ESCLETXA. Una ofensiva de la direcció de Podemos en l’intent de liquidar Albano-Dante Fachín s’ha desfermat aquests dies amb una violència espectacular. El respecte dels de Pablo Iglesias por la plurinacionalitat és tal (amb ministeri o sense) que malden per fulminar des de la metròpoli el líder discrepant de la colònia. Tot i que l’agost són dates difícils per als moviments polítics, hi ha pressa, molta, moltíssima urgència. És imprescindible tancar aquesta fuita d’aigua en la numantina posició dependentista de boicot, per terra, mar i aire, al Referèndum d’Autodeterminació convocat per la majoria parlamentària a Catalunya. Que Albano-Dante Fachín continui cridant a la participació amb l’objectiu de desbordar el Règim del 78 és completament inadmissible. Cal acabar amb ell abans que comenci la campanya. I per desgràcia, amb els Comuns aplaudint des de la plaça i animant el botxí, serà difícil que el seu cap no rodi en pocs dies.
EXPRESSIÓ. Tots els estaments del Règim fan olor de podrit. Mentre els grans lladres dels anys de crisi (feliços deu anys d’aniversari!) continuen campant lliures, l’Audiència Nacional endega els procediments per obrir judici oral contra Santiago Espot per la seva implicació en la multitudinària xiulada al Borbó de la Final de Copa de 2015. La Fiscalia, amb dependència orgànica del govern espanyol, demana per a l’activista independentista una multa de 14.000 euros. La caiguda pel pendent de la degradació democràtica continua endavant: ara fent víctima la llibertat d’expressió. El cas reclama almenys tres vies d’acció: la unitat de tot l’independentisme en suport de qui és perseguit, retreure als “amics” espanyols la manca de solidaritat en un cas que denota com l’Estat on som tomba cada dia cap a l’autoritarisme i, finalment, la denúncia internacional d’un cas que implica un fenomen universal com és el Barça: perquè no fer-ho durant la Supercopa?
FEINADA. Fan peneta i tot. El propòsit de convèncer una majoria social que un referèndum és antidemocràtic és propi dels treballs d’Hèrcules. Rajoy llança la proclama davant el Borbó hereu del franquisme. Cal assaltar la lògica més bàsica cada dia, sense treva. Girar la realitat del revès, sacsejar-la amb força i veure què hi cau. Desbarrar sense parar mastegant xicle, com quan Andrea Levy es declara revolucionària. Amenaçar com un xulo si ets en Xavier García Albiol. Però, sense dubte, un dels moments més embogits de la gran comèdia anti-referèndum del dependentisme, representada amb desesperació creixent dia a dia, és l’interpretat als micròfons de Catalunya Ràdio per Alejandro Fernández, el magne líder popular tarragoní i portaveu parlamentari: que el guardià de la plantació, en nom del seu amo de la metròpoli, titlli de supremacistes els mateixos esclaus supera amb escreix tot el que havíem conegut fins ara en matèria teatral.
GIRAGONSES. L’esforç del dependentisme per amagar els efectes de la dependència sobre l’existència dels catalans han fet fallida aquests dies, de manera espectacular, crua, sagnant, amb motiu de les vagues de les empreses de seguretat contractades per Aena per a controlar l’accés de viatgers a l’Aeroport de Barcelona-El Prat. L’espectacle de la corrua de dirigents populars i la seva premsa mamporrera acusant la Generalitat d’inacció han estat veritablement surrealista. En contrast, l’ANC ha llançat una campanya al mateix aeroport i a les xarxes per a explicar tothom que contràriament al que pretén la propaganda dependentista, aquest no és un problema identitari, sinó de voluntat d’exercir el poder. Ras i curt, en aquest cas, volem gestionar les nostres infraestructures i competir amb tothom en condicions d’igualtat. Estem convençuts que podem fer-ho i aquests dies, a desgrat de la metròpoli i els seus lacais a la colònia, això és molt, massa evident.
IRREFORMABLE. A la vista del darrer CIS alguns dels Comuns fan com si tornessin a veure la llum. No cola. El cert és que si la suma dels grans partits del Règim del 78, el PPSOECs, va enlairar-se fins el 68,7% en les generals de 2016, ara la suma dels tres resta, pètria, en un 68,2%. Per més voltes que hi vulguin donar, el cert és que no existeix cap possibilitat real de canviar res a Espanya. Quan els independentistes els diem que és irreformable, els Comuns s’indignen. S’entesten a no mirar de fit a fit la realitat: els partidaris de mantenir l’statu quo i de disminuir o liquidar les escorrialles d’autonomia que resten totalitzen un 67,7% dels espanyols (catalans i bascos inclosos!), és a dir, els mateixos que donen suport al Règim. Conclusió: Espanya està encantada de ser com és, és a dir, tal i com l’ha afaiçonat la majoria demogràfica castellana al llarg dels darrers cinc segles.
MEMÒRIA. Són dos tipus de democràcies enfrontades a les seves responsabilitats davant un passat marcat pel feixisme. Uns l’assumeixen i combaten llurs rebrots amb la màxima contundència. Els altres, fan veure que l’ignoren (se’n desenten a l’hora d’admetre les seves obligacions) perquè en realitat se’n saben hereus. A Alemanya, dos turistes xinesos són detinguts per la policia de Berlín per fotografiar-se davant del Reichstag braç en alt i han de pagar 500 euros de fiança cadascun per a sortir en llibertat; a Espanya, fa poques setmanes els amics d’un ministre franquista a qui ningú ha exigit responsabilitats l’acomiaden amb la salutació feixista. També, des de fa pocs dies, la Fundació Francisco Fanco, perceptora de subvencions públiques (150.000 euros dels pressupostos generals de l’Estat) es dedica a l’exhibició del feixisme des de l’antic patrimoni del dictador, al Pazo de Meirás. L’assumpció o no del passat delata els valors que dominen el present.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
