ACN Barcelona – La meitat de les persones sense llar ateses a Barcelona fa menys de cinc anys que hi resideixen, segons apunten dues recerques de l’Institut d’Estudis Regional i Metropolitans de Barcelona (IERMB). Les dades disponibles permeten estimar que el 2021 hi havia un mínim de 1.493 persones sense sostre a l’àrea metropolitana de Barcelona, de les quals 1.120 pernoctaven al carrer. Del total, 895 a Barcelona, 92 a l’Hospitalet de Llobregat, 48 a Badalona i 20 a Sant Boi de Llobregat, entre d’altres. Els estudis indiquen que es produeix un desplaçament cap a la capital catalana a mesura que les persones aprofundeixen en el seu procés d’exclusió.
Segons explica a l’ACN l’investigador de l’IERMB Albert Sales, això té a veure amb el fet que els processos d’exclusió social van acompanyats d’una mobilitat cap allà on és més fàcil buscar “estratègies de supervivència”, ja sigui perquè hi ha més economia informal derivada del turisme, capacitat de rebre donatius o caritat o possibilitat d’establir un vincle amb organitzacions del tercer sector o serveis socials de Barcelona. A més, a Barcelona, afegeix, els serveis socials tenen recursos específics i les entitats socials hi concentren la seva activitat.
L’estudi constata que entre el 2008 i el 2021 el nombre de places en equipaments i recursos residencials específics per a persones sense llar a Barcelona han crescut un 136% arribant a les 2.808. Malgrat això, no s’ha aturat l’increment de persones que viuen al carrer, que han passat de ser 658 el 2008 a 895 el 2021, diu Sales.
Segons l’Enquesta a les persones sense llar ateses als dispositius del Programa Municipal d’Atenció a les Persones sense Llar de Barcelona, pràcticament la meitat de les persones consultades –que han estat 315- porten menys de cinc anys residint a la capital catalana. De fet, diversos estudis mostren que el creixement en el nombre de persones que dormen al carrer a la ciutat l’han protagonitzat persones estrangeres. Hi ha diferències per gènere però: la proporció de dones que viuen a Barcelona des de fa més de quatre anys sense ser originàries de la ciutat o del país és significativament superior a la dels homes.
Preguntades sobre on vivien abans d’arribar a Barcelona, només un 13,5% van afirmar haver-hi viscut sempre o des de la infància, un 29,5% expressen procedir d’un altre municipi català, un 25% d’una localitat espanyola i un 30% de fora de l’Estat.
L’enquesta revela també que el 26% de les persones enquestades, tot i estar ateses en serveis socials específics per a persones sense llar, no han dormit mai al carrer. Si només es mira el col·lectiu femení, el percentatge puja al 51%.
En ser preguntats sobre on eren un dia abans d’entrar en un recurs d’allotjament, un 24% va respondre que dormien al carrer, un 33% en un altre tipus de recurs de serveis socials i un 17% en una pensió, hostal o habitació de relloguer.
<strong>Gairebé un 58% va dormir per primer cop al carrer a Barcelona</strong>
Sobre el desplaçament cap a Barcelona quan la seva situació empitjora, l’enquesta revela que gairebé el 58% manifesta que el primer cop que va haver de dormir al carrer va ser a Barcelona. Segons Sales, Barcelona és el punt geogràfic d’arribada de situacions d’exclusió residencial que tenen un recorregut molt llarg. Un 85% diu no disposar d’un espai que consideri la seva llar des de fa més d’un any. Per últim, només un 27,6% dels enquestats eren en un habitatge propi abans de quedar-se sense llar.
L’investigador reitera que a Barcelona “hi ha més recursos formals i informals per teixir estratègies de supervivència” i apunta que és un tret compartit amb les grans àrees metropolitanes.
Això sí, en relació a les dades, Sales indica que en fer la radiografia de l’exclusió residencial a l’àrea metropolitana s’han adonat que hi ha una “asimetria” en la capacitat de generar dades. És a dir, que mentre Barcelona disposa de més dades, en altres municipis de l’àrea metropolitana la situació del sensellarisme és “més desconeguda”. “Hi ha llacunes de coneixement importants”, assenyala. L’investigador defensa que cal una mirada més metropolitana per abordar el fenomen, ja que és una àrea “molt densa” i “amb molta continuïtat”.
<strong>Desnonaments</strong>
D’acord amb els estudis, que analitzen també el risc de desnonament com a situació d’habitatge insegur, el 2021 es van practicar a l’àrea metropolitana de Barcelona més de 3.300 desnonaments. El cap de l’Àrea de cohesió social i urbana de l’IERMB i un dels autors de la recerca, Sergio Porcel, explica que el 77% són a causa d’impagaments de lloguer i la resta d’impagaments hipotecaris. Afegeix que el sobreesforç en el pagament de l’habitatge situa la metròpoli de Barcelona en un dels nivells més elevats del context europeu pel que fa a aquest fenomen.
Albert Sales conclou que, més enllà d’atendre qui ja s’ha quedat sense casa i es troba en situació d’exclusió residencial, calen altres polítiques que intentin aturar “aquesta hemorràgia de pèrdua d’habitatge”. En aquest sentit, Sales remarca que des del 2008 es viu una situació de “crisi sostinguda” i assenyala que el ritme dels desnonaments pràcticament no ha baixat: “Els hem anat substituint, d’hipotecaris a impagament de lloguer”. Per això, alerta que el ritme de pèrdua d’habitatge és “insostenible”.
