Dilluns, 5 de desembre de 2022 - Edició 1593
La República

[Entrevista] Eudald Espluga: “Les grans empreses tecnològiques s’han de poder nacionalitzar”

“Tinder és una mostra més de l’empresarialització de la nostra pròpia existència, portada a un nivell extrem”

Andreu Pujol Mas 08/11/2022
Eudald Espluga amb el seu llibre "No siguis tu mateix"

Eudald Espluga (Girona, 1990) és llicenciat en Filosofia i màster en Comunicació i Estudis Culturals. Ja fa temps que es dedica a l’àmbit de la comunicació, havent passat per la redacció de la revista digital PlayGround. Ha col·laborat amb altres mitjans com ICON, El Salto, Vice, RAC1 o Núvol. Ha escrit el llibre “Rebeldes: una historia ilustrada del poder de la gente”, un volum il·lustrat per l’artista Miriam Persand, i també ha col·laborat en obres col·lectives com ara “Neorrancios. Sobre los peligros de la nostalgia”.  El que aquí sobretot ens ocupa, però, és el seu llibre “No siguis tu mateix. Apunts sobre una generació fatigada” que va ser publicat en català per Destino aquest passat setembre després d’acumular tres edicions en castellà amb Paidós. Aquesta obra vol anar més enllà d’un retrat generacional per passar a qüestionar tot el sistema econòmic en el qual vivim, un “capitalisme de plataformes” que ens obliga a produir les 24 hores del dia, alimentat per uns discursos d’autoajuda que ens ho fan més passable. La vicepresidenta i Ministra de Treball, Yolanda Díaz, va entrar un dia al Congrés dels Diputats amb aquest llibre a la mà. Poc després l’Eudald Espluga va ser convidat a formar part d’una comissió d’experts impulsada per la ministra sobre l’impacte de la precarietat laboral en la salut mental, un invitació que ha hagut de declinar per manca de disponibilitat, m’informa. Amb l’Eudald ens vam conèixer a la Universitat de Girona, quan tots dos cursàvem un màster per intentar fer un doctorat que cap dels dos hem dipositat. Ara el torno a veure, després d’anys, a Barcelona i acompanyat del seu gos Teo. 

Al llibre hi denuncies que des dels mitjans de comunicació sovint es criminalitza la generació millenial, que se’ls tracta com una colla de ganduls, uns narcisistes i hedonistes. Però en canvi consideres que la característica fonamental d’aquesta generació és el fet d’estar sotmesos a la fatiga, més que no pas aquesta cultura del selfie.

Tot just fa tres o quatre dies que l’Edu Galán va anar al programa d’en Buenafuente i l’entrevista va ser viral perquè estava fent mofa dels millenials dient que el que els caracteritzava era que estaven tot el dia plorant perquè no els funcionava l’internet i, que si els deixava de funcionar el wifi, estaven fatal tot el dia i que l’única manera que tenien de consolar-se era fer-se un selfie. I aquesta idea sortia de l’Edu Galán, que a més és algú que és gairebé millenial. Es segueix parlant dels millenials com si fossim, nens, quan els millenials ja estem entre els vint-i-tants i els quasi quaranta. En aquest sentit trobo que es fa molt d’èmfasi en el tòpic de selfie, del narcisisme, de l’egoisme i de la frivolitat quan en realitat el que ha definit materialment aquesta generació han estat una sèrie de crisis successives i el fet de viure la consolidació d’una economia neoliberal que ja no és com als anys 80, quan es podia viure des de la combativitat, sinó que pels millenials aquest és l’únic horitzó d’expectatives que hi ha. La fi de la història ja està consumada per a molts millenials. En aquest sentit, la barreja d’incertesa, de condicions materials desfavorables, la manca de perspectives, la crisi de l’habitatge… totes aquestes qüestions el que fan és generar una sensació de frustració i de fatiga que és el que descric. La idea del llibre és no veure-ho tant com una qüestió psicològica i personal del caràcter d’uns joves que sigui definit per un context generacional, sinó més aviat per una transformació de les condicions materials que no té una afectació només generacional. Jo sempre ho dic: aquestes condicions m’afecten a mi, però més que a mi han afectat a la meva mare, que amb totes aquestes crisis es va convertir en aturada de llarga durada i ha estat incapaç de reincorporar-se al mercat laboral perquè no tenia ni tan sols les capacitats tècniques per reconvertir-se. Per tant, no és una qüestió que hagi afectat només als joves. Als joves els defineix com a característica fonamental perquè només han viscut això i és ara que s’han fet grans i s’han convertit en la major força de treball del mercat. Es tracta de pensar en la fatiga que abans dèiem com a la incapacitat que et porta a “no poder-poder”: la sensació de “ja no és només que no pugui en el meu dia a dia, sinó que no tinc aquest horitzó que altres generacions sí que havien tingut”.

