Edició 2161

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 25 de juny del 2024
Edició 2161

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 25 de juny del 2024

[Entrevista] Marta Pontnou: “El poder i la corbata no han de ser patrimoni de la dreta”

Conversem amb l'estilista i assessora d'imatge Marta Pontnou. Acaba de publicar un llibre, en col·laboració amb Laura Fa, titulat "Els pecats de la xona"

|

- Publicitat -

Marta Pontnou (Santa Coloma de Queralt, 1982) és estilista i assessora d’imatge. També és escriptora, col·laboradora setmanal del digital de cultura Núvol. El seu primer llibre va sortir el 2021, titulat “Sexeficció. Manual per a pubilles del segle XXI”. Ara n’acaba de treure un altre en col·laboració amb la periodista de premsa rosa Laura Fa. El títol no és menys estrident que l’anterior: “Els pecats de la xona i tot allò que la Moreneta perdona”. En forma de calendari, van fent un repàs de les principals càrregues que ha de suportar la dona catalana contemporània al llarg de l’any. Quedem a Sabadell, la seva ciutat d’acollida. No paren de saludar-la pel carrer. “Això és com un poble”, diu. “És clar, que…” i s’assenyala a ella mateixa de dalt a baix, fent referència a la seva estètica atrevida, fàcil de recordar. La Pontnou es dedica a assessorar estilísticament a diversos personatges públics, entre els quals ni ha polítics com el mateix president de la Generalitat.

Acabes de treure llibre amb la Laura Fa. Com surt aquesta col·laboració?

Publicitat

A ella li havien encarregat un llibre abans de la pandèmia, però li va fer molta mandra i no sabia com posar-s’hi perquè havia de ser una ficció. A mi també m’havien fet un encàrrec, proposant-me diverses idees, i no em sortia res. Estava col·lapsada perquè em semblava que tot el que escrivia era el mateix que dic a les columnes que publico a Núvol i el que el que vaig publicar a l’anterior llibre. Un dia estàvem dinant, anàvem passades de mojitos, i li vaig dir “no sé de què parlar aquesta setmana…”. Havia acabat de passar el carnestoltes i parlàvem de la feinada de disfressar els nens, de pentinar-los, de posar-los un mitjó de cada color… I la Laura em diu “d’això sí que n’hi ha per fer un llibre”. Aleshores vaig treure el portàtil, van començar a sortir idees, vam demanar un altre mojito i ja van sortir gairebé tots els temes que hi ha al llibre.

L’encàrrec editorial havia vingut pel mateix cantó?

No, eren editorials diferents, però vam acabar anant a la meva amb el projecte conjunt i ens el van comprar al moment.

Què hi expliqueu?

Són 48 temes, que els repartim en els 12 mesos, en els quals hi expliquem la visió de dues dones durant un any i totes les càrregues que anem aguantant pel fet de ser dones, mares, autònomes… Repassem totes les dates assenyalades d’un any amb un toc d’humor.

Dieu que les dones tendeixen a sentir-se culpables. És el vostre cas?

Nosaltres tendim a enriure-nos-en i estem fent l’esforç per superar-ho i que no ens afectin, ni les crítiques, ni les càrregues, ni la culpabilitat. Però és veritat que una gran part de la feina del patriarcat és fer-te sentir culpable per tot: et sens culpable quan no exerceixes de bona mare perquè treballes moltes hores, però si fas massa de bona mare no ets bona treballadora i també et sents culpable. Facis el que facis, sempre tens aquest sentiment de culpa. Si surts molt amb les amigues, et sents culpable perquè no ets a casa. Si no surts amb les amigues, et sents culpable perquè t’estàs tornant una monja i estàs descuidant la teva vida. Aquest és un llibre també ple de contradiccions per tots aquests inputs que rebem. Hem après a no sentir-nos culpables, a enriure-nos-en força, però sabent que, en el fons, encara duem la culpa a sobre: sinó no hauríem hagut d’escriure un llibre.

Tant de pes continua tenint el gènere en el repartiment de càrregues?

Les dones encara portem la càrrega mental. Potser en alguns casos ja no portem la càrrega física d’haver de fer les coses, però sí que ens ha quedat la càrrega mental de les vacunes, de les extraescolars… Sembla que estiguem programades per tenir aquests avisos de responsabilitat. Per molt que tinguem un repartiment de les tasques i que cadascú faci la seva part, encara ens queda aquesta mena de càrrega mental. Això és del que hauríem d’intentar alliberar-nos, tot i que és molt difícil.

Heu explicat que l’editorial us va demanar que retiréssiu alguns capítols 

No, el que van fer és revisar alguns aspectes que comentàvem sobre la religió…

Però amb el títol del llibre potser ja havíeu ofès els sentiments religiosos

Sí, però, per exemple, teníem una frase que relacionava els capellans amb els nens. És una cosa que passa, només cal mirar les notícies, però tampoc calia que ens retiressin el llibre del mercat perquè ens denunciés alguna associació d’advocats cristians. No ens han censurat res, simplement van haver de revisar alguns fragments on nosaltres érem molt heavies amb les religions i, en concret, amb la religió cristiana.

