A Societat Civil Catalana no li agrada que la màxima institució de Catalunya, la Generalitat, tingui tanta història al darrera, ni que el seu president, Artur Mas, en sigui el seu 129è representant. Coll ho expressa a partir del darrer viatge oficial de Mas als EUA on va defensar la historicitat del seu càrrec en aquest sentit, comparant-lo amb la no tant longeva història del seu homònim americà. I diu que aquest és un recurs freqüent que s’utilitza per justificar el sobiranisme.
La Generalitat, una institució d’origen medieval
De l’origen de la Generalitat de Catalunya se’n podria escriure una tesi, però el seu origen es troba en la coneguda Diputació del General, una institució sorgida de la voluntat reial de tenir un organisme que recaptés i administrés els diners que ell demanava a les Corts per tal d’emprendre les grans empreses bèl·liques del moment. La Diputació del General neix, efectivament, per aquesta voluntat. Òbviament, Catalunya no era la nació actual que era ara, ni tampoc Espanya existia. Per tant, és lògic que en el naixement de la institució, en el sí d’una confederació de regnes, les atribucions i les denominacions fossin unes altres.
La Diputació del general té uns clars precedents en les Corts de 1289, 1292, 1300 i 1323, que ja havien creat organismes delegats per fer la recaptació impositiva. Aquestes delegacions no van tenir continuïtat fins que arriba la guerra dels dos Peres (1356-1367) que propicia, ara sí, l’organització més consistent. Seran les Corts de Cervera (1359) les que donen lloc a la primera organització dels coneguts braços en què es dividia la institució. I perquè? Perquè a més a més de que a partir d’ara les funcions dels seus diputats es detallen amb precisió, les diputacions d’unes Corts s’enllaçaran amb les següents. La composició dels seus membres, inicialment dotze, va anar variant amb el pas dels temps.
Les funcions de la diputació del general
Coll simplifica les atribucions d’aquest organisme, per mirar de desmereixer-lo i allunyar-lo del que en realitat va ser. La Diputació de General, contemplava, efectivament, com a funció principal la de recollir i administrar el donatiu que es feia al rei, a través dels col·lectors; però l’òrgan també tenia com a funcions la de consentir als cavallers el permís o no per sortir de Catalunya, nomenar el capità d’una flota i assignar-hi un pressupost, tasques de signatures oficials i amb segell, o d’assessorament, sempre amb el consell dels consellers.
Societat Civil Catalana s'inventa una nova numeració
Societat Civil Catalana defensa començar el compte dels presidents de la Generalitat a partir de Francesc Macià. Així, un cop empresonat el president Lluís Companys i el seu govern després dels Fets d’octubre, l’historiador considera que els governadors generals de Catalunya imposats pel govern republicà espanyol haurien de considerar-se també presidents de la Generalitat. Coll no explica que els set governadors no tenien cap legitimitat democràtica, ja que varen ser anomenats a dit pel govern republicà espanyol, després de suspendre l’Estatut d’Autonomia català el gener de 1935. Entre els Fets d’Octubre i el gener de 1935, Francisco Giménez assumia les funcions de president de la Generalitat per designació de l’Autoritat militar governativa de la IV Divisió.
Els governadors generals de Catalunya van actuar com una espècie de comissió gestora, que seria la mateixa fórmula que segurament empraria ara l’Estat espanyol si anul·lés l’autonomia catalana. La victòria del Front Popular de 1936, amb la ràpida restauració de Lluís Companys com a president de la Generalitat, deixa clara la diferenciació de la voluntat popular de Catalunya i els intents d’imposició de règims triats a dit per part d’Espanya.
A l'entitat unionista ja només li queda la desqualificació
L’historiador de referència de Societat Civil Catalana acaba de la següent manera amb un perillós joc de paraules: “y puestos a ser irreverentes, desde Macià hasta Montilla, Mas sería tan solo el presidente 16º. El setzè, en catalán. O, si me permiten la broma fonética, el 'president' tse-tse. Como la mosca del sueño. Porque nos duerme y aburre a todos con su proceso sobiranista”. No hi ha cap mosca que aparegui en cap somni, més enllà de les mosques que protegien Sant Narcís de Girona dels francesos. El somni al que es refereix Coll i intenta amagar, és la malaltia del somni, la que pot provocar un munt de reaccions adverses a l’organisme, fins al punt de ser letal. És això el que vol o el que pretén l’entitat que acaba de rebre una distinció per part dels col·legues del PP i el PSOE espanyols a Europa?