Tot i així, poses en dubte el concepte millenial, en el sentit que aquestes classificacions generacionals podrien arribar a ser una etiqueta desmobilitzadora 

Millenial és una categoria gairebé performativa. No és un concepte que identifiqui un segment de món, sinó que amb aquest concepte tu crees coses. Quan ho repeteixen als mitjans, quan ho escriuen en llibres… amb aquest concepte es crea un tipus d’imatge i un imaginari, amb unes projeccions ideològiques. Si es fa la història del concepte millenial és molt curiós de veure que quan comença a aparèixer s’associa només a un tipus de joves. Encara avui si fas una cerca a l’apartat d’imatges de  Google i t’acaba sortint un catàleg de joves multiculturals, clarament estatunidencs, que estan en un bar que podria ser un Starbucks amb un portàtil que simula un Mac si és que no ho és… La típica foto d’estoc on estan tots emprenent, somrient, bevent batuts… L’imaginari del concepte millenial era el del jove ultrapreparat i que es menjaria el món, mentre que en els últims anys s’ha posat en crisi aquest ideari i ara des de Sally Rooney fins a Fleabag es visibilitzen això que dèiem abans: aquestes condicions materials, aquesta crisi constant i aquesta manca d’horitzons. Veure la categoria millenial com una categoria performativa és important perquè també ens ajuda a visibilitzar que s’ha creat un relat reaccionari com el que sorgeix en llibres com Feria de l’Ana Iris Simón, que al final el que acaba construint a partir de la contraposició generacional és la idea que els nostres pares van viure millor, que ells podien accedir a una hipoteca, formar una família i tot el que s’associa amb l’imaginari tradicional. Això és desmobilitzador perquè, primer, ens porta a veure-ho com una qüestió estanca sense animar-nos a canviar aquestes condicions materials, sinó a idealitzar un passat que en certa manera no va existir, i segon, és reaccionari perquè ens acaba portant a models i rols de família tradicional, un model concret de pensar l’economia i el mercat immobiliari i ens porta a un imaginari molt concret. Fer-ho des de la contraposició generacional obvia que aquestes condicions negatives són iguals per tothom, desmobilitza pel que dèiem i genera un marc reaccionari que recepta un moviment regressiu en comptes de transformador.

De fet, quan es parla de la generació dels nostres pares sovint s’obvien aspectes com ara que no van poder-se formar, que no van poder viatjar, que no van tenir accés a la cultura en molts casos… Ningú està disposat a deixar de fer tot això i, en canvi, es parla només de la part que interessa.

És una generació que és evident que ha passat moltíssimes dificultats i intentar jugar a aquesta mena de concurs de privilegis o de desgràcies no té sentit. Ens porta a un escenari que em sembla políticament inane.

Consideres que ara mateix és impossible traçar una frontera entre el món offline i l’online  i que no hi ha una separació real entre la feina i l’oci. Al final tot és producció. Es tracta de no distingir “entre el benestar personal i les obligacions laborals”. Alhora expliques que la solució no passa per criminalitzar l’ús dels dispositius electrònics que podríem pensar que són els que desdibuixen aquesta frontera. 

