés a unes dades completes i verificades és clau per poder dur a terme una anàlisi i la creació d’algoritmes que ajudin a predir escenaris i prendre de decisions d’acord amb una certa evidència. Precisament sobre la informació, la World Wide Web Foundation va publicar un breu assaig amb el títol COVID-19 Policy Brief: Misinformation & Freedom of Expression, amb recomanacions per a governs, empreses i ciutadans per promoure l’accés a una informació veraç i actualitzada, per un equilibri entre la salut, la seguretat pública, i el dret a la llibertat d’expressió.

Alguns han categoritzat la pandèmia de la COVID-19 com l’arribada del que els anglosaxons anomenen com a “black swan”, un cigne negre que pot desencadenar esdeveniments poc previsibles, i amb conseqüències extremes, com ara crisis econòmiques mai vistes, i creant nous moviments socials i polítics. I certament l’aturada social i econòmica arreu del món ens porta cap a un futur difícilment previsible tant a escala individual com global. De fet, ara per ara no podem fer pas plans de vida a mitjà i/o llarg termini, no podem pensar en què farem els caps de setmana, tampoc per les festes, i menys per l’estiu, en definitiva no podem fer plans de vida.
Un altra conseqüència de la pandèmia ha estat el control sobre les persones reduint la seva llibertat de moviment en favor de la salut pels altres. Països d’arreu del món han introduït normes per forçar el distanciament social com ara el confinament domiciliari, les franges horàries per passejar, el límit d’aforament permès en restaurants, teatres i cinemes, piscines i gimnasos, entre d’altres. Les mesures i el grau d’implementació també ha estat ben diferent entre països i regions: alguns imposant estats d’emergència, d’altres endurint controls fronterers, o d’altres imposant 15 dies de quarantena a les persones provinents de països amb una incidència alta de la COVID-19.

L’impacte de la COVID-19 en la societat i l’economia ha estat d’una magnitud mai vista en els darrers 100 anys, però no oblidem que el primer impacte el varen rebre els hospitals i de retruc les Unitats de Cures Intensives. El mes de març es varen publicar diferents treballs sobre quina havia de ser la distribució de cures intensives durant els brots de la COVID-19 i això incloïa, en el pitjor dels casos, el compliment del principi del “dret del primer” o “primer arribat, primer servit” davant la mancança de llits a les unitats de cures intensives, o el que coneixem també com a triatge. En alguns països es varen seguir mesures centrades a salvar com més vides millor, donant prioritat als pacients amb més possibilitats de supervivència o amb més esperança de vida, alliberant llits d’hospitals per poder acollir pacients amb la COVID-19, de manera que els pacients amb altres patologies es quedaven essencialment sense atenció mèdica. Però també veiem propostes que segueixen un camí consultiu i reconciliador, proper a la metodologia per se de la bioètica, com per exemple la Chicago Bioethics Coalition que es va establir a Chicago, als Estats Units: una coalició d’experts en bioètica provinent de diverses institucions per tractar temes com ara la distribució de llits i ventiladors mecànics, i els criteris de triatge de pacients, o sobre la distribució de l’antiviral Remdesivir. El grup va intentar convertir-se en un recurs per ajudar al col·lectiu sanitari a prendre decisions amb l’objectiu de procurar per una justícia social i fomentar esforços coordinats per garantir una correcta assignació de recursos sanitaris que, com sabem, són limitats. Així i tot la integració del grup no ha estat senzilla, i altre cop ens porta a plantejar-nos sobre l’efectivitat i el paper que haurien de jugar els experts en ètica i bioètica, comitès d’ètica, o la bioètica en general, en la gestió de la pandèmia de la COVID-19.

A banda dels centenars d’articles sobre ètica i el coronavirus, també s’han publicat diferents informes com per exemple l’elaborat pel Hastings Center de Nova York i el Nuffield Council on detallen pautes per respondre a la COVID-19 i on defensen que les mesures de salut pública han de ser proporcionades i basades en evidències, minimitzant la coacció i la intrusió en les vides individuals, que cal explicar les raons del perquè es prenen unes decisions i no unes altres, i la necessitat d’informar a la població sobre l’avenç en la recerca.

També, l’abril d’aquest mateix any, el Comitè de Bioètica del Consell d’Europa va declarar que, fins i tot amb recursos limitats, l’accés a l’assistència sanitària hauria de ser justa, havent d’aplicar criteris mèdics per evitar la discriminació de grups vulnerables, com ara persones amb discapacitat, gent gran, refugiats i emigrants.

