Dissabte, 19 de juny de 2021 - Edició 1059
La República

L’obra poètica de Guillem d’Efak, en un volum

L'editorial de Pollença El Gall Editor acaba de publicar un volum que recull l'obra poètica de Guillem d'Efak. Home de lletres i cultura, Guillem d'Efak es va moure entre la […]

Redacció
Redacció 24/05/2016

L'editorial de Pollença El Gall Editor acaba de publicar un volum que recull l'obra poètica de Guillem d'Efak. Home de lletres i cultura, Guillem d'Efak es va moure entre la cançó i la creació literària (narració, poesia i teatre) a banda de traductor i activista cultural.

 

Guillem Fullana Hada d'Efak va néixer a la Guinea Equatorial l’any 1929. Traslladat als dos anys a Manacor, va estudiar el batxillerat i, després, va obtenir el títol de mestre d’escola i de guia turístic. Les inquietuds culturals el menaren, de ben jove, a fer i escriure teatre. A la darreria dels anys 50 es posà a cantar en una sala de festes. D’allà va passar a Barcelona on era un dels pocs cantautors que vivien de la cançó. A la Cova del Drac i a la Cucafera va començar a combinar la cançó amb el teatre, tant en el vessant d’actor com en el d’autor. Conreà igualment altres gèneres com la narració o la poesia i, en tots els camps, va obtenir importants guardons. De retorn a Mallorca, l’any 1980, va tornar a fer de guia turístic sens abandonar mai la creació literària. El juny de 1994, ferit d’una greu malaltia, va rebre un emotiu i multitudinari homenatge a l’Auditòrium de Palma amb la participació dels més importants representants de la cançó catalana (Llach, Serrat, Raimon, Bonet, Montllor, Feliu, Quico…). Va morir el febrer de 1995.

 

L’obra de Guillem d’Efak té dos nivells diferenciats: el popular i el culte. En tots dos casos, però, hi ha un rigorós vot d’obediència a les normes elegants o, com a mínim coherents, de l’escriptura. Més d’una vegada utilitza jocs de paraules, en especial quan el tema té relació amb dites o sentències populars, però sempre tracta el llenguatge amb distinció, amb coneixement empíric del seu significat, i amb estètica ben poc carregada de barroquismes. Té un estil propi, ben bo de conèixer, i ell ho sabia i n’estava satisfet; tanmateix moltes de vegades va manifestar el desig que la seva obra es conegués al llarg de moltíssims d’anys i s’arribés a recitar o a cantar sense que es recordés qui era l’autor, com passa amb la majoria de romanços o contarelles que provenen de l’antigor. Així, l’oblit equivaldria a la vida eterna.