La qüestió és quan ho llegeixes socialment com que el problema és el dispositiu mateix. Ens hem cansat de veure-ho amb narratives que cada dia apareixen en articles virals, reportatges… “La nova malaltia que afecta als joves, el vamping“, que bàsicament consisteix en mirar el mòbil abans d’anar dormir i això fa que descansis menys i que, per tant, siguis menys productiu. I sobretot no deixis que els nens mirin la pantalla perquè la llum et farà no sé què… O la síndrome del text neck que consisteix en tenir el coll doblegat per mirar massa el mòbil… És a dir, circulen una sèrie de patologies que despleguen una lògica que acaba culpabilitzant l’aparell en si mateix o les xarxes socials pensades com un ens abstracte. Si ho llegim com una addicció o com una malaltia, és que hem fallat nosaltres com a individus i no hem tingut una voluntat prou forta. El tipus de solucions que plantejarem davant d’això seran en la línia de la desintoxicació. Hi ha tots uns relats detox que parlen d’anar al camp a desconnectar en un retir sense wifi i d’esborrar-se les xarxes socials. Quan en realitat tu no pots escapar a les dinàmiques que hi ha darrere de totes aquestes plataformes. Per això en el llibre intento parlar de “capitalisme de plataformes” perquè em sembla una altra mirada. Hem d’abordar-ho des d’una perspectiva materialista. Hem de parlar també de la perspectiva de l’extracció de recursos: enviar un correu electrònic o mirar una pel·lícula de Netflix també demana l’extracció d’una sèrie de recursos per fer els dispositius, per refrigerar els servidors, per absolutament tot. Si ho portem en un entorn més urbà és igual que tu no facis servir Airbnb o Glovo: el preu del teu pis pujarà perquè hi haurà pisos turístics al voltant o et desapareixerà la fleca de sota a casa perquè el negoci s’enfonsarà substituït per les cuines fantasma que enviaran a través de l’aplicació un preu molt competitiu els mateixos productes. Pensar que la solució als problemes que estan relacionats amb el capitalisme de plataformes té a veure amb la teva relació individual amb el telèfon em sembla molt problemàtic en tant que no permet plantejar una resposta en forma d’estratègia política. Evidentment, això no vol dir que no hi puguin haver problemes d’excés d’ús del telèfon i que no haguem de tenir una millor educació al respecte. Em sembla il·lús dir que puguem prescindir de les tecnologies digitals: fins i tot en forma de resposta al canvi climàtic, les parametritzacions per saber com ens afecta depenen de tecnologies molt avançades de medició, recopilació i tractament de dades. La tecnologia la necessitem per sobreviure com a espècie, però això no ens ha de portar a un tecno-optimisme ni a pensar que Elon Musk ja s’inventarà alguna maquineta que ens portarà a Mart i tots viurem allà fantàsticament com aquí.

Una de les propostes que apareix al teu llibre és la de nacionalitzar les empreses tecnològiques o de controlar-les més. 

Fixa’t amb tot el que està passant aquests dies amb Twitter i l’Elon Musk. Finalment ja ha comprat Twitter i porta 24 o 48 hores contestant a Stephen King i companyia dient-los que a partir d’ara els tics blaus de verificació de Twitter s’hauran de pagar. Va començar dient que serien 20 dòlars al mes, ara ho ha abaixat a 8 dòlars després de regatejar-ho amb l’Stephen King… Més enllà de la broma, hem assumit moltes vegades Twitter com una plataforma de discussió pública a través de la qual s’hi juga el capital social i polític de moltes figures. De cop t’adones, encara que ja ho sabessis, que això és una empresa que qualsevol la pot comprar i de cop pot revolucionar-ho tot i fer que sigui una plataforma completament inhàbil. Jo ho he viscut en primera persona treballant en mitjans de comunicació que havien fiat tota la seva visibilitat i tot el seu model de negoci a Facebook. Un bon dia Facebook va canviar l’algoritme i tot el negoci se’n va anar a la merda i es va haver de fer un ERO que va deixar al carrer més de cent persones. Això té unes conseqüències i, per mi, la resposta ha de ser com controlem aquestes empreses. Des que no puguin esquivar les seves responsabilitats fiscals, fins al punt de decidir que algunes, en tant que recursos bàsics, s’han de poder nacionalitzar. Això també ho hem de fer pensant en les estructures materials d’internet. Internet no és una cosa etèria, sinó que perquè ens arribi internet hi ha uns cables enormes que travessen l’oceà i arriben a Espanya pel nord de la península. Cal que visibilitzem tota l’estructura que hi ha al darrere, des d’aquells cables fins a totes les granges de servidors i tota la infraestructura de cablejat que hi ha a les nostres ciutats i que acaba estant en sòl públic. El treball que estan fent artistes com Mario Santamaria que en diverses ciutats d’Espanya s’ha dedicat a fer el que ell en diu “Internet Tours”: ell es dedica a investigar aquesta infraestructura i organitza uns tours turístics que mostren l’infraestructura d’internet de la citutat. Te’n vas a uns polígons industrials on hi ha servidors, després et porta a veure el cablejat, et porta a veure els magatzems de distribució d’Amazon… Tot això que a tu et sembla que és digital, que ho demanes i t’arriba un paquet, té un impacte en la ciutat. Només cal veure en les ciutats com es buiden els locals comercials i es converteixen en magatzems de distribució de mercaderies o com les motos i les bicis de Glovo s’acumulen davant dels Burger Kings i els Mc Donald’s bloquejant el carrer. Quan som realment conscients de com s’estructura crec que és més fàcil veure que aquest tipus de resposta que plantejo té sentit.