Des que es va categoritzar la COVID-19 com a pandèmia el mes de març, governs de molts països han introduït, potser de manera precipitada, protocols mèdics i socials, aquest darrer amb un clar impacte econòmic, sense disposar encara d’una suficient evidencia científica, ni un consens. La situació actual de la COVID-19 ha demostrat que la salut i la vida dels altres depèn de les accions de cadascun de nosaltres, de les inter-accions humanes. És obvi que els cossos polítics i d’altres organitzacions autoritzades, com la World Health Organization, tenen la responsabilitat de recomanar i gestionar la pandèmia pel bé global de la societat, però també és evident que la corresponsabilitat individual i de la societat en el seu conjunt és clau per garantir l’èxit de les recomanacions.

La pandèmia COVID-19 també ens ha demostrat que els sistemes de salut i benestar social necessiten un suport multidisciplinari per tractar de manera global i integral els reptes que ens planteja la COVID-19. Els preparatius per a una pandèmia haurien de basar-se en un enfocament ampli sobre dels valors morals individuals i col·lectius. A Catalunya, el Pla d’actuació per emergències associades a malalties transmissibles emergents amb potencial alt risc aprovat el mes de març pel Pla Territorial de Protecció Civil de Catalunya (PROCICAT) és també un exemple de model de consens i reconciliador: s’identifiquen i es reconeixen els grups vulnerables que mereixen especial protecció i es crea un Consell Assessor amb la representació de diferents departaments del govern català com ara el de salut pública, protecció civil, afers socials, educació, i turisme, entre d’altres.

La COVID-19 i els experiments socials que l’acompanyen com ara el confinament domiciliari o el seguiment de les persones a través de rastrejadors o radars COVID mitjançant aplicacions de telèfons intel·ligents, s’han integrat d’una manera quasi natural en el nostre dia a dia. D’alguna manera podem dir que la COVID-19 ha forçat el fet d’haver de canviar les relacions entre les persones i, de retruc, els hàbits i la manera d’entendre quines són les correctes i bones accions i quines no, com per exemple el dir bon dia dirigint la veu cap a l’altre o el fet d’encaixar les mans com a mètode salutació.

L’impacte de la COVID-19 en les ciències de la vida, i les mesures restrictives i punitives imposades a la societat, amb la consegüent crisi de l’economia global, encara és incert i difícil de predir. Definitivament, la COVID-19 ha posat a examen a la bioètica, i tot que la bioètica ha centrat els seus esforços en l’anàlisi del progrés de la biomedicina, les noves tecnologies i el seu impacte, així com la defensa de principis ètics reconeguts arreu del món, i adaptant-se a era, hem d’admetre que no estava del tot preparada per la COVID-19, com tampoc ho estaven els sistemes de salut, ni la societat en el seu conjunt.

L’any 2005 la UNESCO va definir la bioètica com l’estudi i la resolució sistemàtica, plural i interdisciplinària de problemes ètics plantejats per la medicina, les ciències socials i de la vida aplicades als éssers humans i la seva relació amb la biosfera, inclosos els temes relacionats amb la disponibilitat i l’accessibilitat als desenvolupaments tecnològics i les seves aplicacions. L’any 1926, l’alemany Fritz Jahr va proposar la Bio-Ethik per defensar que tots els éssers vius s’han de respectar com a un fi en sí mateixos i tractar-los, si és possible, com a tals. Més tard, l’any 1971, V. R. Potter va entendre la bioètica com un nou camp de coneixement que vol establir un pont entre el coneixement científic i les humanitats. La manera d’entendre la bioètica s’ha anat modificant i adaptant als temps proposant normes de conducta, principis ètics, i protocols de presa de decisions amb un mateix denominador comú: defensar la vida i procurar tenir un món millor. El ventall de qüestions adreçades per la bioètica crida l’atenció en la seva diversitat, però a totes els uneix la prioritat de valors universals com la vida, la salut, el benestar o la justícia.

En la comunitat internacional sembla haver-hi un consens sobre els principis essencials de la bioètica publicats en diverses declaracions i recomanacions com són la dignitat humana i els drets humans, l’autonomia i la responsabilitat individual, el reconeixement de la vulnerabilitat humana, el respecte per la integritat de la persona, la privacitat i la confidencialitat, la igualtat, la no discriminació, el respecte per la diversitat cultural, la solidaritat i la cooperació, la responsabilitat sanitària i social, o la protecció de les futures generacions i del medi ambient, entre d’altres. Doncs bé, des de l’inici de la pandèmia de la COVID-19 molts d’aquests principis s’han posat en dubte, i fins i tot han estat posats en un segon terme donant preferència a altres principis i/o valors, i això ha fet qüestionar si la bioètica contemporània realment estava preparada davant l’examen de la COVID-19.

