Mejías, Carina(diputada de Ciudadanos al Parlament de Catalunya).
Amenaça com puguis.
“Soy española y me voy a quedar aquí para recordaros que vosotros también sois españoles y para siempre”. La candidata de Ciudadanos a l’alcaldia de Barcelona, ex-dirigent popular a Catalunya, és una autèntica màquina de perdre els papers a les xarxes socials. Al dia següent d’aquesta piulada tan assenyada, la diputada no s’estava d’amenaçar a cops de Constitució l’Assemblea. És superior a les seves forces, l’instint els venç. Encarnen el nacionalisme per imposició. Espanyol vulguis o no. És tan i tan moralment superior el nostre plantejament: una nació política construïda des de l’estricta lliure adhesió dels seus membres. El contrast amb la frase recent d’en Justo Molinero no pot ser més eloqüent: “els catalans naixem on volem”… i segons la Mejías, morim espanyols per obligació.
Partal, Vicenç(director de VIlaweb).
Insistir i insistir.
Dilluns, el director de l’històric mitjà digital remarcava les conseqüències, al seu parer tan fortament negatives, de la concurrència de les forces sobiranistes en llistes separades el 27-S. El més sorprenent: anunciava una mobilització, la de la Meridiana, en la qual dos milions de persones ens plantarem davant del Parlament de Catalunya per expressar com volem la nova República, farcida de banderes de partit. Potser estic molt greument equivocat, el temps dirà, però alguns, aquesta partidització de la manifestació, no la sabem veure. Fins i tot, pel fet que hi ha la possibilitat que alguns dels veritables actes de campanya siguin unitaris. És a dir, no només serà la campanya “Ara és l’hora” i no els partits, l’organitzadora de la Via Meridiana, sinó que podem fer perfectament també un Camp Nou unitari com a tancament. Si volem guanyar, espolsar-nos el pessimisme acumulat quan abans és absolutament imprescindible.
Riba, Tian(periodista).
Temps de parlar clar.
Un dels opinadors amb més tribunes del procés, s’abraonava dilluns, des del programa “Divendres” de la nostra, contra l’acte organitzat per l’ANC i Òmnium Cultural al Palau Sant Jordi el proper 24 d’abril. L’argument (des del sobiranisme hi ha ben bé ganes de discutir-ho i discutir-nos-ho absolutament tot): que l’Assemblea fa partidisme, que es posiciona a favor de determinats partits. Hem passat mesos i mesos reclamant a tothom que parlés clar, sense eufemismes, i ara és el moment d’exigir-los-ho. L’acte del Sant Jordi servirà per donar suport a tots aquells candidats (siguin del partit que siguin) que es comprometin amb la “Declaració de Cervera” de l’AMI: lluitar per la construcció d’un nou Estat independent a les ordres del Parlament de Catalunya. Tots ells són lliures de signar-la o no. Recolzar a aquells qui ho facin mai se’n pot dir partidisme. És, simplement (i ja era hora!) sentit d’Estat.
Ros, Àngel (alcalde de Lleida).
Empassar saliva.
Sentiments enfrontats. La correcció política mana no xiular els convidats. Però tota norma té les seves excepcions. No sé si era el cas, però s’hi semblava molt. L’Àngel Ros és la impostura portada a un nivell superior d’excel·lència, dins i fora del seu partit. Qualsevol, dotat d’un mínim de memòria, pot recordar no només el seu constant menyspreu per l’opció independentista, sinó també la seva bel·ligerància extrema contra la Consulta del 25-A de 2010 a Lleida, que titllà d’”aventura”. També, com va participar a la gran manifestació de la Diada de 2012 sota el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa”. La darrera ventada, després de passar d’aspirant renovador a reina mare del continuïsme dins el PSC, el va portar a aparèixer davant l’Assemblea General de l’ANC per reivindicar el seu catalanisme. Potser no convenia xiular-lo. Però, caram, es feia molt i molt difícil.
Trapero, Josep Lluís (comissari en cap dels Mossos d’Esquadra).
Començar a aclarir conceptes.
L’Assemblea ha començat aquest divendres una campanya informativa sobre el nou país que volem, a través de la difusió a peu de carrer de mig milió de diaris a peu de carrer. Cal fer feina en positiu, i tant, però també, com ha fet el màxim responsable dels Mossos, cal començar a denunciar fil per randa totes les deslleialtats del Govern de Madrid que posen en perill el nostre futur. Les que, si som derrotats pel nacionalisme espanyol, haurem d’empassar-nos del tot. Les que fan d’aquesta guerra un tot o res. Victòria o emigració. Que el Ministeri de l’Interior dificulti la connexió de la policia catalana amb la Interpol i eviti la recepció d’informació sensible per a la prevenció de l’activitat terrorista a Catalunya és un fet d’una gravetat sense precedents.
Sánchez LLibre, Josep (diputat d’UDC al Congreso espanyol).
Aterra com puguis.
A l’extrem de l’habitual fotografia de grup dels membres del Pont Aeri hem vist aquesta setmana el delegat d’un desesperat Josep Antoni Duran i Lleida, que ja prepara la seva sortida d’Unió d’aquí poques setmanes. Els de la tercera via que mai no arriba (ja no sabria dir per quin número de via hauríem d’anar?) continuen conspirant per imposar una solució de despatx a la crisi política catalana. Estan convençuts que ells solets decidiran pels més de cinc milions de catalans amb dret a vot. Tots els indicadors, la guerra bruta de l’estat, la campanya de difamació per terra, mai i aire i les pressions de l’establishment a través de les plomes i els mitjans comprats, activats al tres-cents per cent, d’aquí al 27-S. Com va dir aquell, fins aquí hem arribat sense ells i, ben segur, continuarem el camí sense ells.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis
