ACN Barcelona – Un 15,8% de les persones amb discapacitat asseguren sentir-se aïllades i un 17,3% percep que les persones “estan al seu voltant, però no amb elles”. Així ho revela un informe elaborat per l’Institut Guttmann a partir de les dades recollides durant dos anys d’una cohort de més de 2.000 persones amb discapacitat residents a Espanya i Andorra. L’estudi apunta que “nombroses barreres” disminueixen “significativament” la qualitat i la quantitat de la participació en societat de les persones amb discapacitat i fa palès factors tradicionalment poc coneguts, com ara la percepció de soledat i d’aïllament social i la poca capacitat de decisió sobre el temps lliure, entre d’altres.
PARTICIPA és un estudi d’investigació social que porta més de dos anys recollint informació sobre la situació de la discapacitat a Espanya. Els participants són persones majors d’edat, residents a Espanya i Andorra i amb una edat mitjana de 51,6 anys. Un 58% de la cohort són dones i la discapacitat més freqüent és la física (59%), seguida de la pluridiscapacitat (17%), la intel·lectual (7%) i la visual (6%).
Segons l’estudi, el 53,1% dels participants no poden triar com passar el seu temps lliure. Ho dificulta, per exemple, les barreres d’accés a l’habitatge, no només el propi. Això, de retruc, es tradueix en el fet que el 13,6% dels participants assegurin que mai o gairebé mai troben companyia quan ho desitgen.
Aquests resultats deriven d’una realitat, que és que la discapacitat es construeix sòcio-espacialment, de manera que tant l’entorn físic com l’interpersonal poden situar fora de lloc aquells subjectes que no s’adapten a l’estàndard ideal humà, que generalment és un home, blanc, amb elevat nivell sòcio-econòmic i sense discapacitat”, exposa Blanca Cegarra, sociòloga i investigadora del projecte.
<strong>Greuge econòmic originat per la discapacitat</strong>
Els resultats del projecte indiquen que els ingressos mensuals mitjans per persona són de 1.050 euros aproximadament, equiparable als 1.022 euros de renda mitjana dels espanyols, segons dades del 2021. Uns ingressos que suposen un “greuge econòmic” perquè les persones amb discapacitat han d’afrontar despeses afegides per rehabilitació o altres teràpies. En aquest sentit, un estudi del 2019 de l’Ajuntament de Barcelona va situar en 27.398 euros anuals el sobrecost de viure a la ciutat per a les persones amb discapacitat.
Aquesta reducció del poder adquisitiu, indiquen els investigadors, és només una part de la “cascada de barreres” a les quals s’enfronten les persones amb discapacitat. PARTICIPA revela que el 71,7% manifesta dificultats d’accés a l’espai públic, i el 64% es topa amb barreres en el transport de curta distància. “Això passa fins i tot quan el transport es considera accessible, ja que les mesures no sempre funcionen o són insuficients, i a això cal afegir barreres socials com que els espais reservats per a persones amb mobilitat reduïda s’utilitzin per col·locar l’equipatge”, matisa Cegarra.
Aquesta manca d’ un transport adequat afecta de manera transversal tots els àmbits de la vida de la persona. Per exemple, l’estudi demostra que és una barrera rellevant per accedir o mantenir una feina: una de cada tres persones considera que el seu mitjà de transport no és suficient per conservar una feina i ser un treballador responsable.
També en l’àmbit laboral, un 74% considera que el dolor derivat de la discapacitat dificulta la capacitat per treballar. “Davant d’aquesta situació, es requereix un mercat de treball accessible i inclusiu que permeti a les persones amb discapacitat l’oportunitat de tenir una ocupació allunyada de les exigències productivistes”, denuncia Cegarra. Sobretot perquè, afegeix, “la persona pot trobar-se en un cercle viciós que es retroalimenta: per exemple, si tens problemes per desplaçar-te i per això no treballes, pots generar menys ingressos i no tenir els suports necessaris, cosa que repercuteix en què realitzis menys activitats culturals i de lleure i, per tant, gaudeixis de menys relacions socials”.
<strong>Manca de suports per a una vida independent</strong>
Finalment, l’estudi manifesta la manca de suports per poder dur a terme una vida independent. Els resultats demostren que no només hi ha dificultats d’accés a l’habitatge, sinó que, a més, el suport principal per a les activitats del dia a dia és la família i sense comptar amb finançament públic, la qual cosa pot imposar una dependència de familiars o persones de l’entorn més proper. De fet, 2 de cada 3 participants (65,9%) considera que les decisions polítiques i els serveis inadequats fan la seva vida més difícil.