Un dels temes a l’entorn gira el llibre és una qüestió que sempre t’ha interessat: l’autoajuda i la seva retòrica. El títol ja fa referència al “ser nosaltres mateixos” que ens ven l’autoajuda i aquest discurs que ens ve a dir que si no ens van bé les coses és perquè no hem estat capaços d’autosuperar-nos. 

Des de fa temps que aquests discursos em generaven molt rebuig. A l’hora de teixir tots els temes que a mi em preocupaven al voltant d’aquesta qüestió generacional que tracto al llibre, em semblava que el discurs de l’autoajuda era el que millor exemplificava la problemàtica des d’una perspectiva transversal. Per mi un dels grans problemes és tots hem acabat assumint el relat de “l’empresari de si mateix”, que és la idea que tu des d’un individualisme radical t’has d’autogestionar tota la teva existència, la teva educació, les teves relacions socials, el teu caràcter, les teves emocions… tot és una inversió en tu mateix que has d’explotar per poder pujar en l’escala social. Les tecnologies digitals el que fan és amplificar això: et donen unes eines i unes habilitats tècniques per portar aquesta empresarialització de l’existència a un nivell màxim perquè pots regular-ho tot, des de les hores que dorms, les calories que menges, els passos que fas… Gairebé tot es pot mesurar per a aquesta optimització constant de la pròpia existència. Per mi els discursos d’autoajuda són el que donen cos moral al discurs de “l’empresari de si mateix”. De vegades s’anomena “la cultura de l’esforç”, però la cosa va una mica més enllà, perquè no es tracta només d’esforçar-se i de ser responsable d’aconseguir coses bones a la feina, sinó que sobrepassa l’àmbit laboral. Això ja ha anat a l’àmbit personal i privat: l’amor, la família o les relacions, tot són coses que t’has de treballar. Pensem en Tinder, que és portar això a l’extrem: racionalitzar, abans de conèixer la parella, no només el tipus de parella que voldràs, sinó la distància de quilòmetres, pensar quines són les fotos més eficients que et podràs posar a l’aplicació per trobar la parella que vols i tot està racionalitzat i en clau d’eficiència.

També hem viscut l’explosió de les criptomonedes. Un bon gruix de jovent ha cregut que si algú no era milionari era perquè no sabia invertir bé.

Hi està directament relacionat. El boom de les criptomonedes ve sobretot de dues plataformes en concret que són Youtube i Twich. Hi ha joves que volen ser aquestes figures que són nois que juguen a videojocs i un dia inverteixen en una criptomoneda i això ja els converteix en multimilionaris. És aquesta idea que tothom pot perquè només has de formar-te una mica. Això acaba portant a molts joves, no només a invertir, sinó en posar-se en estafes piramidals. Per mi el discurs d’autoajuda és el que aglutina tot això i li dona aquest cos moral. No és només en l’àmbit professional, ni en el personal i íntim, sinó que gairebé es porta a un nivell metafísic:  teva perquè no has pensat prou positivament i no has visualitzat que et volies curar, fins a llibres com El Secret, que segueix cada mes essent un dels més venuts, que és una bogeria perquè acaba responsabilitzant a les persones que han patit un desastre climàtic tot culpant-les de tenir massa pensaments negatius o s’acaba dient que si pateixes obesitat és culpa teva per mirar massa a les persones obeses pel carrer. Aquesta lògica d’El Secret segons la qual les coses que tu visualitzes són les coses que tens fan que el subjecte no només sigui el centre de l’univers, sinó que tot l’univers sigui una projecció dels seus desitjos. Si amb el pensament ho pots aconseguir tot, també ets responsable dels fracassos.

