Aprofitant que ahir tancava les portes el Fòrum Gastronòmic de Girona i amb el perdó i beneplàcit de cuiners estrellats, futures promeses, pastissers, sommeliers, experts en salut, prescriptors, periodistes gastronòmics i tots aquells que conformen aquesta galàxia tan apetent, avui fem boca amb les coses del menjar que, per corresponsalia o associació d’idees, tenen molt a veure amb les coses de l’estimar, encara que a vegades sigui per una estona, i mentida.
Suposo que la dèria d’àvies i tietes amb el menjar ens ha creat certs patrons de conducta ja des de la infantesa. Les expressions dolces i matrones tipus menja-t’ho tot! o… com em menja el meu nen! (expressió seguida d’uns dits que t’estrenyien les galtes i et feien anar, odiosament, el cap d’est a oest), amb la pèrdua de la innocència i en fer-nos grans han pres un sentit que, de ben segur, a la tieta Lola (que en pau descansi; ella i els seus dits) l’esparverarien. D’altres, més preventives o impositives tipus no mengis amb la boca oberta… o no xarrupis, que és de mala educació! varen esperonar el nostre esperit transgressor i ens han portat, de grans, a xarrupar tant com hem pogut i a obrir la boca, i la porta, a tots els secrets del plaer gastronòmic i sexual amb similar voracitat.
A casa nostra tenim botifarres i llonganisses que pengen i fan brasa (s’erecten), gambots, sardines, naps, pastanagues, carbassons, cogombres, albergínies, calçots, plàtans i xirivies; caps de fava, pebrots, ous i cacauets. Petxines, cloïsses i ostrons; patates amb cigronet, figues, carxofes, escaroles i conills; melons, peres, panses i culs amb forma de poma. També tenim Bollycao, tigreton, petit suisse, formatgets i gallines velles, que fan bon caldo. I de macarrons, paons, pops i porcs, com de Josep, Pere i Joan, a totes les cases n’hi han.
Fem petons de cargol (m’hi quedava bé i és una llicència que em prenc perquè tot té a veure amb llaunes), ens assaborim, ens llepem, mamem, xuclem, xumem, fem anar la llengua (i alguns tant, que ens posen el flux a punt de neu) i al final, xarrupem. A uns els hi escaten el lluç i d’altres se la casquen. Fem caliu remenant les anques, grapegem les galtes del paner i juguem amb el fogó. Ens encigalem i ens posem calents com cuixes i si podem, pincem, enforquillem i empalem (abans, però esmolem l’eina), suquem el melindro, fotem un pinyol i també fem allioli (i si pot ser, que es talli, així anem provant…). I quan hem quedat ben tips, ens podríem fumar el puro (a casa o en un espai obert lluny d’escoles i centres mèdics, és clar…) i tornar a començar si és que el fal·lus no ha quedat flàccid (fregall) que llavors quasi millor que l’utilitzi per fer una esbandida als danys col·laterals variats del festí.
Hi ha qui gaudeix d’un bon àpat i per a d’altres l’acció de menjar és un pur tràmit. El sexe pot ser Fast-Sex (traducció literal: aquí t’enxampo i aquí et mato) o, com el moviment internacional per a la tutela i el dret al plaer Slow Food (associació vinculada a l’enogastronomia amb sentit de responsabilitat), Slow-Sex, subministrant els plaers sensuals de forma que ens proporcionin un goig lent i prolongat. Com a l’alta cuina fer sexe pot ésser una exaltació sublim de gustos i contrastos. N’hi ha que et cuinen a foc lent, amb saviesa i sensibilitat innata, fent gala de sòlids coneixements i amb una execució impecable; d’altres, de cuina senzilla i compromesa i amb contrapunts equilibrats t’asseguren que l’elecció és, si més no, una aposta segura. També trobem cuineres i cuiners que et suggereixen harmonies inusuals amb coccions extremes. La suma dels seus plantejaments radicals i una imaginació desbordant et porta a descobrir parcel·les inèdites de la teva fisiologia vs psicologia amb tele-transportació a la quarta dimensió sensorial inclosa. Però que, com tota cuina innovadora i transgressora, no és exempta de polèmica. També hi ha els que et cuinen repetidament i, amb la cadència, te n’adones que la seva cuina madura i creix en expectatives o els que, per poc destres o petulants, mai passaran a ésser el teu primer xef.
En sexe, les modalitats degustatives són múltiples i variades com ufana és la terra i extensa l’oferta del panorama gastronòmic que durant quatre dies s’ha materialitzat a Girona. Però tot té el seu contrapunt: també hi ha els que passen gana o tenen inapetència. La meva iaia tenia un remei casolà per solucionar el darrer problema: prendre tres tasses diàries d’infusió de menta. Com passa amb gran part dels recursos populars, la seva eficàcia no està del tot contrastada però si la menta et fa posar calenta… ja és un primer pas.
PS. El títol de la columna l’he afusellat, directament, del llibre Abre la boca. Las mejores recetas sexuales para gourmets de la Carme Freixa. Una deliciosa proposta per vitaminar el desig amb el pròleg d’en Ferran Adrià.
