Edició 2049

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 05 de març del 2024
Edició 2049

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 05 de març del 2024

[Entrevista] Maria Vila: “El model espanyol és una còpia barata del model francès”

|

- Publicitat -

Maria Vila i Redon (Barcelona, 1990) és advocada i impulsora d’una consultoria sobre temes de transparència. És coneguda per la seva aparició en diversos espais televisius i radiofònics d’opinió política. Ara mateix col·labora amb el “No ho sé” i el “Via Lliure” de RAC 1 i publica articles regularment a Nació Digital. Va ser la segona de la llista a la candidatura “Barcelona és capital”, encapçalada per Jordi Graupera en el marc del projecte Primàries Catalunya.  També va ser una de les impulsores de l’associació Drets, un col·lectiu d’advocats organitzats per denunciar els actes de catalanofòbia i assessorar legalment als afectats pels abusos contra l’independentisme. Acaba de publicar el llibre “Tornarà a ser rica i plena. Una història (im)pertinent de Catalunya”, una història del país escrita amb un toc d’humor i il·lustrada per Pol Guillen. Ens trobem al seu despatx professional de Barcelona per parlar de la seva òpera prima literària

Ets advocada i no pas historiadora. Per què vas decidir fer un llibre d’història?

Publicitat

Va ser una proposta de l’editorial, que em va venir a buscar. Tinc la síndrome de la impostora però sense la part de síndrome: sóc una impostora total amb això. Per això hi vaig posar una cura extra amb la recerca, que potser un historiador no hauria necessitat. Em vaig preocupar molt de no patinar amb aquestes coses. Com a exercici personal em va fer il·lusió de posar-m’hi perquè creia que la història de Catalunya, almenys com a mi me l’havien explicat, tenia aspectes que havien quedat per explicar. Quan la historiografia no ha estat romàntica, ha estat marxista i jo creia que era interessant intentar, amb tota la modèstia, obrir una escletxa per explicar les coses d’una altra manera i des de la perspectiva del país ocupat que crec que som i que hem estat.

Com és que planteges el llibre en clau d’humor? En Miquel Bonet n’ha fet una crítica on hi esmentava “Història de Catalunya (modèstia a part) de Toni Soler. També podríem citar “Història de Catalunya al revés” de Jordi Creus i Francesc Ribera

La meva obsessió era precisament que no fos com el llibre del Toni Soler, en el sentit que jo volia fer una cosa diferent. Amb diferent vull dir adreçant les coses que jo crec que no s’han adreçat i parlant d’episodis que jo crec que, per uns motius o per uns altres, han estat amagats del discurs polític i historiogràfic. És en clau d’humor? Més que humor, jo diria que hi ha sarcasme i certa ironia. M’interessava per fer una lectura, encara que soni pretensiós, actualitzada d’aquesta història. La comparació amb el Toni Soler fins a un cert punt em molesta i crec que es fa simplement perquè som un país tan petit que és l’únic precedent que hi ha d’una història de Catalunya feta en clau divulgativa. Qui els hagi llegit tots dos podrà dir que tenen poc a veure l’un amb l’altre.

Dius que si hi ha un fil que relligui la nostra història des de l’edat mitjana fins a l’actualitat, aquest és el de la derrota.

El que dic també és que aquest país sempre s’ha avançat als esdeveniments històrics del que ha acabat passant uns anys després o uns segles després, fins i tot. Sempre hi ha hagut aquesta tensió entre l’estat que no acaba d’assimilar i Catalunya que no acaba d’emancipar-se per motius diversos. Sí que crec que moltes vegades el que passa és que es prenen males decisions perquè no es coneixen tots els elements o perquè es peca de certa precipitació que ve donada per una lectura errònia de la realitat i de la pressió social. Això es pot veure moltíssim el 2017, però no només. A mesura que anava investigant i passant-ho per aquest filtre ho he anat veient molt al llarg de tota la història. Per mi és una història de derrota essencialment perquè Catalunya no és un estat i, per mi, això és una derrota. I sempre que hi ha hagut l’oportunitat que ho fos, s’ha perdut. Hi va haver una època esplendorosa però l’edat moderna i contemporània no ha estat així.

També dius que als catalans el que ens agrada és tenir raó

Tenir raó està molt bé però no n’hi ha prou. Aquí sempre pequem d’un cert cofoisme, que és un simple mecanisme de defensa i de supervivència. Es tracta d’estar tots ben junts encara que sigui en la derrota i poder-nos donar la raó mútuament. Això segurament enforteix la comunitat però no n’hi ha prou, des de la perspectiva que per mi la derrota és que ara mateix Catalunya no és un estat, tot i que sobreviu. Això també és una anomalia perquè poques de les nacions del nostre entorn han aconseguit sobreviure.

Barcelona sense Catalunya seria una ciutat de províncies, Catalunya sense Barcelona no tindria força per resistir

Amb el Tractat dels Pirineus, per exemple, es veu. Catalunya perd una part importantíssima: tota la Catalunya Nord, que era una barbaritat en termes de superfície i de població. Allà el català està en una situació molt pitjor que al sud dels Pirineus ara mateix. Això no només passa perquè l’estat francès sigui molt més eficient en el seu exercici de genocidi cultural, sinó també perquè Barcelona irradia una força que no arriba més enllà dels Pirineus. Aquí hi ha com una mena de tensió mal resolta, sobretot a partir dels temps més recents, durant la Transició i més endavant, d’intentar que Barcelona visqui d’esquenes al país i a l’inrevés també. Moltes vegades no hi ha prou consciència d’aquesta necessitat mútua.

Ets crítica amb el paper de França en la història d’Europa

Sí, sóc força crítica amb l’estat francès. Parlem sempre d’Espanya perquè és l’estat del qual formem part, però França déu n’hi do.