El pes d’aquesta literatura és molt gran. Només cal anar a la llibreria de l’Estació de Sants o de qualsevol aeroport i veure quina proporció tenen els llibres d’autoajuda.

Si ho mires a nivell de vendes és espectacular. Per això poso l’exemple d’El Secret, que és un cas molt simptomàtic, perquè és un llibre que ja té més de quinze anys i continua tenint un nivell de vendes increïble. L’autoajuda és una ètica que sobrepassa els mateixos llibres. El que hi ha al darrere és una antropologia en la qual es defensa que els éssers humans som éssers independents i autosuficients. Fins i tot, si ho diem en termes de Jorge Bucay, som autodependents, és a dir, en el fons hi ha aquesta idea de rebutjar que ens podem posar malalts, que de vegades depenem per diversos factors d’altres persones i que a nivell econòmic podem ser autàrquics. Això està completament desconnectat de la realitat i encara més després d’una pandèmia que ha demostrat que aquestes xarxes d’interdependència mútua poden fer que tota la societat d’un dia per l’altre deixi de funcionar.

El repartidor a domicili és un “empresari de si mateix” perquè és autònom. En canvi pot pertànyer a les capes més desafavorides de la societat.

Primer, que és un fals autònom i, segon, que hauríem de parlar de quines són les seves condicions laborals. Hi ha molta mobilització al respecte des de Riders x Derechos: si són falsos autònoms, en quines condicions de seguretat fan la seva feina, fins a quin punt aquestes empreses s’aprofiten de buits legals… La majoria de bars i restaurants aquí a Barcelona no tenen llicència per vendre a domicili i totes aquestes empreses s’ho salten. Però connectant-ho amb els discursos d’autoajuda, no és només que hi hagi aquests falsos autònoms, sinó que en aquestes empreses tots els discursos que hi ha a l’hora d’anunciar ofertes de feina es demanen treballadors que vinguin amb un somriure, que es creguin el que fan, i hi ha el discurs de l’autosuperació segons el qual si tu t’esforces molt, ets simpàtic i obtens bones valoracions tindràs més propines, l’aplicatiu propi dels treballadors et posicionarà millor per tenir les millors comandes… Disfressen aquesta lògica ultracompetitiva filtrada algorítmicament a través del discurs d’autoajuda. És el discurs del treballador feliç aplicada a una de les situacions més dramàtiques que es viuen a dia d’avui a les nostres ciutats en termes de drets laborals.

Parles del teu cas personal, que treballaves en una empresa on hi havia una figura que era la del flow designer que era una figura es dedicava a vetllar pel bon rotllo a la companyia. Conec alguns casos d’empreses on s’hi fan jornades de team building i hi ha molta comèdia d’aquest tipus i després són habituals les baixes per ansietat.

Els departaments de recursos humans s’han convertit en una mena de braç publicitari de l’empresa dins de la pròpia empresa. Són una espècie de monstre ideològic amb el qual no pots anar-hi a parlar dels teus dies d’assumptes personals però, en canvi, hi pots anar a parlar dels teus sentiments més íntims respecte la valoració del treball o perquè en les reunions hi has de tenir una “escolta activa”. Pots fer trobades sobre com has d’escoltar activament però quan vas a demanar els dies de vacances que et pertoquen o les hores extres que et deuen i que ni tan sols reconeixen, això no ho pots parlar. És interessant veure-ho en perspectiva. Una de les autores que més m’ha influït per a aquest llibre, que és l’Eva Illouz, explica molt bé com tots els departaments de recursos humans es nodreixen d’una narrativa que comença amb els estudis d’Elton Mayo als anys vint i que floreixen als anys seixanta i que tenen a veure amb la idea que el treballador feliç és un treballador més productiu i que, per exemple, els treballadors que puntuen alt en els tests d’intel·ligència emocional acaben essent els que aconsegueixen més vendes. Per tant, aquestes noves qualitats emocionals importen perquè acaben repercutint en els dividends de l’empresa. Aquí és on hi tenen un paper molt important els departaments de recursos humans perquè són els que s’acaben convertint en el lubricant ideològic d’aquesta lògica d’empresa que és molt perversa.