Defenses que cal que tinguem un star-system català. Això ens faria una cultura normal. Ho creus possible?

El que defenso és que li hem de donar volada des dels mitjans de comunicació. No hem de tenir por de comentar coses dels altres. Ara sembla que no se’n pugui parlar. Es pot parlar de Shakira i Piqué perquè ells ho han fet públic, però normalment no se’n pot parlar. Cada cop als mitjans catalans hi ha més persones que tracten aquests temes, però no de l’star-system català, sinó que parlen sempre dels de fora. Aquí també passen aquestes coses, no només a fora, i aquí també ho hauríem de tractar. Després volem premis, volem festes… Doncs també hi hauria d’haver el salseo. Les catalanes diem que no som xafarderes, però tothom es coneix tots els detalls de les xafarderies.

Assessores a càrrecs polítics sobre vestimenta. És el cas del president Aragonès, per exemple. Però també  treballes amb cantants, actrius… el món polític et limita més?

Sí, perquè els codis de comunicació són diferents. Jo sóc partidària del fet que en moments puntuals, com ara uns Premis Gaudí o en una festa, s’hi pugui equiparar tothom i que els polítics arribin a un mateix nivell d’estilisme. En l’àmbit de la política hi ha uns convencionalismes que no els tinc en altres sectors. Si els polítics anessin més a premis i altres esdeveniments semblants tindria més marge per crear.

Et solen fer cas quan els marques unes directrius?

Per norma general, sí. Al final, la seva indumentària és part de la comunicació, tal com ho és el discurs que pugui fer o les fotografies. En aquests casos té un equip de comunicació que li fa unes recomanacions que saben que són un bé per ells i n’acaben fent cas. Doncs amb la roba hauria de ser el mateix. El que passa és que la roba és un tema tan personal, que sembla que se’t posin dins de la teva pròpia vida, que de vegades intentar intervenir-hi pot crear una mica de rebuig a segons qui. Però normalment, si són conscients que forma part de la comunicació política, et creuen.

Com funciona el teu assessorament? Els acompanyes a comprar?

Hi ha gent que va a comprar perquè li agrada, hi ha gent que prefereix que hi vagi jo pel meu compte i, en altres casos,hi ha gent que prefereix anar-hi amb mi. Forma part de la personalitat de cadascú.

A ERC als anys 2000 se la coneixia per aquelles camises negres i marrons. Això ho han escombrat

Això és el que he anat intentant eliminar. L’evolució era normal. Qui manava era la dreta, formada bàsicament per senyors que venien d’un entorn econòmic alt, gent amb pasta… I aquests senyors vestien amb vestit i corbata. L’esquerra el que vol és trencar amb això i no vol assemblar-s’hi. El que fan aleshores és vestir amb camisa, sí, però posar-se-la negra per aquesta cosa de voler ser modern i progre. S’ha demostrat, però, que la foscor i els teixits gruixuts són un missatge negatiu, significa estar enfadat. Poc a poc els he anat conscienciant del fet que el poder i la corbata no han de ser patrimoni de la dreta. La indumentària, els teixits i els estampats no et fan més de dretes ni d’esquerres i no són patrimoni de ningú. La roba és roba i tothom la pot utilitzar lliurement, la podem adaptar al nostre estil i hi ha molts tipus de corbates i molts tipus de vestits per poder-los lluir.

Com s’ha de vestir un polític? 

Una persona s’ha de vestir de la manera que la faci sentir empoderada i segura. Al final es tracta d’anar amb el que un mateix se senti bé. Aleshores hi haurà qui dirà “jo vaig bé amb texans”. Sí, per anar amb texans vas molt bé si vas a fer un míting, però, si aquell dia toca Parlament, doncs aquell dia t’has de sentir empoderat i segur amb una americana.

Què és el primer que fas quan comences amb un nou client?

Necessito que m’expliquin com se senten. Per exemple, m’han de dir si se senten bé amb el seu cos, si se senten amb forces, si tenen molta empenta i es volen menjar el món… Necessito saber en quin moment es troben. Primer de tot els pregunto què fan, com se senten i què volen fer amb la seva vida. Amb aquesta informació jo els busco la roba que els ha d’ajudar.

Primer es va perdre la corbata, després va aparèixer la CUP al Parlament amb samarretes i espardenyes. 

Són modes. Els que diuen que la moda no comunica políticament, en realitat l’estan utilitzant per comunicar. La samarreta reivindicativa és això. El que passa és que és redundant: que porti una samarreta reivindicant una cosa algú que ha estat escollit per solucionar-la… Si un parlamentari porta una samarreta de “Prou curses de braus”, qui m’ho ha de solucionar, si no és ell? És que jo t’he votat perquè ho arreglis. Amb la samarreta m’estàs dient que no pots fer-hi res. Mentre ets activista em sembla molt bé que portis samarretes. Quan et converteixes en polític has de buscar solucions. Tu ja tens micro, no cal que ho portis a la samarreta. Al principi els polítics es treien la corbata per donar la nota, com per donar un missatge estrident, i cada cop s’ha anat fent de més, fins que ha arribat un moment que ja no fa cap gràcia. Ja no poden fer res més…

Marta Pontnou davant l’Ajuntament de Sabadell

De la cueta de Pablo Iglesias als vestits de Yolanda Díaz.

