Dilluns, 8 de març de 2021 - Edició 956
La República

Borrell, un fava al Kremlin

Borrell ja fa molt de temps que està per a passar a la reserva

Francesc Viadel
Francesc Viadel 07/02/2021

A monsieur Josep Borrell, l’ambaixador de la Unió Europea en el món, encara li diuen de tremolar els genolls després dels colps que li va etzibar el ministre d’Exteriors rus, Sergei Labrov. Borrell va viatjar a Moscou per a posar oli a les delicades relacions entre el gegant euroasiàtic i la Unió i va acabar, com d’habitud, empastifant-ho tot. No se li va acudir res més que en plena roda de premsa amb Labrov exigir l’alliberament de l’opositor Alexei Navalni. Aleshores, un colèric Labrov li va respondre que en Espanya tenien presos polítics catalans per voler organitzar un referèndum i que, això no obstant, Espanya defensava el seu sistema judicial que Rússia respectava. I no tan sols això, sinó que, a més, li va refrescar les decisions judicials de Bèlgica i Alemanya en contra de l’extradició dels exiliats catalans. Poc després, sobtadament, per acabar-se’l de berenar, Rússia va expulsar tres diplomàtics europeus que havien participat en les protestes per la detenció de l’opositor.

Que Putin és un tirà i Navalni segur que està detingut de manera irregular -com tots els independentistes- ho saben gossets i gatets. La diplomàcia es va inventar, però, no per a tirar benzina sobre la foguera de les veritats sinó per a apaivagar els focs i fer miracles a través del llenguatge, dels contactes a la manera vaticana, de la intel·ligència emocional i de les habilitats del comerciant. No es pot enviar a un fava a aturar un divorci en plena batussa entre els desavinguts si no es vol acabar el litigi a colps. Encara li passa poc a Borrell i, sobretot, a Europa. De veritat no tenien un candidat millor?.

D’altra banda, ningú com ell, més rus que Olga Jojlova -la dona de Picasso a la que l’artista va pintar amb teja y mantilla-, hauria de saber que cap ciutat del món s’assembla més a Moscou que Madrid. Els russos i els espanyols tenen molt en comú. No destaquen precisament per la seua finezza, ni per tenir una tradició liberal i democràtica. Els seus estats han estat furibundament nacionalistes i jacobins. Insensibles a les critiques del veïnat internacional. Labriv que és més llest que Borrell i deu tenir prou més mala llet i millor aprofitada deu saber al detall com els ha anat als independentistes -ell deu dir-los opositors- amb l’Estat espanyol. Un Estat que va negar ara i adés en tot el món tenir un conflicte polític. El què passava a Catalunya -com a Rússia ara amb Navalni- era només una qüestió d’ordre públic.

Espanya va destituir els cònsuls en Barcelona de Finlàndia, Letònia, Bulgària i Filipines per la seua proximitat a l’independentisme per pressions del Gobierno a través del seu ministeri d’Exteriors. Al de Finlàndia per convidar a un dinar de cònsuls acreditats a Mercè Conesa, presidenta de la Diputació aleshores i alcaldessa de Sant Cugat. Al de Filipines per assistir a una manifestació després de l’1-O. Al de Bulgària, l’ex-jugador Stoichkov, per criticar en TVE a Soraya Sáenz de Santamaria, aquella senyora baixeta que tallava colls d’independentistes com si no res i que després, davant de Marchena, va patir un atac d’amnèsia generosament disculpat pel propi magistrat.  Al de Letònia retirat pel mateix Margalló després de ser acusat falsament per l’ABC -riu-te’n del Pravda de 1924- de penjar una estelada del balcó de les dependències consulars.

Ningú ja no se’n recorda de les campanyes ferotges de la premsa espanyola contra Bèlgica o Alemanya per les seues decisions judicials en relació als exiliats? De les amenaces embogides de Losantos de posar bombes en les cerveseries de Munic o d’atacar els turistes alemanys en Balears després que els jutges deixarien anar Puigdemont sense cap càrrec de la presó?

El mateix Borrell es va regirar sent ministre d’Exteriors contra el ministre de Defensa belga Sander Loones per criticar que els Jordis dugueren més d’un any en presó sense judici. Borrell va retirar l’estatus diplomàtic al delegat del Govern de Flandes en Espanya, André Hebbelinck,  a causa de les declaracions del president del Parlament flamenc Jan Paumans contra la duresa de la justícia espanyola amb els dirigents independentistes i va arribar a convocar a l’ambaixador belga Marc Calcoen.

I no parlem de les mentides del  ministre Dastís sobre Catalunya a la televisió francesa ni sobre les detencions indiscriminades d’independentistes amb la complicitat patriòtica dels mitjans de comunicació espanyols… Ni de l’Operació Catalunya, ni del Borbó Felip VI intentant que la Volkswagen se n’anés de Barcelona. Quina vergonya!.

Borrell és un incendiari. Procliu a l’exabrupte tavernari i les seues dots diplomàtiques són les d’un porc senglar ferit acaçat per una colla d’excursionistes. Ningú ja no se’n recorda del ministre d’Exteriors Borrell quan en febrer de 2019 va amenaçar l’independentisme de retirar-li “la teràpia de l’ibuprofè” si no s’apaivagava?. És evident que estava pensant en què després de l’ibuprofè -llegiu l’empresonament dels independentistes- hauria de venir la il·legalització constitucional dels partits independentistes.

Resulta incomprensible i preocupant que Europa haja optat per algú com ell per a representar-la en un context internacional convuls com el que vivim amb països tan complicats d’entendre’s com Rússia, posem per cas. Algú que ha ensenyat les seues esmolades dents jacobines a la nacionalment complexa Bèlgica o a la mateixa Alemanya federal. A un tipus que ha acusat l’independentisme de totalitari alhora que demanava un control polític sobre TV3 com si l’emissora fos la d’un país dictatorial del tercer món. A algú que pretenia “desinfectar” Catalunya o que va escarnir indecentment amb un somrís pervers Oriol Junqueras.

Madrid hauria de fer un pensament, Brussel·les mateix. Borrell ja fa molt de temps que està per a passar a la reserva. Per a recloure’s en un lloc ben tranquil, amb persones que li donen estima, amb tot el temps per davant per a guarir-se de la seua supèrbia, del seu autoodi. Un lloc assolellat on no li posen TV3 ni li ensenyen fotos de Gibraltar ni tampoc de Labrov… on li ensenyen, posem per cas, a meditar, a escoltar bona música… un lloc amb molta tranquil·litat, amb molta pau i tranquil·litat.

Francesc Viadel