Al llibre també contraposes figures estètiques: els mems depressius que circulen a les xarxes, als quals atorgues un cert poder subvertiu en tant que visibilitzen des de l’ironia el malestar. A l’altra banda hi hauria l’estètica de Mr. Wonderful en la qual es mostra un món fantàstic en el qual segur que tindrem un gran dia.

El tema dels mems el trec a col·lació pel que tenen de simbòlic. Evidentment jo no crec que els mems siguin eines transformatives per canviar la societat en el seu conjunt, però sí que em semblen un símptoma. Comencen a veure’s en determinades xarxes socials on els discursos d’autoajuda havien tingut molt predicament. El fet que de cop irrompin aquests mems trists i depressius, que abans estaven confinats en alguns xats anònims com poden ser Reddit, allà on se suposa que hi tens la teva marca personal com és a Instagram em sembla molt important. Que puguis menjar un mem que digui “em vull morir” o que s’hi vegi un gat que digui “em vull suïcidar” només és possible a través de la ironia. Quan no es fa a través de la ironia es fa també per rendibilitzar-ho: aquí és on hi ha el concepte sadfishing que és el que fan moltes estrelles de cine i influencers que expliquen que estan molt trists perquè els ha passat alguna desgràcia. Si fas un post molt sincer, representa que com més t’exposes més autèntic ets. Els mems trists són tot el contrari: és com un acte d’inautenticitat pura en el qual fas córrer una imatge aleatòria que algú ha muntat a través d’imatges d’estoc o dibuixos i hi ha posat un text per representar una cosa que suposadament seria íntima però que, en convertir-la en un missatge compartit massivament, es converteix en una altra cosa. Aquí és on la politització dels efectes trists hi pot jugar un paper important. Hi ha tota una teoria de fons d’autores com Rosi Braidotti o Sara Ahmed. Braidotti parla de la “fatiga afirmativa” i Ahmed parla de com polititzar aquests efectes tristos. En comptes de girar la cara davant de la injustícia social i de l’abús, el fet de visibilitzar aquesta tristesa és el que et porta a canviar les condicions que la provoquen. Qui millor ho explica és Audre Lorde, que deia quan era petita l’escopien des dels balcons quan la seva mare la duia a escola i la mare ho minimitzava dient que s’havien equivocat i ho havien fet sense voler. En canvi, si li haguessin dit que l’estaven escopint perquè eren racistes això l’hauria dut a portar un curs d’acció, de lluita i a mobilitzar-se, perquè mentre pensés que era un error no es mobilitzaria. Es tracta de la politització del malestar. Per mi els mems, encara que és un element molt simbòlic i limitat, són unes petites finestres.

La sortida política que veus en aquest estat de fatiga és trobar algun mecanisme de “produir detenció”, que és un terme de Martí Peran

Hi ha moltes maneres de dir que no. Pots dir no a participar en certes formes d’empresa, pots participar en manifestacions, en vagues, pots sindicar-te… Hi ha moltes maneres d’articular aquest malestar. Aquest “produir detenció” de Martí Peran m’agrada molt: enlloc de no fer res, que és una idea més nihilista, ell diu “fem no-res”. Creem aquesta confrontació encara que sigui a nivell discursiu perquè això és el que ens portarà a visibilitzar-ho i a canviar les coses. Per això és important no comprar discursos que són pedaços. Per mi es veu molt clar amb el tema de la salut mental: ara tothom parla de salut mental i de l’estar cremat i això es tradueix amb la frase que diu que “tots hauríem d’anar a teràpia”. El que vinc a reivindicar al llibre és justament tot el contrari: no hem d’acceptar que simplement hem de posar un pedaç en aquest malestar i anar tots a teràpia i reconèixer que tenim problemes, sinó que hem de denunciar que el problema és la feina. No és fàcil perquè quan estàs en una situació de depressió o d’ansietat no és tan fàcil anar-te a confrontar amb el de recursos humans i dir-li “mira, enlloc de venir a un sopar, que et donin pel cul i em pagues les hores extres”.Hem de construir narratives socials i canviar el discurs en tots els àmbits, des del nostre dia a dia fins a intentar disputar relats hegemònics del que cada dia veiem als anuncis, a les sèries i pertot arreu.