Yolanda Díaz ho fa molt bé. Va de princesa del poble. És una senyora que va pel carrer i tothom es pensa que és cap d’estat o princesa. Escull els seus looks. Va la SEAT i porta un vestit de 2.000€ vermell fins als peus, amb unes sabates de taló d’agulla, perquè el que vol és destacar i sap que la vestimenta és el que li donarà les eines per fer-ho. Totes les nostres mares, que estan poc posades en política, saben qui és Yolanda Díaz, que s’ha fet un nom per la roba. No pel que diu, perquè diu les mateixes merdes que fa tres anys.

Els polítics d’esquerres han de vestir roba barata per apropar-se als seus electors?

La roba barata en quines condicions està feta?  Poden portar roba potser no tan barata, perquè la barata és de producció dubtosa. Potser s’ha de comprar més cara, però saber d’on ve, qui la fa, quin rerefons social hi ha amb cada peça… Prefereixo que els meus polítics es gastin 200€ amb una americana si sé que l’han cosit al país i que l’empresa té un programa d’inserció social, que la roba és reciclada… que no pas que l’americana costi 50€. Gairebé tota la roba que els recomano que es comprin intento que sigui de producció local i ara estem buscant molts teixits reciclats.

Dius que els catalans no vestim bé.

Va amb aquest caràcter nostre de mirar cap endins, de no molestar, de no ofendre, de no destacar, d’esperar que no es parli massa de nosaltres… Hi ha gent que no vol anar als casaments massa mudada si no són família de la núvia: “A veure si aniré més mudada que la mare de la núvia”. Per què no? Si tothom volgués anar més mudada que la mare de la núvia arribaríem a uns nivells d’elegància top. Catalunya es mereix que sortim cada dia súper empoderades.

No és posar-nos més pressió tots plegats, prestar tanta atenció a aquests aspectes? Ho dic en relació a la qüestió de les pressions que tracteu al llibre

Sí, és una contradicció constant i hi ha una línia fina que, de vegades, costa d’explicar i em costa de defensar. La pressió estètica és quan es parla dels nostres cossos, dels nostres escots, quan se’ns cosifica. Jo crec que hem de vestir lliurement, però dins d’uns codis adequats al context. Aquesta llibertat no vol dir que després tu puguis fer comentaris sobre el meu escot o les meves cames. Hi ha una línia molt fina entre el que és la llibertat, el que és adequat i les normes que ens dicten. Que estigui en contra de la pressió estètica no vol dir que m’hagi de deixar d’arreglar com m’agrada a mi. L’elegància i vestir bé no ha d’anar lligada a la violència de la pressió estètica.

La Conselleria d’Igualtat vol obligar a les marques a fer tallatges més grans i a informar dels filtres de les xarxes socials que simulen retocs estètics. És necessari?

Formo part de la comissió per a l’elaboració del pla contra la pressió estètica i això forma part de les meves propostes. Segurament la conselleria no podrà obligar a res perquè no som un estat, però es pot recomanar. Obligar a fer tot el tallatge no va en detriment de les talles més petites. Hi ha molta gent que diu “voleu perjudicar a les dones que tenen una XS”. No: el que volem és que tothom pugui escollir. Pel que fa a informar dels filtres a les xarxes socials, trobo que és molt important. Qui consumeix aquests filtres són les criatures i es poden arribar a pensar que aquells llavis són reals. Tot i així, amb el tema del filtre pot passar allò de quan veus un canal de televisió i hi posa “+18”, que, al final, ningú s’hi fixa. Hi ha un moment que ni ho veus. El que m’agrada fer amb les meves criatures, més que això, és que tinguin una diversitat de referents. Deixo que tinguin mòbil i xarxes, però han de seguir també alguns perfils que jo els dic: “aquesta model a la que li falta una cama, aquesta model de talles grans i, a més, seguiràs aquest compte que t’ensenya a dir correctament paraules en català i aquest altre que instrueix en sexualitat”. Aquestes són les meves normes. Segur que alguna cosa els queda.

Per acabar, digues un polític ben vestit i un de mal vestit

Per mi Macron vesteix molt bé. Merkel, en canvi, no vesteix bé perquè va masculinitzar el look arran del fet que es va opinar del seu escot a l’òpera d’Oslo. La seva reacció, en comptes de dir “qui torni a parlar del meu escot em cagaré en la mare que el va parir”, va fer 25 vestits, amb tres botons, tots iguals i en diversos colors.

 

Publicitat

Segueix-nos a les xarxes

Més entrevistes

Subscriu-te al nostre butlletí

Editorial

Opinió