Dissabte, 14 de Desembre de 2019 - Edició 506
La República

La renda bàsica, el repartiment del treball i el capital social (Tercera i darrera part)

Acabem la sèrie de tres articles sobre una proposta de nou  model de social que garanteixi que ningú queda enrere i que  podem afrontar millor els reptes que ens venen […]

Avatar
R 02/12/2019
Pla general dels operaris treballant al punt on ha tingut lloc l'esllavissada a la C-55. Imatge del 23 d'octubre del 2019. (Horitzontal)

Acabem la sèrie de tres articles sobre una proposta de nou  model de social que garanteixi que ningú queda enrere i que  podem afrontar millor els reptes que ens venen a sobre, condició necessària per assolir una majoria social progressista i no conformada. Els dos anteriors van ser publicats fa uns mesos a La República  aquí i aquí.

Quan aviat farà una dècada  vaig ser conscient de la necessitat ineludible d’una renda bàsica estàvem al mig d’una crisi econòmica brutal on tornaven tots els  fantasmes d’una llarga recessió i la constant del que havia estat el comportament de l’economia espanyola al llarg dels darrers trenta anys: unes taxes d’atur molt elevades que només van fregar el 8 % de mínim en plena bombolla immobiliària, quan ens endeutàvem amb el món a la velocitat del 100.000 milions d’euros anuals.

Semblava que només una nova bombolla ens podria salvar dels nivells insuportables d’atur i de la pobresa que generava, o sigui tornant a taxes de creixement econòmic elevades i a seguir consumint més i més recursos, energètics i materials, superant de llarg la capacitat deregeneració del nostre territori. Amb les crisis financeres i del deute aquesta primera opció era inviable i l’estratègia triada va ser una devaluació salarial que abaratís els costos de produccióq que i per la via  de les exportacions ens convertíssim en una superpotència comercial.

Quelcom anava molt malament.  És veritat, la devaluació salarial i la pròpia crisi van redreçar força ràpidament els comptes exteriors,  i les retallades en despesa publica i , tot s’ha dir, una pujada d’impostos impulsada pel propi PP (mentrestant, la Generalitat en plena crisi d’ingressos tornava a baixar irresponsablement l’impost de sucessions), van redreçar els comptes exteriors i el dèficit públic a nivells tolerables per a la UE. Això sí, entremig les taxes de pobresa es van disparar, fins i tot entre els treballadors, especialment els joves, que han passat de mileuristes a maldar per ser noucentseuristes sota una nova subclasse del proletariat, el precariat, i si es que troben feina. I un altre gruix d’aturats, el de majors de 45 o 50 anys amb baixes qualificacions, engreixen les llistes d’aturats de llarga durada amb molt baixes probabilitats de trobar feina i d’arribar a la jubilació amb una pensió digna.

Però més enllà de la llarga crisi iniciada fa una dècada, altres canvis estructurals han anat superposant-s’hi. Així, molts estudis ja han analitzat des de la perspectiva tecnològica les feines (o tasques que formen part de les feines) que seran substituïdes per màquines, robots o programes informàtics. A curt termini les xifres parteixen de percentatges del 12% (amb afectacions per sobre del 50% de les feines més rutinàries), a llarg termini superen el 50% del total de feines actualment existents.

La resposta optimista és que històricament les anteriors revolucions industrials no van destruir llocs de treball en termes nets, sinó que se’n van crear de nous en altres sectors; però també és cert que van provocar les més grans migracions de la història, i que van aprofitar-se de la conquesta de nous territoris i de l’explotació del seus recursos naturals (inclosos els recursos humans), sota el colonialisme i l’imperialisme.  Però aquestes fases s’han acabat, el món ja està completament conquerit i la seva explotació ja ha superat els límits de la sostenibilitat del planeta.   Afegim-hi que si bé la globalització pot haver tocat sostre pel que a la deslocalització d’activitats industrials intensives en mà d’obra, també és cert que els intents de recuperar les activitats deslocalitzades només recuperen un 10% dels llocs de treball prèviament deslocalitzats, doncs les noves plantes industrials relocalitzades venen amb tota la càrrega tecnològica possible, minimitzadora de la força laboral a emprar.

La conseqüència és que molt probablement es produirà una reducció del treball assalariat  i una precarització del que quedi, amb una polarització entre els treballs qualificats d’elevada demanda (els que dissenyen i gestionen la robotització i digitalització, i els que necessiten d’interaccions humanes especialitzades que encara no són automatitzables) i els treballs de menor qualificació (aquells que són més difícils d’automatitzar perquè degut a l’abundància de mà d’obra els sous són encara prou baixos per competir amb les màquines). Aquests darrers són els treballs “de merda” que nodreixen el precariat.