Una altra escapatòria, més dràstica, podria ser el suïcidi. Dius que la nostra societat el condemna perquè “és vist com una transgressió del nostre deure amb nosaltres mateixos i la nostra felicitat”. El suïcida seria algú que desaprofita el seu potencial productiu.  Huey P. Newton dels Panteres Negres va parlar de “suïcidi revolucionari”. També ho va fer el líder sectari Jim Jones. 

És un tema molt delicat. Un dels últims casos de suïcidi revolucionari o de suïcidis en senyal de protesta passa a les fàbriques de Foxconn, que és la multinacional taiwanesa que produeix els Iphone i els Ipads. Tot i ser taiwanesa està deslocalitzada a la Xina rural i els treballadors estan en situació de semiesclavitud. Es va publicar un llibre titulat “Morir por un Iphone” a partir d’uns suïcidis massius de treballadors d’aquesta empresa. Molts d’aquests treballadors anaven a treballar a aquella fàbrica, no pas per la possibilitat d’un gran benefici econòmic, d’amassar diners o de tenir una vida millor, sinó la possibilitat de poder comprar un telèfon. El llibre explica com la publicitat havia afectat a joves de la Xina rural. Ells feien servir aquest suïcidi com una eina de protesta. Aplicat al nostre dia a dia és difícil d’aplicar-ho, però sí que és veritat que és important posar-ho com a símbol d’un canvi en la manera de mirar la possibilitat de sortir del capitalisme o de canviar les coses. Molts cops s’ha difós el relat que diu que no hi ha res fora del capitalisme. Hi ha un llibre que ho explica molt bé que és “Cosmòpolis” de Don DeLillo en el qual hi apareix un multimilionari que va creuant Manhattan en una limusina i veu al carrer tot de protestes i finalment hi ha un monjo budista que es crema a l’estil bonzo i al final en fan mofa dient que és el millor exemple del procés de destrucció creativa del capitalisme. És a dir, que fins i tot el suïcidi més radical serveix per alimentar el sistema i, per tant, la novel·la presenta això com que no hi ha res fora del sistema. Jo volia reivindicar una altra tradició d’interpretació del suïcidi que ve Foucault i companyia que ve a dir que en una lògica biopolítica com la de la societat actual en la que tota la nostra vida està posada al servei de la productivitat, el pecat més capital és el d’escapar-se de la responsabilitat escapant-se de la pròpia vida. El suïcidi com a límit de la lògica del neoliberalisme actual. M’interessava el suïcidi, com a mem o com a ironia, emprat com a símbol precisament per això: perquè ens porta a un imaginari en el qual sí que hi ha una sortida cap a una improductivitat radical. És la mort que el sistema no pot tolerar.

Aquesta generació fatigada de la que parles, com totes, va a la recerca de la felicitat. Però la felicitat no és un concepte neutre. Allò que entenem per ser feliç o tenir una vida plena varia al llarg de la història i està al servei d’unes idees concretes.

La frase amb la que ho resumeix Sara Ahmed diu que “la felicitat és una tècnica disciplinària”. El que vull mostrar a través d’aquestes autores -no és res que m’inventi jo- és que la felicitat no és ni tan sols un estat interior, ni una conquesta individual o social, sinó que és una narrativa social que et dirigeix a buscar uns objectes feliços i no uns altres. Per objectes feliços podem parlar d’una família, de tenir un gos, de comprar-te un telèfon… El fet de voler ser feliç el que fa és moure’t a fer coses, a vendre coses, a sentir coses i això és interessant per veure que el poder no només és censurador i coercitiu, ni una imposició vertical que et domina i que et lliga, sinó que el poder de vegades és productiu. En tant que tècnica disciplinària la felicitat no et diu que no puguis fer una cosa, sinó tot el contrari, que et diu “fes això, fes allò altre” per ser feliç. Molts cops s’ha llegit en termes de societat de l’espectacle i societat de consum però crec que ara hem de tendir més cap a la sociologia de la producció que, amb aquests discursos d’autoajuda, et diuen que per ser feliç has de produir. Has de produir en tots els àmbits de la teva vida.

Reculls el concepte de “posthumanisme” segons el qual l’ésser humà ha d’abandonar qualsevol ínfula d’excepcionalitat dins del regne animal, ja que el fenomen del canvi climàtic ens anivella a tots. Hi ha hagut molta broma amb el tema de l’ecoansietat.

