Sembla que la pantomima al voltant de la lletra de l’himne espanyol s’ha acabat, i aquell jurat ha emès veredicte escollint la millor d’entre els milions de propostes que els espanyols, enfervorits, havien d’enviar.
Com no pot ser d’una altra manera al país veí, la lletra final és castissa a més no poder, i les nombroses similituds amb l’anterior himne franquista ens donen la raó a aquells que pensem que a l’Estat espanyol no ha canviat massa cosa d’ençà que el dictador va passar a millor vida. Així el nou himne és pràcticament un calc de l’anterior, des del “Viva España” inicial -que es manté- fins al final, actualment “de democracia y paz” i anteriorment “de trabajo y paz”. Al franquista hi deia “juntos con ellos cantemos” i a l’actual “cantemos todos juntos”, a l’actual hi diu “gloria a los hijos” i el falangista deia “alzad los brazos hijos” o, més enllà, a l’Espanya feixista i catòlica es cantava “el himno de la fe” i ara, actualitzada, canten “el himno de la hermandad”.
L’himne no agrada a ningú, a nosaltres per motius obvis, però als espanyols tampoc. El 65% dels usuaris de la web de Marca reneguen del nou himne, i el 77 dels enquestats pel diari El Mundo. La ministra de Cultura també s’ha queixat del tuf franquista, que no passa desapercebut.
Però més enllà d’això, la lletra té la indecència de parlar d’una “patria que sabe abrazar … pueblos en libertad”. Té nassos que s’atreveixin a parlar d’això quan els principals responsables que Catalunya no pugui disputar amb regularitat partits internacionals són ells, i és la Federació Espanyola de futbol la principal responsable d’impedir-nos la llibertat de jugar, ja siguin partits oficials o amistosos com el darrer matx frustrat vers els Estats Units.
Joan Ridao tampoc ha volgut deixar d’opinar sobre l’himne, i ha comentat que espera que “no ens obliguin ni a cantar-lo ni a conèixer-ne la lletra”. Tal com amb encert recordava Ridao, els catalans ja tenim un himne i amb una lletra ben formosa, no aquest remix franquista que els espanyols cantaran per animar a la roja en els seus sistemàtics fracassos. A més, la lletra de l’himne d’Espanya serà per sempre més aquella que deia “Franco, Franco que tiene el culo blanco…”
Acabem recordant una mica la gestació d’aquesta farsa, amb Sabina proposant himnes i un descobriment estratosfèric que desfeia el circ: la sagrada música de l‘himne espanyol és un plagi d’una melodia àrab.