Per contra, situes Catalunya en l’avantsala del model anglès o holandès de comerç i indústria

Em sembla que és Vicens Vives que diu que la corona catalanoaragonesa seria el preludi d’un model confederal que tindria èxit uns quants segles més tard. Aquest model basat en una xarxa comercial de petites ciutats acabarà essent el model predominant a Anglaterra i als Països Baixos, per exemple. El 1714 és una batalla entre dos models d’organització política i aquí s’imposa el francès. De fet, el model espanyol és una còpia barata del model francès, en aquest sentit. El català que més poder ha tingut mai, el general Prim, tenia la idea d’intentar traslladar el model confederal de l’edat mitjana a nivell d’Espanya, evidentment actualitzat i modernitzat. No se’n va sortir i va acabar fatal. Pel que fa a la Guerra de Successió, tampoc no sabem ben bé quin hauria estat un escenari alternatiu. Al principi Catalunya i les seves institucions tenien una relació excel·lent amb Felip V i és al cap d’un temps quan ell comença a faltar a la seva pròpia paraula. Mai sabrem què hi ha de despit quan Catalunya se’n va a buscar els aliats per intentar pressionar cap a una altra banda. És evident que aleshores hi havia dos models contraposats en joc i s’acaba imposant el que estableix el preludi del que serà tot el segle XX.

La idea que l’estat ha de ser una cosa uniforme i que s’ha de suprimir qualsevol diferència

Exacte. Aquesta uniformització de l’estat, també a nivell institucional, esdevé la finalitat última de la política. El model dels estats que surt després de la pau de Westfalia, ve d’aquí.

Lluís Companys, Tarradellas, Jordi Pujol… no en deixes cap de dret

A Macià sí que el deixo bastant intacte. Tots els avis a qui he preguntat sobre quina opinió tenien a casa seva sobre Companys, ningú me n’ha dit cap de bona. En canvi, tu vas a l’escola i a l’ESO no se l’analitza mai des d’una perspectiva crítica. Si amb Companys, que és el més anterior, ja passa això, imagina’t amb Tarradellas i amb Pujol.

També ets crítica amb la gestió dels fets de l’1-O i amb els líders del moment

Crec que el procés respon a la lògica que comentàvem abans que quan hi ha una oportunitat d’emancipar-se, d’alguna manera hi ha un convenciment molt profund que és impossible, malgrat que s’ha venut que era del tot possible. La Guerra dels Segadors és això: Pau Claris tirant pel dret i declarant una guerra que sap perfectament que no pot guanyar. Els fets d’octubre del 34, per motius diferents i amb una lògica interna diferent, també és això. La resistència de 1714, completament suïcida en un moment donat, també és una mica això. És com que hi ha una certa distància entre el que es diu i el que es fa, o entre el que es diu que es farà i el que s’acaba fent. Crec que l’1 d’octubre del 2017 és una mica això i és important conèixer la història per estar amatents i que no ens tornin a aixecar la camisa, que crec que és el que es va fer.

Al llibre hi compares Catalunya amb els canaris de les mines que es feien servir per avisar de la mala qualitat de l’aire

Aquesta metàfora està molt forçada, certament. Sona molt flipat però n’estic força convençuda: al 2017 hi havia una oportunitat a Europa i al món occidental de llançar el missatge que els conflictes polítics es podien resoldre d’una manera civilitzada. I que es podien resoldre, és a dir, que no s’hi val no resoldre’ls. Que es podien resoldre sense violència. I es va deixar passar aquesta oportunitat, no només per part de l’estat espanyol, que també -jo crec que aquesta degradació que estem vivint de la política s’impregna no només a Catalunya, sinó també a les institucions espanyoles-, sinó també a nivell europeu. Que en aquell moment quan Europa, que no pot aportar gaires coses al món, tenia aquesta oportunitat i la deixa passar, després tothom se la pren pel pito del sereno. Això és el que fa que Lavrov, el ministre d’exteriors rus, vagi a entrevistar-se amb Borrell i li digui “tu què m’has d’explicar si teniu gent a la presó per haver muntat un referèndum”. Hem vist després que el món en general s’ha endurit. No vull dir que hi hagi una relació directa, però crec que no és casualitat que tot s’hagi tornat més lleig des del 2017 cap aquí. I sobretot, no veig a cap polític independentista fer un discurs en aquests termes. Tot s’acaba folkloritzant per rebaixar-ho, per desempoderar-ho i que les coses no s’adrecin en la seva essència. Això és una cosa que també passa al llarg de la història.

Vas ser una de les impulsores del projecte Primàries Catalunya. El reprendreu per a les properes municipals?

Jo, personalment, no. Però si no és aquest projecte, n’hi haurà un altre. La política és una cosa que ara mateix no fa il·lusió a ningú, ni tan sols als mateixos polítics. Hi ha com una mandra, tothom va arrossegant els peus i tot s’està degradant d’una manera que crec que és qüestió de temps que irrompin actors nous que intentin -ja veurem amb quin èxit- donar-hi la volta. És el mateix que amb el mal anomenat procés: hi ha aquesta idea que s’intenta que vagi calant, amb diferents formes i fent servir retòriques diferents, que és que la independència és impossible. És qüestió de temps. Una cosa que crec que es veu molt en el llibre és que, malgrat totes les derrotes, el conflicte sempre hi és i va revifant sistemàticament i cíclicament al llarg de les dècades. La qüestió és que quan això torni a passar, de quins instruments ens hem dotat, amb quins actors i amb quina consciència de la història comptem per tenir èxit.

Publicitat

Opinió

Més llegides

Minut a Minut