Diumenge, 20 de juny de 2021 - Edició 1060
La República

Punxar el globus del referèndum

Al principi feia gràcia. Ara, en bona mesura també pels nostres propis errors, ja no en fa tanta. Després del 20-D rèiem de la incapacitat dels partits espanyols per acordar un govern: no els uneix cap projecte de fons compartit.  Amb el pas de les setmanes (més de cent dies, ja), el tercerviïsme català ha anat bufant i bufant el globus d’un hipotètic referèndum fins a aconseguir dominar el relat als mitjans. Convé, doncs, que els espanyols tinguin govern quan abans: el miratge infantil del referèndum decaurà la mateixa nit de l’acord. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

Redacció
Redacció 02/04/2016

3AJUTS. A poc que un escoltés les converses de cafè en l’àmbit rural s’hi sentia, durant mesos, com a remor de fons, una afirmació taxativa: molt de compte, que si ens independitzem perdrem els ajuts europeus. Era i és un argument sense sentit, d’entrada, perquè nosaltres som contribuents nets a les arques europees i, per tant, arribat el cas (que no serà) fins i tot podríem substituir-los per altres de propis. Però és una fal·làcia doble, com la majoria de les que ens brinden els nostres adversaris: allò que ells presenten com a conseqüència de la independència, en realitat ho és de l’autonomisme i ja es produeix ara mateix. Aquesta setmana, un estudi en profunditat fet públic pel Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC) avalua en 20 MEUR les pèrdues derivades de la reforma de la PAC al nostre país en relació a 2013, una rebaixa de prop d’un 10%.

BARRA. L’expresident extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra aprofitava dimecres una taula rodona organitzada a la Universitat de Sevilla pel Diplocat per llançar l’enèsima amenaça contra els representants polítics del poble de Catalunya; a més de dir-nos colpistes, hi afegia, com a argument central per rebutjar la nostra independència, que no vol que marxem, perquè tenim una renda més alta. Sincer, sí que l’és. A les poques hores, en fer-se pública la desviació anual del dèficit públic de l’Estat espanyol, el ministre d’Hisenda del Regne aprofitava per carregar contra els governs de Catalunya i el País Valencià, amb les Balears, els territoris més castigats pel dèficit fiscal i que més contribueixen a engruixir les seves arques. Després d’anys centrifugant totes les retallades del dèficit cap avall, Montoro insistia a exigir noves mesures d’ajust. Ni tan sols l’ultra-espanyolisme de Ciudadanos li ha pogut comprar, aquesta vegada, l’argument. Imagineu-vos.

INCONSTITUCIONAL. Diumenge passat, al diari comtal, l’expresident espanyol Rodríguez Zapatero optava per tornar a l’escenari del crim. Proposava recuperar l’Estatut trinxat de 2006. Rebentat per ell i els seus, bàsicament. Perquè (ara que tornen els cants de sirena), cal recordar que, tot i que el PP va fer la campanya de signatures al carrer i hi va presentar el recurs, la retallada estatutària va ser exactament la que el PSOE va voler: iniciada amb el ribot de Guerra i tancada amb l’informe de l’advocacia de l’Estat, a la qual la famosa sentència definitiva del Tribunal Constitucional s’hi va ajustar fil per randa. De tot plegat, però, el que més admirat em té és, dins l’esquema “hooliganista” de legalitat en el qual s’emmarquen sempre els discursos de l’espanyolisme, és com es pot recuperar ara el contingut inconstitucional de l’Estatutet: ara ja no seria inconstitucional perquè ho diu Rodríguez Zapatero?

IRLANDA. Un dels darrers estats creats a l’Europa occidental celebra el centenari de l’Aixecament de Pasqua de 1916 que va donar origen al seu actual estatus d’independència (a l’espera, encara, d’una reunificació que acabarà arribant). Els actes han estat d’allò més emocionants. En la nostra actual fase de sedició ens recorden que serem independents només si estem disposats a arriscar alguna cosa per ser-ho. Que només serem independents si realment volem ser independents. Tot procés d’aquesta mena cap a la llibertat té costos: si no som capaços d’explicar-los i demostrar que són menors que els avantatges no ens en sortirem. La via de negar-los no porta enlloc. El 1918 el Sinn Féin va obtenir el 47,7% dels vots (òndia quina casualitat) i declarà la independència, que faria efectiva finalment el Tractat anglo-irlandès de 1921, mitjançant la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda l’any següent.

MANIES. La negociació per constituir govern a Espanya continua la seva escenificació. Es tracta, de moment, fins al “rush” final dels darrers deu dies d’abril, quan es jugarà la partida de veritat (amb els actors mirant les darreres enquestes damunt la taula), d’anar fent passes per defugir la responsabilitat d’uns nous comicis. Que el culpable de tot plegat sigui l’altre. De moment, doncs, “teatro del malo”. Catalunya hi és però no hi és en tot plegat. Pablo Iglesias ha proposat que Miquel Iceta i Xavier Domènech elaborin de manera acordada una solució de consens per a la “qüestió catalana”. Vés per on, la legitimitat democràtica del 48% dels vots i 72 escons es discutida cada dia, però els representants del 21% i 27 escons decidiran per nosaltres. Sense manies, passar-se pel folre la majoria parlamentària i el Govern del país: sí senyor, una manera impecable de donar solució al problema.
 
MUTANT. La capacitat del dependentisme per girar la realitat 180 graus i imputar als altres els seus comportaments habituals és realment “apostoflant”. La cap de l’oposició Inés Arrimadas ha tingut la barra de “denunciar” que hi ha empreses i funcionaris en problemes pel procés sobiranista. Aquí només amenacen uns, però és veu que les víctimes són els altres. Aquí només apliquen boicots (de fa anys) des d’una banda, només s’imposa com a obligatòria una llengua, només s’amenaça amb expulsions de l’espai Schengen una economia, només es fan admonicions contra els funcionaris que prioritzin el mandat democràtic del Parlament de Catalunya per davant de qualsevol altra cosa. Els insults, amenaces i avisos poc amables sempre venen de la mateixa banda i, en canvi, hem de continuar aguantant que s’insinuï el contrari, només per a que des d’Espanya se’ls vegi com (en paraules de Juan Carlos Girauta) els únics que els posen damunt la taula.
 
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.