La pandèmia de la COVID-19 no és pas la primera, ni tampoc serà la darrera, i per això calen mesures per preparar-nos per a fer front a aquesta i a les futures pandèmies. Les mesures han de tenir present els principis que des d’anys sempre s’han defensat des de la bioètica: les decisions preses han de ser raonades i transparents, integrals i clares per a tots, sensibles i alhora responsables, i qualsevol mesura hauria de tenir en compte els interessos dels grups més vulnerables de la població. A més, les estratègies de planificació i resposta a la pandèmia haurien d’incloure als experts en epidemiologia, en gestió sanitària, i també a la societat civil.

La tríada de la COVID-19, distància-rentat de mans-mascareta, ha posat a examen el grau de responsabilitat individual, i per tant, el grau de maduresa i solidaritat individual i de cada societat. El no compliment de la tríada ha forçat a governs d’arreu del món haver d’implementar mesures restrictives de llibertat com ara el confinament i el seguiment de casos COVID-19 que redueixen les conseqüències no desitjades de la COVID-19, però alhora tenen un impacte social i econòmic incert. Tant la tríada COVID-19 com les mesures restrictives pressuposen una corresponsabilitat i el compliment individual de cadascú perquè és una evidència que la mortalitat directa o indirecte per causa de la COVID-19 depèn del grau de compliment individual i social. D’això la societat també experiències prèvies que han d’ajudar a entendre la situació actual, com ara el tabaquisme i les/els aleshores fumadors passius.

La COVID-19 ens ha demostrat que la salut individual i col·lectiva de la societat depèn en darrer terme del grau de compliment de la població i de la confiança que la població tingui en si mateixa i en les seves accions. I aquesta confiança només es pot establir si les mesures i les restriccions de les llibertats individuals en favor del bé comú en aquesta “nova normalitat” es recolzen en mesures de protecció social i suport per part dels governs per a la població en el seu conjunt, i sobretot pels grups més vulnerables, com ara garantir les rendes més baixes, i garantir una atenció sanitària de qualitat, aquesta darrera una mica més difícil en absència d’una evidència científica i coneixement sobre el tractament d’aquesta nova infecció.

Com diu al famós adagi llatí que el professor Hans-Martin Sass, Senior Research Scholar emèrit pel Kennedy Institute of Ethics de Washington DC, ens cita en el seu darrer treball: “els temps canvien, i nosaltres també amb ells”. Hem estat conscients de l’impacte sobre el medi ambient, i el canvi climàtic, però tot i això encara estem lluny de garantir un món sostenible per les generacions futures. La COVID-19 és un nou repte i si bé la bioètica potser no estava del tot preparada, com també els professionals de salut, i la societat civil en el seu conjunt, per a oferir recomanacions i alhora garantir el respecte dels principis ètics que sempre han regit la presa de decisions, el que sí que podem dir és que el camí que la bioètica ha seguit en els seus anys d’existència, el camí del diàleg entre diferents disciplines, diferents punts de vista, escoltant, i consensuant decisions de manera prudent i pel bé individual i col·lectiu, hauria de ser un mirall pels gestors de la pandèmia i així garantir transparència en les dades i la informació, i la presa de decisions davant la “nova normalitat” que ha vingut per estar-s’hi un temps.

Donem temps als gestors de la COVID-19 que de ben segur ens en sortirem! Mentrestant podem anar seguint les anomenades vuit Cs proposades per Hans-Martin Sass: millorar en la comunicació i la cooperació, ser competents i alhora competitius, saber contemplar i fer un càlcul, i desenvolupar la virtut de la compassió i cultivar-la, serà amb aquestes virtuts i habilitats que podrem fer efectiu l’imperatiu bio-cultural que ell mateix proposa: donar suport a la inter-acció humana i al seny com a un fi en si mateix, i utilitzar les eines que disposem per estabilitzar la salut i la felicitat de les cultures en el medi ambient, les empreses, i la política.

Salvador Ribas Ribas i Farida Nezhmetdinova

Salvador Ribas és doctor en Filosofia en l’especialitat de bioètica per la Universitat de Barcelona. En l’actualitat és Vice-President de la International Society for Clinical Bioethics, i editor al Formosan Journal of Medical Humanities de Taiwan.

Farida Nezhmetdinova és professora i Cap del Department of Filosofia I Llei a la Kazan State Agrarian University, Russia, i Presidenta de la International Society for Clinical Bioethics

Relacionats