Baños, Antonio (periodista).
Tria decisiva.
Autor de “La revolució catalana” un dels assajos més lúcids, originals i divertits de tota l’extensa i no sempre sana bibliografia sobre el procés, vinculat fins ara sobretot a l’associació Súmate, Baños és un autèntic valor del procés. Dels de primer nivell. El seu pas endavant per entrar en el bombo assembleari de la confecció de llistes de la CUP per a les eleccions del 27-S és, sense dubte, una de les notícies més agradables de la setmana. Completaria una renovació important. El seu tarannà obert facilitarà, molt probablement, la imprescindible contribució de la formació anticapitalista al nou Govern de concentració i/o a la construcció del suport parlamentari precís per portar endavant el full de ruta acordat entre les grans forces polítiques i socials del país l’endemà de les eleccions plebiscitàries.
Barberà, Jaume(periodista).
Unitarisme màgic.
D’entre les reaccions més nefastes a les enquestes del diari comtal del cap de setmana passat, cal destacar la del periodista més malhumorat del país. La seva actitud davant la possibilitat que es configuri (molt, però molt poca broma) el primer Parlament democràtic de majoria independentista de la història, amb una forquilla d’entre 71-74 escons: que no podrem anar ni a la cantonada. Cal rebentar-o tot. Per comptes de valorar la riquesa i la transversalitat que ha fet majoritari l’independentisme, es tracta de clamar per la inexistència d’un lideratge únic i exigir un unitarisme d’efectes màgics a l’hora d’aplanar el camí, però que, en realitat, en un país tan divers com el nostre, l’únic que faria seria conduir-nos directament a la derrota. Perquè només amb unitat d’acció que respecti la diversitat de lideratges ens en sortirem.
Bosch, Josep Ramon(vicepresident de Societat Civil Catalana [sic]).
Un estat al darrera.
Arran d’una pregunta parlamentària del CiU al Congrés dels diputats espanyol hem sabut de fonts oficials que Sociedad Civil Catalana [sic] va gaudir el passat Onze de Setembre de descomptes del 50% en el desplaçament en tren de les 245 persones (exitàs espectacular!) que van anar fins a Tarragona per a festejar la victòria borbònica sobre les institucions del país. L’altre 50% del bitllet, no us enganyéssiu també l’hem pagat tu i jo via, però en aquest cas via l’espoli fiscal que alimenta els fons reservats. El més “divertit” de tot plegat és que Renfe ho justifiqui per tractar-se d’un dia de baixa ocupació, just alhora que negava a l’ANC el lloguer a preus oficials de trens per a la V baixa, sota l’argument que eren tots ocupats. Descomptes i “overbooking” tot alhora: ja se sap, Espanya, el país dels miracles.
Carol, Màrius(director de “La Vanguardia”).
Periodisme del bo.
Tot i que el negoci en paper s’ensorra a un ritme d’un 15% anual (i l’audiovisual requereix l’auxili de Mediaset); tot i que el transatlàntic ha entrat en pèrdues greus, el director del diari comtal, seguint les ordres del patró, ha decidit omplir de carbó la caldera. Encara que el tren sense frens en que han convertit el mitjà acabi estimbat. El contrast entre les portades de les edicions catalana i castellana de diumenge passat assenyalava el leitmotiv de la campanya anti-indepedentista que impulsa l’establishment: per al lector catalanoparlant, tones de desànim amb l’objectiu d’aconseguir la desmobilització (amb l’ajuda d’alguns d’opinadors suposadament sobiranistes); per al lector castellanoparlant, massatge continuat a Ciudadanos, la nova marca per la qual aposta a cegues, desesperat, agònic, descarnat, el Pont Aeri.
Echenique, Pablo(dirigent de Podemos a Aragó).
Supremacisme castellà.
El líder dels de Pablo Iglesias al nostre país veí s’ha mostrat contrari a acceptar la cooficialitat de l’aragonès i el català, adduint que no són llengües parlades en el conjunt de la comunitat autònoma. La mateixa al·lèrgia a la diferència que el nacionalisme espanyol mostra envers les comunitats no castellanoparlants a nivell estatal. Una setmana difícil per a una opció que cau definitivament: vuit punts, en concret, al darrer estudi del CIS fet públic aquesta setmana. Dipositaris de les esperances de molta gent, que veia en ells una manera diferent de fer les coses, la decepció que han provocat ha estat la causa d’un descens en les perspectives de vot que els portarà a ser, clarament, la quarta força en les properes eleccions generals. El miratge del reformisme espanyol s’esmicola: únic relat de canvi, la independència.
Frías, Diego José (ultra detingut per col·laboració amb el gihadisme).
Companys de batalla.
Hem vist durant dies i dies el ministre Fernández Díaz insistir una vegada i una altra sobre les connexions (plenes de surrealisme i d’irresponsabilitat, en posar en perill les relacions diplomàtiques i d’informació amb el Marroc) entre el gihadisme i l’independentisme. A l’hora de la veritat, els mitjans catalans han descobert que les connexions que, si de cas, es poden establir, són entre l’ultra dreta espanyolista i els subproductes organitzatius pagats (a parts iguals i generoses) amb els diners de tothom i de l’establishment per mantenir la dependència. Hem comprovat aquesta setmana com Frías s’havia manifestat a la concentració del 12 d’Octubre organitzada per Sociedad Civil Catalana [sic]. Confiem (digueu-me mal pensat) que el sosteniment i la possible empara a les seves activitats no hagi inclòs l’organització d’un atemptat de falsa bandera per enterbolir el procés.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis
