ACN L’Aldea/Amposta/Horta de Sant Joan – Territoris rurals com les Terres de l’Ebre han aconseguit consolidar escoles i clubs de formació base d’on han sortit molts esportistes d’elit i de primer nivell. Tot i els quilòmetres que els separen dels tornejos i els grans clubs, molts ebrencs s’han fet un lloc en esports com el trial, el motociclisme, el tir o el rem. Hi ha clubs que són referents estatals i que estan atraient talent de fora cap al territori, com el Club Patí l’Aldea (Baix Ebre) on es forma el campió mundial Pau Garcia. També en esgrima, els ebrencs de la Sala Amposta dominen la selecció i el palmarès en totes les categories. Formar-se des del poble requereix més sacrifici, però consolida uns valors que els acompanyen i els fan forts al llarg de la seva carrera.
El patinador de Parets del Vallès (Vallès Oriental), Pau Garcia, de 21 anys, va fer història l’any passat proclamant-se campió del món de patinatge en el seu primer mundial sènior al Paraguai. Fa dos anys que viu entre l’Aldea (Baix Ebre) i Vilanova i la Geltrú (Garraf) perquè per assolir aquest èxit es va associar amb el seu entrenador de sempre i amb Manel Villaroya, coreògraf del Club Patí l’Aldea, i tècnic de la federació espanyola de Patinatge, i es va traslladar a les Terres de l’Ebre. “Ja estic més acostumat, però al principi era una mica estrany. Allà està tot, i prop, però aquí és diferent i també m’agrada, tens més espai i tranquil·litat”, apunta Garcia.
Un dels avantatges que ha trobat a l’Aldea és la disponibilitat i la formació gairebé personalitzada. “És sorprenent perquè penses que els grans clubs estan a les grans ciutats. Aquí tens moltes hores d’instal·lacions, més ajuda”, ha apuntat. En Pau compagina la feina amb els entrenaments i aquesta disponibilitat posa les coses més fàcils. “Quan has de donar l’abast a molta gent o el club es dedica a altres tipus d’activitats, no li interessa tenir esportistes d’alt nivell perquè suposa inversió de temps, de material i d’instal·lacions”, diu Garcia. Ara ell treballa des de l’Aldea per repetir la fita i revalidar el campionat mundial.
El Club Patí l’Aldea va nàixer l’any 1983. Quan Manel Villaroya competia, per tenir una carrera com la de Garcia calia marxar a Barcelona. “Ara tenim una infraestructura amb professors de ballet, saló-dance, preparadors físics i un equip tècnic de quatre o cinc entrenadors. Ara no els fa falta marxar fora”, ha remarcat Villaroya. El club té una seixantena de socis, rep suport del consistori i “viu molt al dia”. Està format pel grup de patinadors Xou Petit, campions del món 2019, el grup júnior que va guanyar el 2021 el campionat europeu en el seu any de debut, i una vintena de patinadors que entrenen amb Villaroya.
<strong>Referents en esgrima</strong>
El patinatge no és l’únic esport en què els ebrencs són referents. Molt prop, a Amposta, s’hi entrenen els millors tiradors d’esgrima. Tres de quatre tiradors de la selecció espanyola estan formats a la capital del Montsià. L’escola d’esgrima Amposta té un palmarès per somiar (són medallistes en totes les competicions).
Com remarca el president del club, Fidel Font, els esports individuals als pobles tenen un avantatge “enorme”: sempre es competeix contra els millors. “Les competicions són provincials, regionals i estatals i les referències que tens del teu treball és immediat. De seguida veus el nivell dels altres, compares l’aprenentatge d’uns i altres i pots fer autocorreccions. Això permet una millora en el rendiment”, afirma Font.
A la Sala, integrada a les instal·lacions de l’Escola de Tecnificació d’Amposta, venen a formar-se joves de tot el territori ebrenc, però el nombre d’alumnes és limitat (no n’accepten més d’una cinquantena). Això és així per complir amb els objectius del programa. A l’esgrima és fonamental “la formació del caràcter” perquè és un esport que es basa “en la capacitat de prendre decisions”. La formació comença a¡quan tenen 5 anys -ni abans ni després- i els infants creixen “amb els valors de concentració, paciència disciplina”, que adquireixen “de manera natural i sense adonar-se’n”. Amb aquestes “bases”, l’arribada a l’elit és gairebé espontània.
<strong>Els desavantatges</strong>
Formar-se -i viure- en zones rurals com l’Ebre també té desavantatges. La primera és que acabats els estudis de secundària, la majoria han de marxar fora per estudiar carreres universitàries, però mentre estudien i viuen a casa, les distàncies són un obstacle afegit -tot està prop i tot està lluny-.
“Per anar a qualsevol competició, com a mínim, et tragues dues hores de viatges però ho tinc al costat de casa i puc entrenar cada dia”, explica l’Ivan Borodin, de Santa Bàrbara (Montsià), una de les joves promeses de la Sala Esgrima d’Amposta. Els grans desplaçaments, de fet, són part de les rutines d’aquests esportistes.
Per a Gerard Badia, futbolista d’Horta de Sant Joan (Terra Alta), un dels primers records que va lligat a la seva formació són els trajectes fins a Tortosa per entrenar. “Em marejava moltíssim i ho passava fatal”, recorda. La carretera era estreta, plena de corbes i costava prop d’una hora arribar a la capital ebrenca des d’Horta.
Després de jugar en diversos equips i categories a Espanya, Badia ha culminat la seva carrera futbolística al Piast Gliwice de la primera divisió polonesa. Amb el braçalet de capità va portar el club a guanyar la primera lliga de la seva història, la temporada 2018-2019.
Va començar a jugar a futbol al poliesportiu del poble amb un número 7 de cinta aïllant que es va enganxar ell mateix a la samarreta de l’Horta. Més endavant, la mare el portava als entrenaments i el pare als partits. “Ara que soc pare encara valoro més això que van fer perquè no sé si seria capaç de fer el que ells van fer”, destaca Badia.
De tot aquest sacrifici personal i familiar en queden valors que han fet que el camí sigui de pujada. Recorda companys que s’havien format en grans clubs, com el Barça, l’Espanyol o el València, i sent encara més orgull de la carrera que ha fet. “Jo venia de l’Horta i del Tortosa i al final, com venia de baix, cada pas endavant era il·lusió, tot era nou”, assegura. “Molts jugadors feien el camí contrari: ets adolescents i et netegen les botes, tens sempre aigua calenta i el camp perfecte i quan t’obren la porta a marxar, surts de la bombolla, ja no és tan bonic i adaptar-se a això és complicat”, ha apuntat el futbolista.
<strong>El retorn del talent esportiu</strong>
Fa vint anys, l’escola formativa del futbol a l’Ebre tampoc era com l’actual, que hi ha un ventall de clubs i escoles on aprendre i jugar. Algunes reben l’impuls de jugadors de renom, un retorn de talent esportiu que també necessita el territori. Badia acaba de tornar a casa i continua jugant a futbol, amb el Futbol Club Ascó, a la tercera divisió, i estén la mà a ajudar en la formació dels futurs futbolistes. “Si hi ha una cosa a la qual sempre estic disposat és a ajudar als xiquets menuts. Quan em conviden a jugar amb ells, no ho dubto. Jo un dia vaig ser el xiquet que està a la plaça jugant. Que algú que s’ha pogut dedicar al futbol pugui passar una estona en ells, no té preu”, ha defensat Badia.