Per mi aquest posthumanisme és interessant davant de teories transhumanistes i optimistes sobre la superació de la humanitat, segons les quals la mort i la malaltia seran eradicades i que serem com una espècie de cyborgs. El posthumanisme és tot el contrari. No és una mirada només cap al futur, sinó que és també una mirada cap al passat: és que sempre hem estat posthumans, sempre hem estat cyborgs en tant que hem depès dels altres, de mil bactèries i de mil virus que cada dia travessen pel nostre voltant, depenem dels ecosistemes i depenem de tecnologies, ja no només de tecnologies digitals, sinó d’eines i d’altres elements com ara la invenció del foc, que ens han anat transformant i ens ajuden a repensar el món des d’un altre paradigma que no és l’humanista. No és el de l’home com a centre de la natura, com a rei de tot, que és autònom… Perquè aquesta antropologia al final reforça la idea de “l’empresari de si mateix” i per això em sembla tan important trencar-la. El tema de ser conscients que estem en un moment que en diem antropocè o capitalocè, que estem en un moment límit pel que fa a les capacitats del planeta, de col·lapse dels ecosistemes, crec que ens ajuda. És veritat que quan va sortir el tema “ecoansietat” hi havia encara aquestes petites bromes que tenien aquesta clau molt de generació millenial però crec que l’últim estiu ha estat un correctiu que ha canviat el panorama mediàtic amb tots els rècords de temperatures. Sabem les conseqüències greus que això està tenint. L’ecoansietat deixa de ser aquest concepte “ecopijo” que s’han inventat uns nens d’una generació de vidre perquè són molt efeminats, per passar a ser una realitat material que es viu. Per mi el que tocaria ara és que passem de relacionar-nos amb el canvi climàtic des d’una lògica catastrofista de futur, pensant en la lògica de la sèrie francesa “El Col·lapse”, pensant que d’aquí a dos anys, quan la temperatura pugi just a un punt, de cop tot col·lapsarà i estarem fatal i vindrà una onada gegant que ens passarà per sobre. Hauríem de passar al que diu una autora ecofeminista que m’agrada molt, Yayo Herrero, que diu que pensar-ho en la lògica del col·lapse és molt patriarcal i antropocèntrica perquè, si ho mirem bé, actualment ja hi ha moltes vides col·lapsades. Molta gent gran ha mort per calor, hi ha hagut moltes morts prematures per contaminació. Pensem en el que està passant en altres països, pensem en les espècies que ja s’han extingit. El col·lapse ja és present en molts sentits i no cal esperar un canvi climàtic que ens matarà a tots perquè ja ens està matant. Hem de canviar aquestes condicions materials des del present i no només en clau de futur en fer una revolució tecnològica que ens permeti marxar d’aquí o recollir tot el CO2 que hi ha a l’atmosfera. 

“No siguis tu mateix” ha estat tot un èxit. En castellà n’han sortit tres edicions i ara ha sortit aquesta en català. No sé si t’esperaves aquest impacte.

N’estic molt content i no m’ho esperava gens. Es tracta d’un llibre per encàrrec i just em van fer la proposta quan jo acabava la meva etapa a PlayGround. Després de moltes converses amb l’editor al final vam arribar a la conclusió que volíem que això fos una espècie de compendi bibliogràfic. Jo aquí no hi dic cap idea original, sinó que el que faig és recollir moltes autores i autors de molts àmbits diferents i de temes que, a priori, poden semblar diferents, i intento fer-los convergir en tres o quatre idees que, si es posen juntes, poden il·luminar certes coses: la idea de canvi de narratives, de repensar com ens relacionem amb el món de les tecnologies digitals, repensar la relació amb els discursos d’autoajuda i com aquests penetren en el nostre dia a dia… El fet que col·locar els noms d’aquests autors i aquests temes hagi quallat, em fa estar content i em fa dubtar de fins a quin punt no volent que fos un llibre generacional, en realitat ha tocat moltes tecles generacionals i d’uns sectors de població molt concrets: probablement entorns urbans, provinents de certes disciplines humanístiques o periodistes o d’àmbits creatius. Per tant també m’he de plantejar què és el que queda fora del llibre, que és la gran pregunta que m’he de fer ara.