AVASSALLAR. Divendres, com a resultat del paper de mediació de Lehendakari Urkullu, alguns diuen que amb el vistiplau del mateix Juncker, tenien la partida guanyada. El president havia entomat la pressió, ben segur, pensant també en la possibilitat d'alleugerir la pressió sobre els represaliats polítics que ara són dins i fora de la presó, i en la seva responsabilitat com a líder polític davant la violència que ens caurà, damunt les institucions i a sobre dels qui les defensarem al carrer els propers dies i setmanes. Anàvem a unes eleccions que, dividida i masegada, anaven a tombar la majoria independentista. Però no poden contenir-se. La faula del transatlàntic versus la llanxa punxada. La idea del 10-0 els supera. No tenen prou amb guanyar, volen exterminar-nos de la faç de la terra. Els emboira els sentits olorar la nostra sang. I si nosaltres tenim alguna possibilitat de guanyar contra un estat tan fort és precisament per aquesta raó.
COL·LABORAR. A partir d'ara, totes les maneres d'establir la no col·laboració i la resistència civil: de les més òbvies i que han començat a exercir moltes entitats i particulars catalans és el de no comprar la tradicional Loteria de Nadal organitzada per l'Estat espanyol. El sobiranisme haurà de dedicar els propers temps a pensar-ne de noves, per anar construint la desvinculació progressiva amb uns veïns que no tenen altre objectiu que el d'ensorrar-nos. Serà també el moment que moltes entitats catalanes comencin a desvincular-se massivament de les seves homòlogues espanyoles i a demanar l'accés i l'empara internacional. El naixement de la República Catalana no l'hem volgut agressiu, però està clar que l'Estat espanyol ens aboca a prendre aquesta mena de mesures de distanciament de l'agressor. Temps hi haurà per restablir els llaços que, en bona lògica, tornaran. Ara toca guanyar el reconeixement del món. I aquest comença per nosaltres mateixos.
COP. Certament, vivim temps històrics. D'aquells que marquen generacions. El Regne d'Espanya ha decidit reprendre el seu fil autoritari i perfeccionar l'obra històrica d'imposició de Castella. El cop d'Estat contra les institucions catalanes és de dimensions absolutament espectaculars. Comparable sense dubte a les agressions contra la nostra sobirania (més o menys plena o recuperada) de 1714, 1923 i 1939. Sota la suposada empara d'un article de l'actual Constitució pactada amb el franquisme, el govern espanyol ha passat a imposar sense contemplacions, com una piconadora, la vulneració de facto d'un nombre incomptable d'articles de l'actual Estatutet d'autonomia suposadament en vigor. La liquidació de la veu de la representació popular combinada amb l'intent de prendre la capacitat d'exercir la força en la seva defensa i l'ocupació dels mitjans públics, dissenyen el contingut d'una operació amb tots els ingredients del cop d'estat. Cal denunciar-ho davant del món davant l'habitual hipocresia immoral de la UE.
FORÇA. El procés d'autodeterminació de Catalunya ha tingut la gran virtut de posar a la llum l'autèntica naturalesa del règim de dominació espanyol que la ficció pactista de la Transició espanyola havia aconseguit dissimular durant quatre dècades. L'ofensiva a batzegades de l'espanyolisme, la de la LOHPA, Aznar i les signatures contra l'Estatut va arribar a un primer estadi d'agressió amb la sentència de l'Estatutet l'estiu de 2010. Ara, set anys després, l'Espanya borbònica ha decidit tirar pel dret i acabar amb l'autonomia de Catalunya. Es tracta de deixar ben clar que hem de romandre sota la bota espanyola sigui quina sigui la nostra opinió i que estan disposats a destruir-nos si cal. Quatre dècades després de la mort del dictador, finalment, els obliguem a demostrar empíricament que no ens relacionem voluntàriament, sinó que només ens retindran amb l'ús de la força. Si alguna cosa té de bo és que per fi s'ha acabat el temps de l'autoengany.
FORTS. Ells tenen deu mil agents a Catalunya amb un exèrcit al darrera. El temps dirà, potser també la possibilitat de prendre el comandament dels Mossos d'Esquadra. Nosaltres tenim al darrera la part més mobilitzada de la societat catalana. No només som una mica més de la meitat dels catalans, sinó també, estadística en mà, la meitat políticament més formada i políticament i social més activa del país. Hem fet coses senzillament meravelloses, culminades en un Primer d'Octubre, el gran dia de la nostra llibertat, que es recordarà per sempre més. Orgullosos de la nostra capacitat d'auto-organització, de la nostra gent i de les nostres institucions històriques. Però tot i així, davant el matonisme i l'amenaça dels nostres adversaris, ens falta tan sovint un mínim de confiança en nosaltres mateixos. Només cal sentir com informen sovint els mitjans públics del país dels projectes repressius del govern espanyol: assumint-los per a desmobilitzar. I això que cal intervenir-los.
FRAU. La capacitat manipuladora de la realitat per part del dependentisme, pràcticament, no té límits coneguts. Aquesta setmana hem vist el ministre d'Afers Exteriors borbònic, Alfonso Dastis, afirmar que la major part de les imatges de violència del Primer d'Octubre eren muntatges, just al mateix temps que la cadena emetia les esgarrifoses càrregues enregistrades per les seves pròpies unitats a Barcelona. Hem sentit el Govern espanyol i les seves filials dir que amb el 155 restauren l'autogovern. Fins i tot, Inés Arrimadas afirmar que el nom del seu partit lerrouxista el van manllevar de la cèlebre frase del president Tarradellas, retornat ara fa just quaranta anys (abans de la Constitució del 78, amb la legalitat republicana!) a Catalunya. El moment més delirant, però, és quan la vicepresidenta espanyola ha afirmat al Senat que al Parlament de Catalunya no es deixa intervenir els no independentistes. Les seves mentides no coneixen límits.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