Finalment, si bé les societats avançades com la nostra cada vegada estan més envellides i això pot representar una oportunitat de crear llocs de treball en els sectors de la cura, també és veritat que la sostenibilitat de les cures reposarà cada vegada més en les tasques reproductives no remunerades, aquelles que en una proporció molt majoritària fan les dones, que han de duplicar o triplicar (si tenen també fills petits) la jornada laboral.  Les dades combinades sobre salaris percebuts i usos del temps ens diuen que al llarg de la seva vida una dona acaba treballant (entres tasques remunerades i no remunerades) l’equivalent a 30 anys de jornades laborals completes més que un home… però cobrant la meitat. I això, si no s’hi posa remei, anirà a pitjor. I, és clar, amb aquesta sobrecàrrega a les dones se’ls fa molt difícil participar en l’anomenada quarta jornada, la de la participació en els afers públics, tant necessària pel al capital social de la comunitat.

Així doncs el repte que tenim és multidimensional: assolir una societat més justa entre classes i entre gèneres i generacions, ecològicament sostenible i que no hagi de renunciar als avenços tecnològics en favor de la cohesió social.  La proposta que pot permetre avançar en aquests objectius també ha de ser múltiple hi ha de combinar al menys tres elements: un repartiment de totes les feines (remunerades i no) basada en la reducció del temps de treball, combinada amb una renda bàsica universal (que garanteixi que ningú es queda enrere en la transició al nou model ni que els sous baixos surtin perdent) i un replantejament de que el model de creixement infinit per repartir la riquesa que es genera està exhaurit perquè ni reparteix ni és sostenible pel planeta.

La reducció del temps de treball remunerat és quelcom que històricament sempre s’ha produït, i recollit des de que es tenen estadístiques històriques iniciades el segle XIX. Ara bé, al nostre país fa ja un segle que es va instaurar la jornada setmanal de 40 hores  i aquesta encara continua essent la referència bàsica a la nostra legislació. Sembla normal, per tant, pensar que ja ha arribat el moment de transitar cap a jornades completes més reduïdes (per sota les 35 hores) o bé potenciar les jornades a temps parcial. Cal recordar que si al nostre país es treballés en mitjana el que es treballa a Alemanya o Holanda (on el 50% de la població ocupada treballa a temps parcial), la nostra taxa d’atur seria com la seva o per sota (nul·la o gairebé).

Les maneres d’implementar la reducció poden ser variades: reducció horària treballant els mateixos dies menys temps; treballar menys dies (per exemple 4 dies en lloc de 5 i així reduir un 20% els desplaçaments a la feina i els costos econòmics i ambientals associats); instaurar anys sabàtics cada 6 o 7 anys treballats (o semestres sabàtics en períodes més curts) per al reciclatge professional; estendre, igualar i obligar als permisos de paternitat i maternitat; o permetre que els treballadors optin per canviar de jornada a temps complet a temps parcial  i a la inversa, segons les seves necessitats vitals, seguint el model holandès.  I totes aquestes mesures, per si soles o combinades, han d’acompanyar-se d’altres accions (educatives, culturals,…)  que ajudin a repartir millor les tasques reproductives entre gèneres.

I com es paga això ?  La combinació de reducció del treball i de la renda bàsica té uns efectes similars als de la implementació de la renda bàsica exclusivament: el 80 % de la població surt beneficiada doncs la renda bàsica actua com a complement salarial per als sous més baixos si és que volem mantenir el sou per hora treballada,  i fa que el 80% de la població surti guanyant en conjunt. O bé es pot aplicar sense baixar els sous i compensant a les empreses contractistes amb una baixada de les cotitzacions socials, tal com es va fer a França quan es va passar a la jornada de 35 hores. La caiguda de les cotitzacions es compensaria amb impostos per mantenir els ingressos fiscals, el que tindria un efecte similar sobre guanyadors i perdedors al de la primera opció.

Combinar renda bàsica i repartiment del treball té l’avantatge addicional  que evita dualitzar la societat entre aturats mantinguts pel sistema  i treballadors que amb els seus impostos els mantenen. Això és especialment important d’evitar, en cas contrari els treballadors precaris són llençats a la demagògia pels partits populistes, enfrontant-los amb els aturats, i en especial als immigrants, a qui els fan responsables de la seva precarietat i de treure’ls ajudes.

Aquesta combinació de renda bàsica i reducció i repartiment del temps de treball també allibera temps, permetent incorporar més dones a la participació social, incrementant el capital social i apropant-nos més cap un societat més equitativa, compromesa i preparada per al futur, en resum més republicana.

Lluís Torrens i Mèlich. Membre de la Xarxa Renda Bàsica

Relacionats