Les formacions haurien arribat a un primer principi d’acord mitjançant el qual les forces es comprometen a traduir el dret a decidir en l’obertura d’un procés constituent català i unilateral cap a una República Catalana. Una giragonsa estranya cap a un referèndum final d’autodeterminació per decidir la relació amb l’Estat espanyol.
Podemos és la força més reticent a fer aquest trajecte. De fet, fer la “República Catalana” implica un pas decidit cap a la independència. Un cop amb la plena sobirania assolida, l’Estat català estaria en igualtat de condicions amb Espanya per decidir quina vinculació hi hauria de tenir. La confluència d’esquerres creu però, haver trobat el desllorigador: República Catalana i referèndum d’autodeterminació. O sigui, de fet, tornar al punt d’inici: referèndum d’autodeterminació.
La confluència mira de llençar una OPA a l’independentisme amb aquest ham i, sobretot, amb l’anhel de la justícia social, un valor clàssic del propi moviment sobiranista, però aquesta confluència segueix coixa: decidir quina relació es vol mantenir amb l’Estat depèn de l’Estat i ja s’ha intentat. I, en cas de poder-se fer, apostar per una relació federal també està en mans d’Espanya. La única via segueix essent la de la via lliure i unilateral cap a la independència.
